Arxiu d'etiquetes: assagistes

Alcover i Maspons, Joan

23 Respostes

(Palma de Mallorca, 3 maig 1854 – 25 febrer 1926)

Poeta, assagista i polític. Llicenciat en dret a Barcelona, exercí el càrrec de relator-secretari de l’audiència de Palma. Amic d’Antoni Maura, va presentar-se com a candidat del partit liberal, i fou elegit diputat a Corts (1893).

Començà escrivint en castellà dins una línia romàntica, imitant Campoamor. D’aquesta etapa és el primer llibre Poesías (1887), el qual seguiren Nuevas Poesías (1892), Poemas y Harmonías (1894) i Meteoros (1901), on afegia nous poemes als ja publicats anteriorment. La crisi produïda per desgràcies familiars (mort de l’esposa i de quatre fills) crea un món interior del poeta, època en la qual sentint la necessitat d’expressió autèntica inicia el canvi idiomàtic, i començà a escriure en català.

L’obra poètica catalana queda recollida en el llibre Cap al tard (1909), visions de la vida, costums i folklore mallorquins, amb una interpretació simbòlica i humanitzada del paisatge en poesies com La Serra, Notes de Deià, Record de Sóller, etc. La segona part conté elegies com La relíquia, expressió d’angúnia del temps passat, i Desolació, poema en què, a través de la imatge d’un arbre caigut, descriu la seva tragèdia familiar. Dins aquest aplec de poemes cal remarcar Haikais i Espurnes, composicions de tipus irònic, que revelen un altre aspecte de la seva poesia. El segon llibre, Poemes bíblics (1918), és una transcripció de temes de l’Antic Testament (Llibre dels Reis, Gènesi, Proverbis).

Poesia de to íntim i nostàlgic, d’acord amb els gustos de la seva època modernista, però dintre els tòpics mallorquins, té una identificació del món poètic amb el personal que eleva a categoria estètica.

La seva obra poètica queda vinculada directament a les teories exposades en les conferències que, sobre La Humanització de l’Art (1904), va donar a l’Ateneu Barcelonès mostrant-se partidari d’un art utilitari enfront d’una concepció aristocràtica, i en articles com el recull publicat a “L’Avenç” amb el títol Art i Literatura.

Premiat amb la Flor Natural als Jocs Florals (1905) i declarat Mestre en Gai Saber el 1909, fou nomenat membre de la Real Academia Española de la Lengua.

Traduïdes per ell mateix al castellà i a diversos idiomes, les seves Obres completes aparegueren el 1951.

Adell i Pitarch, Joan Elies

Deixa un comentari

(Vinaròs, Baix Maestrat, 18 febrer 1968 – )

Escriptor i assagista. Doctor en filologia catalana i llicenciat en comunicació audiovisual, ha escrit sobre teoria de la literatura, teoria de la cultura, literatura catalana i música.

Pel que fa a assaig, destaquen Notes per a una redefinició dels estudis literaris catalans (o sobre la por a la teoria), premi Alambor 1996 d’assaig breu, Mètodes i ideologia en la historiografia de la literatura catalana, X premi d’assaig breu de l’Associació per al Foment de la Cultura Catalana (1997), i Música i simulacre en l’era digital (1997).

És en l’escriptura poètica, però, on se centra i articula tot el seu treball, del qual destaquen les obres següents: La matèria del temps (premi Gabriel Ferrater 1994), Oceà immòbil (premi Benvingut Oliver 1995), A curt termini (premi Ciutat d’Elx 1997) i Un mateix cel (2000).

Pagès, Joan Antoni

Deixa un comentari

(Vilassar de Mar, Maresme, 1825 – Barcelona, 1851 ?)

Poeta i assagista en castellà. Col·laborà a “El Genio”, “El Trovador” i d’altres revistes.

Els seus treballs literaris foren objecte d’una edició pòstuma.

Fuster i Ortells, Joan

19 Respostes

(Sueca, Ribera Baixa, 23 novembre 1922 – 21 juny 1992)

Poeta, periodista, pensador i assagista. Publicà assaigs d’estètica, crítica i història literària, i anàlisis sociològiques i polítiques del País Valencià, i és considerat l’intel·lectual valencià més important del segle XX i un dels màxims autors en llengua catalana.

Després dels seus primers llibres de poemes, inicià amb El descrèdit de la realitat (1955) la seva brillant etapa d’assagista dins un humanisme crític, el punt culminant de la qual fou Nosaltres els valencians (1962), que, junt amb Qüestions de noms i El País Valencià, publicades el mateix any, són peces essencials per a entendre la identitat nacional de València i dels Països Catalans.

Va ésser col·laborador habitual de diaris i de revistes, activitat que abandonà a principi dels anys 1980.

Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1975) i de les Valencianes en la seva primera edició (1981); doctor honoris causa per les universitats de Barcelona (1984), Autònoma de Barcelona (1985) i de València (1985); en aquesta última s’incorporà el 1983 com a professor no numerari, i el 1986 obtingué la càtedra d’Història Social de la Llengua Catalana, càrrec que exercí fins que es jubilà (1987).

