Arxiu d'etiquetes: assagistes

Pijoan i Soteras, Josep

2 Respostes

(Barcelona, 22 agost 1881 – Lausana, Suïssa, 16 juny 1963)

Historiador, poeta, assagista i tractadista d’art. Acabats els estudis d’arquitectura, aviat col·laborà, sobre els temes que havien d’ésser la seva especialitat, en les publicacions “Pèl & Ploma” i “Catalunya”. El 1905 publicà el llibre de poemes El Cançoner. Intervingué en la creació de l’Academia Española de Roma i fou un dels fundadors, sota la iniciativa de Prat de la Riba, de l’Institut d’Estudis Catalans.

Era membre de la Junta de Museus de Barcelona i participà en l’organització dels Estudis Universitaris Catalans. Va ésser un dels primers a revalorar el romànic català, l’estudi sobre el qual titulat Les pintures murals catalanes forma part del Monumenta Cataloniae.

D’Itàlia, on treballava en un moment donat sobre temes d’art i on, a Roma, havia descobert el Llibre de Sancta Maria de Ramon Llull, que estudià i publicà, anà a Toronto (Canadà), on es dedicà a l’arquitectura i a empreses de construcció. Posteriorment passà al Pomona College, de Los Angeles (EUA), on fou professor d’història universal i història de l’art. A Ginebra formà part de la Secció d’Assumptes Culturals de la Societat de Nacions.

A més de nombroses conferències fetes en moltes institucions mundials de primer ordre, va escriure El meu don Joan Maragall, Mi don Francisco Giner i grans obres de síntesi, com Historia del Arte (3 volums), Historia del Mundo (5 volums) i Summa Artis (el vintè volum quedà inacabat). Són també nombrosos els articles escrits sobre arqueologia i arquitectura.

Palau i Fabre, Josep

7 Respostes

(Barcelona, 21 abril 1917 – 23 febrer 2008)

Poeta, assagista i dramaturg. Fill del pintor Josep Palau i Oller. Féu estudis de lletres, que deixà inacabats, i ja de jove es revelà com a poeta amb Balades amargues (1943) i L’aprenent de poeta (1943), alhora que esdevingué un promotor de la cultura catalana clandestina dels anys quaranta. A partir d’aquest període reactivà els “Amics de la Poesia”, crea la revista “Poesia” i formà part del grup fundador d’“Ariel”.

La seva obra forma un cas aïllat dins el tipus de poesia catalana de la postguerra, diferenciada per la violència d’expressió com a exemple de rebel·lió. Poeta lúcid, admirador de Rimbaud i Baudelaire, ha bastit una poesia basada en l’experiència de l’alquímia, prenent com a exemple a autors medievals de la literatura catalana, com ara Arnau de Vilanova i Ramon Llull.

Ha residit a París (durant més de quinze anys), on a més d’entrar en relació amb els escriptors francesos contemporanis, féu el seu descobriment de Picasso, a qui ha dedicat diferents estudis: Doble assaig sobre Picasso (1964), Picasso (1965), Picasso a Catalunya (1967), Picasso per Picasso (1970), L’extraordinària vida de Picasso (1971), Picasso i els seus amics catalans (1971), El “Guernika” de Picasso (1979), Picasso vivent (1881-1907) (1980), El secret de les Menines de Picasso (1981), Picasso i cubisme 1907-1917 (1990) i Lorca-Picasso (1996).

En narrativa destaquen els volums Contes despullats (1983) i La tesi doctoral del diable (1985). Fou president de la secció catalana del Pen Club Internacional (a partir de 1977). El 1988 va rebre la Creu de Sant Jordi, i el 1999, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Goytisolo i Gay, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 5 gener 1931 – Marràqueix, Marroc, 4 juny 2017)

Novel·lista i assagista en castellà. Pertanyent a la generació del 1950, les seves primeres obres coincideixen amb un realisme de reivindicació social. Juegos de manos (1954), Duelo en el paraíso (1959); la trilogia El pasado efímero (1958-59), La isla (1961), el llibre de viatges Campos de Níjar (1960) i l’assaig Problemes de la novel·la (1959), influït pel nouveau romain i la novel·la hispanoamericana, inicià un període de renovació formal en el qual tracta la frustració generacional i l’exili. Señas de identidad (1966), Reivindicación del conde don Julián (1970), Juan sin Tierra (1975), Makbara (1980), Paisajes después de la batalla (1982).

Dotat d’un gran sentit de la ironia, que ha aplicat tant a l’Espanya de sempre com a ell mateix, ha aprofundit en les arrels àrabs de la nostra cultura. Coto vedado (1985), En los reinos de Taifa (1986), Las virtudes del pájaro solitario (1987) i els assaigs Disidencias (1977), Crónicas sarracinas (1981) i Contracorrientes (1985). Ha obtingut diversos premis.

