(Tortosa, Baix Ebre, 1490 – Damasc, Síria, 1549)
Metge i filòsof jueu. Practicà amb èxit la medicina a Bolonya i a Venècia.
A Bolonya féu imprimir, el 1526, una traducció llatina de la introducció de Maimònides al tractat Els principis dels pares.
El 1532 es traslladà a Roma, on esdevingué metge del papa Pau III.
Traduí diverses obres filosòfiques de l’hebreu al llatí.
(Catalunya, segle XIII – Trípoli ?, Turquia, després 1303)
Frare de l’Hospital. Actuà a Terra Santa amb els croats.
Fou emissari dels defensors de la plaça d’Acre, atacada i finalment presa pels turcs en 1291, a la de Trípoli.
L’acompanyaven en la seva missió tres catalans més: els templers Guillem de Villalba, Bartomeu de Vilafranca i Guillem d’Hostalric. Tots quatre foren capturats.
Continuaven presos en 1303, any en què Jaume II el Just s’interessava encara perquè fossin alliberats.
(Catalunya, segle XV – Constantinoble, Turquia, 29 maig 1453)
Cònsol a Constantinoble. Presumpte personatge fictici que exercia el càrrec el 1453, quan la capital bizantina fou atacada per les forces turques de Mahomed II.
Assumí el comandament dels catalans que participaren a la defensa. Eren diversos mercaders, resident fixos o accidentals, i els mariners d’una nau que es trobava al port en produir-se l’atac.
Fou confiada als catalans la defensa del palau de Bucoleont.
Després de la caiguda de la ciutat, el 29 de maig, Pere Julià i diversos compatriotes foren escapçats.
(Barcelona, 11 setembre 1888 – Bombai, Índia, 14 desembre 1955)
Missioner jesuïta i historiador. L’any 1922 es traslladà a l’Índia on residí fins a la mort. Professor universitari a Bombai, fundà l’Institut de Recerques Històriques.
Sobresortí com a professor i pot ésser considerat el mestre de les següents promocions d’historiadors indis.
(Catalunya, segle XI – Síria ?, segle XII)
Bisbe electe de Vic (1100-01). Era canonge de Barcelona.
Fou elegit bisbe de Vic per una part del capítol, en morir l’arquebisbe Berenguer Sunifred de Lluçà.
Anà a Roma per fer confirmar la seva elecció, però fou refusat i se n’anà a les croades; el 1112 vivia encara, a Antioquia (Síria).
(Tortosa, Baix Ebre, 14 desembre 1702 – Tonquín, Vietnam, 22 gener 1745)
Dominicà. Prengué l’hàbit al convent de Barcelona. El 1729 esdevingué membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.
Exercí el ministeri a les Filipines. Passà després a Tonquín. Fet captiu i empresonat, fou decapitat.
El 1906 Pius X el beatificà, juntament amb altres companys.
(Brindisi, Itàlia, 1267 – Adrianòpolis, Turquia, 30 abril 1305)
Cavaller i aventurer. Fill d’un falconer alemany anomenat Richard von Blume i d’una italiana.
Ingressà de molt jove a l’orde dels templers, a Barcelona, i participà, en la darrera croada, en la defensa de Sant Joan d’Acre, que caigué en poder dels turcs (1291).
Acusat d’apropiar-se els béns de l’orde, i perseguit, abandonà els templers i passà a Sicília. Allí es posà a les ordres de Frederic II de Sicília i actuà com a corsari contra els angevins. Capturà diversos vaixells i formà una companyia de catalans i aragonesos mercenaris que posà al servei del rei. Aquest el nomenà vicealmirall per a la conquesta de Sicília.
L’any 1301, comandant dues naus, aixecà el setge del duc de Calàbria a Messina. Aquesta victòria fou decisiva, i portà a la pau de Caltabellota (1302). Inactives a partir d’aleshores les tropes mercenàries, decidí oferir-se a Andrònic Paleòleg, emperador de Constantinoble, per a combatre els turcs.
Al capdavant de la Gran Companyia Catalana de cavallers i almogàvers, i amb el títol de megaduc, concedit per l’emperador, arribà a Constantinoble (setembre 1302) amb 39 galeres, 1.500 genets, 4.000 almogàvers i 1.000 peons. Es casà amb Maria de Bulgària, neboda d’Andrònic.
L’any 1303 passà a l’Àsia Menor i acudí a aixecar el setge turc de Filadèlfia, capital del territori, i vencé les tropes turques a Aulax i a Tirra. Poc temps després arribà a Quios Bernat de Rocafort amb noves tropes i es reuní amb Roger de Flor a Efes. Travessaren Anatòlia i venceren novament els turcs, a Isònion (prop de Taurus, agost 1304).
Cridat per l’emperador, passà a Constantinoble, on rebé Berenguer d’Entença, emissari del rei català Jaume II el Just, amb noves tropes. Roger de Flor lliurà a Entença el títol de megaduc i es féu concedir per a ell el títol de cèsar de l’Imperi, rebé en féu l’Asia Menor, llevat de les grans ciutats i les illes imperials.
Miquel IX, fill d’Andrònic, recelós dels seus èxits, el féu assassinar (1305) en un banquet a Adrianòpolis per tropes alanes, juntament amb la seva escorta, fet que provocà aviat la reacció coneguda amb el nom de la Venjança Catalana, que devastaren Tràcia i Macedònia.
Figura mítica ja al seu temps (Crònica de Ramon Muntaner, inspirador del Tirant lo Blanc), fou revalorat per la Renaixença.
(Barcelona, vers 1830 – Manila ?, Filipines, 1884)
Gravador i medallista. Era fill de Domènec Estruch i Jordan i possiblement germà de Joan.
Deixeble de Bartomeu Tomàs Coromina, treballà a la Casa de la Moneda i a la Real Fàbrica del Timbre de Madrid, fins que passà a la Casa de la Moneda de Manila.
(Alcanar, Montsià, 10 gener 1899 – Bombai, India, 18 març 1984)
Jesuïta. Després de doctorar-se en filosofia a Roma (1921) i d’aprendre el sànscrit a Bombai, estudià indologia, iranologia i filologia comparada indoeuropea a la universitat de Berlín, estudis que coronà amb la tesi Die älteste Rezension des Mahänätakam (1935); ensenyà sànscrit al Saint Xavier’s College de Bombai del 1937 al 1964.
Són fonamentals les recerques dutes a terme per tal de reconstruir críticament el text de Rgveda, basant-se en les regles mètriques, l’arcaisme lèxic i els passatges paral·lels.
Entre molts altres treballs, cal esmentar El palimpsesto del Rgveda sánscrito (1965) i Wordmobility in the Rgveda (1917).
(Catalunya, 1009 – Jerusalem, Palestina, 1038)
“el Pelegrí” Comte d’Urgell (1010-38). Fill de Tedberga i d’Ermengol I, al qual va succeir quan devia ser encara un infant. Aquest devia ser el motiu pel qual el seu oncle Ramon Borrell I de Barcelona va actuar de tutor fins al 1018.
Amb el seu ajut va reconquerir el mig Segre, mentre el bisbe Ermengol reconqueria i repoblava la zona de Guissona (1015), i Arnau Mir de Tost ocupava el castell i la vall d’Àger (1034).
Va percebre paries dels reietons de Lleida i Saragossa, part de les quals va cedir a l’església d’Urgell.
Com altres nobles del seu temps, pelegrinà a Terra Santa, on morí i va ser sebollit. Fou succeït pel seu fill Ermengol III d’Urgell.
Dades dels Països Catalans 