Forteza i Valentí, Guillem

Deixa un comentari

(Palma de Mallorca, 1830 – 1873)

Assagista i poeta. Treballà a l’Arxiu Municipal de Barcelona i a l’Academia de la Historia de Madrid.

Formà part del grup de poetes que figuraren a l’antologia Los trobadors nous (1858). Mantenint-se al marge del tipus de poesia dels jocs florals, la seva obra lírica el destaca com un poeta romàntic.

És autor dels poemes Lo que diu l’oreneta i L’orfanet saboiard. Publicà, en castellà, els estudis Juicio crítico de las obras de Don Antonio de Capmany y de Montpalau (1857) i Algunas observaciones acerca del estado actual de las letras en España (1860). Pòstumament, li foren publicades les Obras críticas (1882) i Obras literarias (1894).

Ferrà i Juan, Miquel Ramon

5 Respostes

(Palma de Mallorca, 1885 – 14 novembre 1947)

Poeta i assagista. Fill de Bartomeu Ferrà i Perelló, i germà de Bartomeu Lluís. Estudià lleis i filosofia a Barcelona, i ingressà al cos d’arxivers i bibliotecaris. Residí a Gijón (1911-13), on exercí a la Biblioteca Jovellanos, i a Barcelona, on fou bibliotecari de la universitat i de la facultat de medicina. Fundà i dirigí la Residència d’Estudiants de Catalunya (1913-36).

Des del 1936 residí a Palma de Mallorca, on regí la biblioteca provincial. Membre actiu i un dels promotors intel·lectuals de l’Escola Mallorquina, de la qual portà, en bona part, la direcció intel·lectual. La seva poesia, d’extensió molt reduïda, pertany al corrent postsimbolista, A mig camí (1926) és un recull de la seva obra poètica.

Col·laborador de diverses publicacions del Principat, tingué una destacada actuació a Mallorca com a capdavanter cultural i assagista, que es concretà sobretot en les seves col·laboracions als diaris i les revistes de l’època, en part com a introductor del Noucentisme a Mallorca. Fou un dels fundadors de “Mitjorn”, revista literària apareguda a Palma de Mallorca el 1906.

També excel·lí en la traducció, Les muses amigues (1920), és un aplec de versions de poetes simbolises i romàntics, i, per a la Fundació Bernat Metge, el Diàleg dels oradors, de Tàcit (1926). Secretari de la Comissió Editora de les Obres de Ramon Llull, preparà l’edició del Blanquerna.

L’any 1962 es publicaren a Barcelona les seves Poesies completes. Fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans (1946).

Roig i Masriera, Enric

Deixa un comentari

(Barcelona, 24 juny 1892 – 17 desembre 1962)

Musicòleg i violinista. Promogué nombroses iniciatives en el món musical. A Barcelona professà cursos de musicologia a diversos centres. També en donà al conservatori de Terrassa. Era catedràtic d’història de la música al Conservatori del Liceu de Barcelona.

És autor de bons assaigs sobre temes musicals, com els titulats La música del Renaixement (1917), Schubertiana (1918), Bach i Haendel (1921), Grieg (1922), Sonates primitives italianes, franceses i alemanyes, Els violinistes italians siscentistes, Cant de tardor, sobre música moderna anglesa (1925), Cançons de trobadors (1926), Les valors de la música contemporània (1928), Remarques sobre la interpretació d’obres clàssiques per a violí (1928) i La polifonia clàssica religiosa, entre d’altres.

Pla i Coral, Ramon

(Olot, Garrotxa, 1906 – 1980 )

Periodista, poeta i assagista polític.

A setze anys fundà “Esplais Literaris”, portaveu dels Pomells de Joventut locals. Obtingué premis de poesia.

Fundà la “Revista d’Olot” (1926) i col·laborà en publicacions olotines. Fundà el setmanari “Lluita” (1931) de l’Esquerra Republicana de Catalunya. Articles seus foren reproduïts a la premsa regional.

S’exilià el 1939 a França i a Alemanya. De retorn (1945), col·laborà al setmanari “Olot-Misión”.

Pallerola i Munné, Domènec *

Nom real de l’assagista i narrador català, conegut pel pseudònim de Domènec de Bellmunt (1903-93).

Monegal i Prat, Esteve

(Barcelona, 1 maig 1888 – 23 desembre 1970)

Escultor, assagista i industrial. Fill de Ramon Monegal i Nogués, que succeí a l’empresa Myrurgia.

Format a l’Escola d’Art Galí fou un dels representants més típics del noucentisme català. Practicà primer el dibuix (era col·laborador artístic a “Or i Grana”) i la pintura.

Passà a l’escultura, treballant primer de forma autodidàctica i després juntament amb Josep Clarà.

Formà part de Les Arts i els Artistes i dirigí la secció d’escultura de l’Escola Superior dels Bells Oficis.

D’entre les seves obres destaquen Dona pentinant-se, Dona asseguda, La Pau o la imatge de Santa Anna de la parròquia barcelonina del mateix nom.