Gomis i Sanahuja, Joan

2 Respostes

(Barcelona, 10 juny 1927 – 30 setembre 2001)

Assagista, periodista i novel·lista. Cofundador, amb el seu germà Llorenç, de la revista “El Ciervo”; un altre germà seu fou Joaquim. Ha estat director de l’Escola Superior de Ciències Socials de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials i president de Justícia i Pau de Barcelona, des del 1976, i de l’estat espanyol, des del 1979.

Entre d’altres obres ha publicat els assaigs de caient religiós: El hombre y la igualdad (1961), Examen de la democracia cristiana (1964), Todo es temporal menos Dios (1965), El mundo cambia de piel (1965), Perfil de Camilo Torres (1968) i, en català, Professió de fe en temps de crisi (1970), Catolicisme i societat capitalista: Mauriac, Greene, Böll (1973), La resposta de Dostoievski (1974), Tres poetes i Déu: Baudelaire, Unamuno i Riba (1979), Cristianisme i conflicte social (1982, premi Francesc Eiximenis).

A més de la narració Un jueu de Natzaret (1966), ha escrit les novel·les León rugiente (1972) i Desitjada Sumatra (1973), d’estil sovint periodístic i de crítica moral de la societat. Ha publicat també poesia en castellà i ha traduït al català els Pensaments (1972) de B. Pascal.

Gironella i Pous, Josep Maria

2 Respostes

(Darnius, Alt Empordà, 31 desembre 1917 – Arenys de Mar, Maresme, 3 gener 2003)

Novel·lista i assagista en castellà. La seva novel·la Un hombre guanyà el premi Nadal de 1945. La marea (1949), Los cipreses creen en Dios (1953), Premi Nacional de Literatura, Un millón de muertos (1961) i Ha estallado la paz (1966) pretenen donar una visió objectiva de la història espanyola des de la República.

Autor també d’assaigs i de llibres de viatges, Los fantasmas de mi cerebro (1959), Mujer, levántate y anda (1962) En Asia se muere bajo las estrellas (1968), Cien españoles y Dios (1969), Condenados a vivir (1971, Premi Planeta), Carta a mi padre muerto (1978), La duda inquietante (1988), Jerusalén de los Evangelios (1989), Carta a mi madre muerta (1992) i El corazón alberga muchas sombras (1995), etc.

Foix i Mas, Josep Vicenç

18 Respostes

(Sarrià, Barcelona, 28 gener 1893 – Barcelona, 29 gener 1987)

Poeta, periodista i assagista, conegut com a J.V. Foix. La seva obra literària és un ric exponent de les influències de la tradició literària catalana, tant culta i medieval com popular, i de les propostes de les avantguardes artístiques europea i catalana de l’inici del segle XX, amb què va estar en contacte i que influí personalment. Participant activament en el periodisme intel·lectual del primer terç del segle, va dirigir la “Revista de Catalunya” i va ésser redactor de “L’Amic de les Arts”. Publicà dos llibres de proses poètiques: Gertrudis (1927) i KRTU (1932), tast del “Diari 1918” (1956).

El 1947 va publicar el seu primer llibre poètic, Sol i de dol. Són posteriors Les irreals omegues (1949), On he deixat les claus? (1953), Onze Nadals i un Cap d’Any (1960), Cròniques de l’ultrason (1985). El 1964 edità les seves Obres poètiques i, a partir del 1974, les Obres completes.

Malgrat la dificultat freqüent del seu estil, ha estat objecte d’una important valoració dins el darrer quart del segle XX. A part la creació literària, participà en la vida política i intel·lectual amb aportacions sobre política, urbanisme o la qüestió nacional catalana.

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1961), entre altres distincions rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1973), la medalla de la Generalitat de Catalunya (1981), el Premio Nacional de las Letras Españolas (1984) i el premi Ciutat de Barcelona (1985).

Ferrater i Móra, Josep

1 Resposta

(Barcelona, 30 octubre 1912 – 30 gener 1991)

Filòsof i assagista. Fou deixeble de Joaquim Xirau a la Universitat de Barcelona, i publicà ja Cóctel de verdad el 1935. Exiliat el 1939, fou professor a Santiago de Xile primer i als EUA després.

Ultra el grandiós Diccionario de la Filosofía (Mèxic 1941), amb constants reedicions, publicà nombroses obres sobre diversos aspectes filosòfics: història de la filosofia, lògica matemàtica, filosofia del llenguatge, ètica. etc, com, per exemple: Les formes de la vida catalana (1944), Cuatro visiones de la historia universal (Buenos Aires 1945), El llibre del sentit (Xile, 1948), El hombre en la encrucijada (Buenos Aires 1952), La ironía, la muerte y la admiración (Santiago de Xile 1952), Lógica matemática (1955), Una mica de tot (1961), El ser y la muerte (1962), La filosofia en el món d’avui (1965), El ser y el sentido (1967), La filosofia actual (1969), Indagaciones sobre el lenguaje (1970) Las palabras y los hombres (1972), Ética aplicada (1981).

