(Barcelona, 23 febrer 1934 – Torremolinos, Andalusia, 16 gener 2011)
Compositor. Fill d’August Algueró i Algueró. Estudià al Conservatori de Barcelona.
Com el seu pare, va compondre gran nombre d’obres de música lleugera, moltes d’elles de gran èxit, cantades per artistes molt coneguts dels anys 1960 i 1970.
A partir del 1951 va començar a compondre música per a bandes sonores de pel·lícules (més d’un centenar).
El 1961 es va casar amb l’artista Carmen Sevilla.
(Olmedo, Valladolid, Castella, 1417 – Linares, Jaen, Andalusia, 1485)
(o Alfons d’Aragó i d’Escobar) Fill natural del rei Joan II el Sense Fe. Tingut abans de casar-se amb la seva segona muller Joana Enríquez. Durant la guerra contra Castella (1459) se li encomanaren diverses misions militars que no reeixiren, degut segurament a la seva joventut. Més tard, en canvi, arribà a ésser considerat un dels millors homes d’armes del seu temps.
Vencé a les tropes castellanes a la batalla d’Abàrzuza (Navarra). Fou una de les màximes figures de l’exèrcit reialista de Joan II en la guerra contra la Generalitat; el 23 de juliol de 1462 duia el cos del centre a la batalla de Rubinat, actuà intensament al Camp de Tarragona, dirigí l’ocupació de la muntanya de Montjuïc (Barcelona), el 1464 fou cap de columna a la gran ofensiva convergent sobre Lleida, participà al setge d’aquesta ciutat, el mateix any avança ràpidament cap a Barcelona, participà en el dur setge del castell d’Amposta.
El 1468-69 fou capità general de les tropes reialistes al front de l’Empordà, el 1471 obtingué el considerable triomf del Besòs i participà en el setge de Barcelona. El 17 de novembre de 1464 el seu pare li atorgà el títol de duc de Vilafermosa. El 1469 es nomenat comte de Ribagorça, succeint al seu germanastre, Ferran II el Catòlic.
En 1472-73 entrà en campanya contra els francesos que encara retenien el Rosselló. El 1473 entrà amb el seu pare a Perpinyà, on foren assetjats fins a l’arribada alliberadora del seu germanastre Ferran, el futur rei Catòlic.
En 1475 participà en la revolta dels remences, obligant-los a retirar-se del castell de Corçà. El mateix any i el següent participà, per compte de Ferran II, en lluites empreses a Castella per imposar-hi la futura reina Isabel la Catòlica, muller de Ferran; en aquesta campanya Alfons obtingué èxits molt valuosos. Posteriorment intervingué en diverses ofensives contra el regne de Granada.
El 1477 es casà amb Elionor de Soto, dama d’Isabel, amb la qual tingué dos fills: Alfons, hereu del ducat de Vilafermosa; i Marina, que es casà amb Robert de Sant Severino. També tingué altres fills amb altres dones: Joan, comte de Ribagorça i després duc de Luna; Elionor, muller de Jaume del Milà, comte d’Albaida; Alfons, bisbe de Tortosa; Ferran, prior de Catalunya; i Enric, abat de Santa Maria de l’O i bisbe electe de Cefalú.
A la seva mort fou enterrat primer a Baeza, però més tard les seves restes foren dutes a Poblet com les d’un infant reial legítim.
(Barcelona, 1753 – Utrera, Sevilla, Andalusia, 1801)
Pintor. Estigué pensionat a Roma. Fou nomenat director supernumerari de l’escola de Llotja de Barcelona (1799), però no arribà a ocupar el càrrec.
La seva pintura és influïda per Mengs. Té obres a l’Academia de San Fernando de Madrid i a l’església de Cabezas de San Juan, Sevilla.
(Sevilla, Andalusia, 10 maig 1583 – Vilak, Alemanya, 28 març 1637)
Noble i militar. Virrei de Catalunya (1619-22).
Continuà la persecució del bandolerisme iniciada per Alburquerque i, per la seva actitud centrista, s’hagué d’afrontar a una actitud contrària generalitzada al Principat.
(Sevilla, Andalusia, 1509 – Nàpols, Itàlia, 2 abril 1571)
Noble i militar. Virrei de Catalunya (1554-58).
Prengué fortes mesures contra el bandolerisme, destruint les cases dels considerats col·laboradors i protectors.
Després exercí com a virrei de València (1558-59) i lloctinent general del Regne de Nàpols (12 juny 1559 – 2 abril 1571) .
(Catalunya ?, segle X – Còrdova, Andalusia, 1 setembre 1010)
Bisbe de Barcelona (995-1010). Es dedicà a la restauració d’esglésies i de la mateixa catedral, després de la destrucció de la ciutat per Almansor el 985.
Annexà Santa Maria del Mar a la canonja, a la qual donà nous estatuts; la reformà el 1009.
