(Barcelona, 1597 – Omura, Japó, 29 juliol 1627)
Missioner i beat. Ingressà a l’orde dominicà als 14 anys.
Anà a Filipines (1618), on fou ordenat sacerdot (1620); aprengué les llengües tagala i xinesa i desenvolupà una tasca missionera activa.
El 1623 passà a les missions del Japó. Denunciat, fou empresonat (1626) i cremat viu.
Beatificat pel papa Pius IX el 1867, hom en celebra la festa el 18 de juliol.
(Ripoll, Ripollès, 1592 – San Pedro Makati, Filipines, 1660)
Erudit. Estudià a Barcelona i a Mallorca. Ingressà a la Companyia de Jesús, i el 1625 passà a Filipines, on fou rector del col·legi de San Ignacio de Manila.
Participà en les expedicions d’Isla Hermosa i de Joló. Fou provincial de l’orde (1639-43 i 1650-51).
Retirat des del 1651 a San Pedro Makati, hi escriví Labor evangélica… de los obreros de la Compañía de Jesús (1663, 1900-02), Índia Sacra (1666) i una història de l’orde a les Filipines.
(Catalunya, segle XVI – Constantinoble, Turquia, segle XVI)
Noble i militar. Participà a la batalla de Lepant (1572). Serví a Malta.
Nomenat capità del castell de Tunis el 1573, hi hagué d’afrontar moments crítics. Ocupava aquest càrrec el 1574, quan rebé ordres d’abandonar la defensa de la ciutat i replegar-se al fort de la Goleta, davant l’imminència d’un gran atac turc. Es negà a obeir, declarant que ell no habia fugit mai de l’enemic.
Iniciat l’atac a la plaça, el resistí amb un coratge temerari, tot i que posseïa efectius molt escassos. Prolongà la defensa fins que només li restaren trenta homes, amb els quals caigué presoner. Sembla que fou dut a Constantinoble, on moriria en captiveri.
(Barcelona, 1799 – Mardin, Mesopotàmia, 1873)
Arquebisbe missioner. Caputxí des del 1820, el 1835 era vicari del convent de Martorell (Baix Llobregat). Exiliat arran de l’exclaustració, residí a Verona.
Fou un dels missioners més destacats de l’orde a la seva època. Fou nomenat arquebisbe titular de Marcianòpolis. L’any 1841 s’embarcà cap a Mesopotàmia en companyia d’altres missioners caputxins, on es lliurà a una actuació missionera intensíssima. El 1863 fou nomenat delegat apostòlic de Mesopotàmia, Kurdistan, Armènia i Persia.
Escriví diverses lletres i relacions, algunes parcialment estampades, com Les hérésies et les missions catholiques en Mésopotamie (1863-65), Lettre… au sujet de la reprise du Synode chaldéen (1866), Origine della missione dei pp. Cappuccini in Mesopotamia.
(Esparreguera, Baix Llobregat, 7 octubre 1592 – Nagasaki, Japó, 8 setembre 1628)
Dominicà i sant. Missioner a les illes Filipines (1615) i al Japó (1621), en els temps de la persecució; fou pres, i després, mort a la foguera.
Escriví una Relación verdadera de la prisión y martirio de los beatos fr. Luis Flores y fr. Pedro de Zúñiga, confrares seus.
Pius IX el beatificà el 1867.
(Girona, 4 juliol 1848 – Manila, Filipines, 24 setembre 1887)
Compositor. Fill de Joan Carreras i Dagas, del qual fou ajudant quan aquest era mestre director de l’Escola de Cecs de Barcelona.
Introduí millores al sistema Braille per a l’ensenyament musical. Féu una col·lecció de cants i balls populars.
(Barcelona, 1748 – Nueva Segovia, Filipines, 1803)
Religiós augustinià i bisbe de Nueva Segovia (1803).
El 1779 passà a les Filipines, on es dedicà a l’evangelització de l’illa d’Ilocos i fou comissari de la inquisició.
És autor d’in Índice de las cosas más notables que contienen las pastorales de Benedicto XIV i d’una Epistola ad litterariam Societatem Vulgo Sociedad económica de amigos del País.
(Catalunya, 1053 – Jerusalem, Palestina, 1097)
“el Fratricida” Comte de Barcelona (1076-97). Fill de Ramon Berenguer I i Almodis de la Marca, i germà bessó de Ramon Berenguer II “Cap d’Estopes”.
Tots dos germans succeïren al seu pare (1076) en un corregnat, que portà fortes desavinences i finalment la mort del Cap d’Estopes (1082), atribuïda a Berenguer Ramon. El país es dividí entre els seguidors del fill de Ramon Berenguer, Ramon Berenguer III, i els de Berenguer Ramon, que aconseguí la tutoria del nebot a condició d’associar-lo al govern (1086).
La seva política d’expansió per terres de Lleida i València es veié frenada per Alfons IV de Castella i el Cid, aliat dels sarraïns de Saragossa.
Acusat per Mahalta, vídua de Ramon Berenguer II, i els seus seguidors de la mort del seu germà, fou citat a batalla judicial a la cort d’Alfons IV de Castella. Vençut i desposseït del càrrec, passà a Terra Santa.
(Sant Feliu Sasserra, Bages, 1 novembre 1830 – Haidu’o’ng, Tonquin, Vietnam, 1 novembre 1861)
Missioner i sant. Germà de Salvi. Ingressà a l’orde dominicà (1847) per consell d’Antoni Maria Claret; passà després a Filipines (1852) i a Tonkin (1856), on morí en la persecució decretada per Tu-Duc.
Fou beatificat el 1906 per l’Església Catòlica, que celebra la seva festa el 3 de novembre.
(Barcelona, 9 abril 1920 – Anantapur, Índia, 19 juny 2009)
Filantrop i cooperant. Estudià dret i a 24 anys ingressà a la Companyia de Jesús. El 1952 s’incorporà a missions a Bombai, on estudià teologia, i el 1956 fou ordenat sacerdot.
Des del 1964 inicià una important tasca humanitària a l’Índia, on lluità contra el sistema de castes i reclamà la dignitat humana dels anomenats intocables. Aquest fet li provocà l’enfrontament amb el govern de l’estat de Mahäräshtra, que en sol·licità l’expulsió del país.
El 1968 fou proposat com a premi Nobel de la Pau. El 1969 deixà l’Índia, on fou posteriorment readmès gràcies a la intervenció d’Indira Gandhi i a les mobilitzacions populars de suport.
El 1970 deixà la Companyia de Jesús i començà a treballar al districte d’Anantapur amb un grup de voluntaris laics, i, a través de la fundació que porta el seu nom, continuà aplicant el seu model de desenvolupament econòmic, que entre el 1970 i el 1974 permeté la construcció de 4.000 pous.
El 1998 rebé el premi Príncipe de Asturias de la concòrdia i el 2008 fou elegit Català de l’Any.
Dades dels Països Catalans 