(Catalunya, segle XII – Tarragona, 1146)
Prelat. El 1143 fou nomenat arquebisbe de Tarragona, seu que havia estat vacant durant sis anys després de la mort de sant Oleguer.
Poc abans de prendre possessió era un dels signants, titulant-se arquebisbe electe, del privilegi d’instauració i dotació inicial de l’orde del Temple, concedit pel comte Ramon Berenguer IV de Barcelona.
La seva governació seria molt curta, i fou succeït per l’arquebisbe Bernat Tort.
(Catalunya ?, segle III – Tarragona, 21 gener 259)
(o sant Fruitós) Arquebisbe de Tarragona, màrtir i sant.
Es conserva una Passió, redactada per un testimoni ocular, segons la qual era un home seré i afable, molt estimat de creients i pagans, fou empresonat, juntament amb els seus diaques Auguri i Eulogi, el 16 de gener de 259, durant la persecució de Valerià.
Fou cremat viu a l’amfiteatre de Tarragona, i les seves despulles foren soterrades, amb les dels diaques, pels cristians que ràpidament en difongueren el culte. Després, llurs relíquies foren traslladades a Itàlia i, més tard retornades a Catalunya, a Sant Fruitós de Bages, i actualment se’n conserven a San Fruttuoso di Capodimonte (Itàlia), a Manresa i a la catedral de Tarragona.
En la seva iconografia, excel·leixen els baixos relleus del priorat de Sant Pere de Moissac, a Occitània, dedicats a la seva vida i al seu martiri. Festa: 21 de gener.
(Lleida, 13 setembre 1804 – Vichy, França, 23 juliol 1870)
Eclesiàstic. Es formà a les universitats de Barcelona, Alcalá, Valladolid i Bolonya.
Canonge de Tarragona i capellà d’honor de la capella reial, fou promogut a bisbe de l’Havana (1846-64), on organitzà el seminari tridentí.
El 1864 fou elegit arquebisbe de Tarragona. Prengué part, a Roma, en el Concili Vaticà I (1869-70).
(Móra de Rubiols, Aragó, 1450 – Valls, Alt Camp, 21 novembre 1511)
Eclesiàstic. Bisbe de Barcelona (1478-90) i arquebisbe de Tarragona (1490-1511).
Estigué vinculat al servei de Joan II el Sense Fe i de Ferran II de Catalunya com a ambaixador seu a Roma i accidentalment en altres estats italians fins al 1500, que entrà a la seva arxidiòcesi.
Fou capità de la guàrdia del palau durant el conclave que elegí Alexandre VI (1492). Aquest el nomenà posteriorment governador de Roma.
Fou desmembrada l’extensió de la seva província eclesiàstica amb l’erecció de l’arquebisbat de València (1492), al qual s’incorporaren com a sufragànies Cartagena i Mallorca.
Entre el 1498 i el 1499 l’impressor Rosembach li imprimí un breviari, un diürnal, un missal i un llibre d’himnes, per a l’església tarragonina.
Fou president de la generalitat per mort del titular, el canonge barceloní Ferrer Nicolau de Gualbes i Desvalls, elegit el 1503.
Des del 1500 residí habitualment al monestir d’Escornalbou.
(Sevilla, Andalusia, 1597 – Tarragona, 12 febrer 1679)
Eclesiàstic. El 1619 ingressà al monestir de Montserrat, d’on fou elegit abat quadrienal el 1637.
El 1641, arran de la Guerra dels Segadors, en fou expulsat per la Diputació del General, juntament amb altres cinquanta-cinc monjos i ermitans de la corona de Castella, i s’establí a Madrid, on fundà amb els seus companys un monestir dedicat a la Mare de Déu de Montserrat, existent encara avui.
Fou bisbe d’Urgell (1660-64) i arquebisbe de Tarragona (1664-79). Convocà tres concilis provincials (1664, 1670 i 1678), treballà per la impressió de les constitucions dels concilis provincial anteriors i imprimí un Rituale de la seu tarragonina (1671).
(Gènova, Itàlia, 1495 – 25 març 1558)
Eclesiàstic. Nebot d’Andrea Doria.
Fou bisbe d’Elna (1530-32), administrador de Cuixà (1533-35) i Osca (1532-34) i arquebisbe de Tarragona (1533-58).
President de la Generalitat de Catalunya (1539-42).
(Palma de Mallorca, 24 març 1706 – Tarragona, 22 juliol 1764)
Eclesiàstic. Fill de Joan Despuig i Martínez de Marcilla, i germà dels altres Despuig i Cotoner.
Bisbe de Mallorca i arquebisbe de Tarragona, on fou nomenat el 1763, com a successor de Jaume de Cortada i de Bru.
A la seva mort, fou succeït a l’arxidiòcesi per Joan Laris.
(Mataró, Maresme, 20 juny 1760 – Tarragona, 17 setembre 1825)
Eclesiàstic i polític. En produir-se la invasió napoleònica (1808), esdevingué canonge de la Seu d’Urgell, i poc després fou nomenat president de la Junta Provincial. Fou un dels diputats catalans a les corts constituents de Cadis (1812), on prengué posició contra les innovacions.
El 1815 fou nomenat bisbe de Menorca.
La seva actitud conservadora el dugué, durant el Trienni Constitucional, a adherir-se a la insurrecció reialista i, essent arquebisbe electe de Tarragona, passà a formar part de la Regència d’Urgell (1822), al costat del baró d’Eroles i del marquès de Mataflorida.
L’any següent, ja dissolta la Regència, i amb la restauració de l’absolutisme, prengué possessió de la seu arquebisbal de Tarragona.
(Calella, Maresme, 6 juny 1828 – Tarragona, 10 octubre 1911)
Eclesiàstic. Estudià al seminari de Girona i es doctorà en teologia a València (1862).
Fou bisbe de Lleida (1875-89) i arquebisbe de Tarragona (1889-1911).
Publicà diverses pastorals, entre les quals Carta pastoral sobre la masonería (1898).
(Vinaròs, Baix Maestrat, 13 gener 1805 – Tarragona, 14 abril 1864)
Eclesiàstic. El 1830 fou nomenat catedràtic de cànons a la Universitat de València.
El 1840 fou separat de la càtedra per les seves idees absolutistes, però, continuà combatent les doctrines liberals, especialment a Las postdatas (1841).
El 1843 fou reposat a la càtedra i, quan Pius IX reprengué les interrompudes relacions amb la cort d’Espanya, Costa fou cridat perquè, juntament amb Jaume Balmes, comencés els treballs preparatoris d’un nou concordat.
L’any 1849 fou designat bisbe de Barcelona; es mostrà intransigent i condemnà les idees liberals, la qual cosa li ocasionà fortes polèmiques amb la premsa de Barcelona i la de Madrid.
Participà en la constitució del 1856, i hi presentà una exposició demanant l’absoluta intolerància de cultes, motiu pel qual fou exiliat a Cartagena; el 1856 tornà a encarregar-se de la diòcesi barcelonina.
El 1857 fou nomenat arquebisbe de Tarragona.
Les seves obres, entre les quals cal fer esment de Los concilios tarraconenses, foren publicades (Obras completas) el 1856. A ell es deu la publicació de la Doctrina cristiana, en català.
Dades dels Països Catalans 