Intervingué en l’expedició militar dels catalans a Còrdova al costat dels altres bisbes i comtes, perdé la vida en la lluita.
(Sevilla, Andalusia, 18 juny 1882 – Barcelona, 13 febrer 1955)
Ballarina. Coneguda artísticament com a Tórtola Valencia. De família paterna cerdana, de molt petita es traslladà a Londres amb els seus pares, que emigraren a Mèxic i deixaren Carme Tórtola sota la custòdia d’una família benestant.
Inicià la seva carrera com a ballarina a Londres el 1908, i posteriorment es traslladà a Madrid i Barcelona. Actuà a tot Europa, els Estats Units i a l’Amèrica del Sud amb gran èxit. Fou professora del Teatre d’Art de Munic fins l’any 1914. Es retirà de l’escena l’any 1930 i fixà la seva residència a Barcelona.
El seu art, molt influït per Isadora Duncan, despertà l’admiració dels artistes i intel·lectuals de l’època. Al llarg de la seva vida reuní una col·lecció extensa d’objectes de diverses procedències, entre els quals destaca una col·lecció de puntes i vestits.
El 1918 una fotografia de la seva interpretació de La Tirana inspirà la imatge de la línia de sabons Maja de la firma Mirurgya.
(Balaguer, Noguera, 8 octubre 1919 – Granada, Andalusia, 13 març 2012)
Escriptora. Militant del PSUC durant la guerra civil de 1936-39, participà en accions públiques per tal de mantenir la moral de la població i dels combatents i anà als EUA per recollir diners per a la causa republicana.
S’exilià el 1939, estudià dos anys de periodisme a la Universitat Femenina de Mèxic i, després de la II Guerra Mundial, romangué durant dotze anys a Txecoslovàquia i dotze més a França. Tornà a Catalunya l’any 1971.
S’inicià en la narrativa amb La filla del pres, obra que presentada als Jocs Florals de la Llengua Catalana de Marsella, obtingué el premi President Companys (1967). Posteriorment publicà les novel·les Testament a Praga (1971), basada en les memòries del seu pare, Quan érem capitans (1974), Si vas a París, papà… (1975), Memòria dels morts (1981), Segrest amb filipina (1986) i La filla del gudari (1997), obres de contingut generalment autobiogràfic.
També ha publicat memòries (Primavera de l’àvia, 1989) i assaigs (Cròniques de nàufrags, 1976; Los niños de la guerra, 1977; Opinió de dona, 1983; Jardí enfonsat, 1992).
Estigué casada amb Gregorio López Raimundo i foren els pares de Sergi Pàmies.
(Cadis, Andalusia, 1899 – Cadaqués, Alt Empordà, 10 agost 1974)
Editor, promotor artístic i director de cinema. De família catalana. Viatjà a Cuba, i de retorn fundà a Barcelona la col·lecció literària popular “La Novel·la d’Ara” (1923). Com a manager de Teresina Boronat muntà espectacles a París, Londres, Los Angeles, Nova York, Tokio, etc.
Publicà artícles de cinematogràfia a diverses publicacions d’Europa i d’Amèrica, així com a “El Diluvio”, “El Día Gráfico”, “Cine-Art” -que dirigí-, entre d’altres.
Produí i dirigí Hombres contra hombres (1935), film pacifista d’argument amb intercalació de documentals, i La farándula (1936). Treballà després uns quants anys a Buenos Aires i a Mèxic, i en retornar dirigí La hija del mar (1954), segons l’obra d’Àngel Guimerà, i diversos altres films de tipus comercial.
(Barcelona, 7 abril 1827 – Sevilla, Andalusia, 9 març 1918)
Enginyer industrial, germà de Josep. Va fer els estudis a les classes de la Junta de Comerç de Barcelona, i després la carrera d’enginyer industrial, en l’especialitat química, que acabà el 1869.
Fou pensionat per la diputació perquè estudiés a París i Londres els tints i els estampats, les indústries químiques i les arts agrícoles.
L’any 1865 guanyà per oposició la càtedra de química general i aplicada de l’Escuela Industrial de Sevilla; el 1869 ocupà la de química inorgànica i anàlisi química d’aquesta mateixa escola.
Anà a Barcelona per dirigir l’Escola Industrial, on formà un museu mineralògic, així com diverses càtedres nocturnes per a ensenyament d’obrers. També fou director de l’Escola d’Arts i Oficis. El 1891 fou nomenat catedràtic de la Universidad de Sevilla.
Autor de remarcables estudis sobre oleïcultura i enologia. Dirigí a Barcelona (1870) el periòdic “Guía de la Industria”. Entre les seves publicacions cal destacar: Lecciones de química industrial inorgànica, Fabricación de los vinos por medio de la fucsina (1877) i Influencia de la calidad de las aguas en la marcha de los generadores de vapor.
Dades dels Països Catalans 