Escriví també novel·les Claudia, mi Claudia (1982), i narracions Voltaire en Nueva York (1985), fins i tot realitzà algun film de cinema amateur.

Instal·lat als EUA, donà una interpretació d’aspectes fonamentals de la idiosincràsia dels Països Catalans, on sovint feia estades: Les formes de la vida catalana (Santiago de Xile 1944), El llibre del sentit (Santiago de Xile 1948) i Tres mundos: Cataluña, España, Europa (Buenos Aires 1963).

El 1985 va rebre el premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats.

Conangla i Fontanilles, Josep

2 Respostes

(Montblanc, Conca de Barberà, 15 setembre 1875 – l’Havana, Cuba, 15 maig 1965)

Polític, assagista i poeta. Milità en el moviment catalanista i el 1905 es traslladà a Cuba on, nacionalitzat cubà, visqué fins a la mort. Fundà “La Nova Catalunya” (1908) a l’Havana, on fou dirigent d’institucions catalanistes i col·laborà amb Macià en el viatge d’aquest per Amèrica (1928).

Intervingué en l’Assemblea Constituent del Separatisme Català (30 setembre 1928- 2 octubre 1928) i impulsà la redacció del text independentista de la Constitució de la República Catalana. Fou delegat de la Generalitat a Cuba (1932).

Escrigué obres de poesia: Elegia de la guerra (1904), Eternal (1921), Montblanquines (1921) i El meu pare (1921), i assaigs de política: Cuba i Pi i Margall (1947), Martí y Cataluña (1954) i Els altres sentits (1957), que versa sobre el Cant espiritual de Joan Maragall.

Castellet i Díaz de Cossío, Josep Maria

2 Respostes

(Barcelona, 15 desembre 1926 – 9 gener 2014)

Editor, crític literari i assagista. Llicenciat en dret, ha col·laborat amb articles i assaigs en diverses publicacions d’arreu del món. Des del 1964 fou director literari d’Edicions 62.

De la seva obra, molt abundant, destaca Notas sobre la literatura española contemporánea (1955), La hora del lector (1957), L’evolució espiritual d’Ernest Hemingway (1958), Veinte años de poesía española 1939-1959 (1960), Poesia catalana del segle XX (1963, en col·laboració amb Joaquim Molas), Poesia, realisme, història (1965), Lectura de Marcuse (1969), Nueve Novísimos (1970), Qüestions de literatura, política i societat

Autor també dels estudis fets sobre Salvador Espriu (Introducció a la lectura de Salvador Espriu, 1971), Josep Pla (Josep Pla o la raó narrativa, 1978, premi Josep Pla, i Pla, un esboç biogràfic, 1981) i les memòries Els escenaris de la memòria (1988, que obtingué entre d’altres el Premi Joanot Martorell, 1987, el premi de la Literatura Catalana de la Generalitat, 1989, i el premi Crítica Serra d’Or, 1989).

Ha estat president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. El 1983 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi.

Capdevila i Balanzó, Josep Maria

Deixa un comentari

(Olot, Garrotxa, 14 juny 1892 – Banyoles, Pla de l’Estany, 3 gener 1972)

Crític i assagista. Llicenciat en dret, passà pels Estudis Universitaris Catalans. Deixeble d’Eugeni d’Ors, fou un dels fundadors de la Societat Catalana de Filosofia, dirigí (1925) “La Paraula Cristiana” i fou fundador (1929) i director del diari catòlic “El Matí” i cofundador del Taller-Escola d’Art de Tarragona. Exiliat el 1939, fou professor de literatura i filosofia a la universitat de Popayán (Colòmbia) i després al Liceo Benalcázar de Calí. Retornà a Catalunya el 1965 i s’instal·là a Banyoles.

Influït per Ramon Llull i els escolàstics, fou un crític en la línia de De Sanctis. Publicà Poetes i crítics (1925), Les cent millors poesies de la llengua catalana (1925), Amics i terra amiga (1932), En el llindar de la filosofia (1960), Eugeni d’Ors. Etapa barcelonina (1965), Estudis i lectures (1965) i Del retorn a casa (1971), i d’altres obres, assaigs i articles sobre filosofia, sociologia i literatura. D’un estil elegant i diàfan, influí molt en el moviment de renovació cristiana.

Fou el pare de Francesc Capdevila i Muntaner  (Catalunya, 1922 – Barcelona, 1944)  Escriptor. Publicà la novel·la Alló que la història d’Abbot Farm no explica (1951), d’estil directe i irònic.