(Catalunya ?, segle X – Còrdova, Andalusia, 1 setembre 1010)
Bisbe de Barcelona (995-1010). Es dedicà a la restauració d’esglésies i de la mateixa catedral, després de la destrucció de la ciutat per Almansor el 985.
Annexà Santa Maria del Mar a la canonja, a la qual donà nous estatuts; la reformà el 1009.
Intervingué en l’expedició militar dels catalans a Còrdova al costat dels altres bisbes i comtes, perdé la vida en la lluita.
(Sevilla, Andalusia, 18 juny 1882 – Barcelona, 13 febrer 1955)
Ballarina. Coneguda artísticament com a Tórtola Valencia. De família paterna cerdana, de molt petita es traslladà a Londres amb els seus pares, que emigraren a Mèxic i deixaren Carme Tórtola sota la custòdia d’una família benestant.
Inicià la seva carrera com a ballarina a Londres el 1908, i posteriorment es traslladà a Madrid i Barcelona. Actuà a tot Europa, els Estats Units i a l’Amèrica del Sud amb gran èxit. Fou professora del Teatre d’Art de Munic fins l’any 1914. Es retirà de l’escena l’any 1930 i fixà la seva residència a Barcelona.
El seu art, molt influït per Isadora Duncan, despertà l’admiració dels artistes i intel·lectuals de l’època. Al llarg de la seva vida reuní una col·lecció extensa d’objectes de diverses procedències, entre els quals destaca una col·lecció de puntes i vestits.
El 1918 una fotografia de la seva interpretació de La Tirana inspirà la imatge de la línia de sabons Maja de la firma Mirurgya.
(Balaguer, Noguera, 8 octubre 1919 – Granada, Andalusia, 13 març 2012)
Escriptora. Militant del PSUC durant la guerra civil de 1936-39, participà en accions públiques per tal de mantenir la moral de la població i dels combatents i anà als EUA per recollir diners per a la causa republicana.
S’exilià el 1939, estudià dos anys de periodisme a la Universitat Femenina de Mèxic i, després de la II Guerra Mundial, romangué durant dotze anys a Txecoslovàquia i dotze més a França. Tornà a Catalunya l’any 1971.
S’inicià en la narrativa amb La filla del pres, obra que presentada als Jocs Florals de la Llengua Catalana de Marsella, obtingué el premi President Companys (1967). Posteriorment publicà les novel·les Testament a Praga (1971), basada en les memòries del seu pare, Quan érem capitans (1974), Si vas a París, papà… (1975), Memòria dels morts (1981), Segrest amb filipina (1986) i La filla del gudari (1997), obres de contingut generalment autobiogràfic.
També ha publicat memòries (Primavera de l’àvia, 1989) i assaigs (Cròniques de nàufrags, 1976; Los niños de la guerra, 1977; Opinió de dona, 1983; Jardí enfonsat, 1992).
Estigué casada amb Gregorio López Raimundo i foren els pares de Sergi Pàmies.
(Igualada, Anoia, 1 octubre 1839 – Granada, Andalusia, 4 febrer 1919)
Escriptor. Professà l’ideari carlí i tradicionalista. El 1868 s’incorporà al cos de zuaus pontificis, lluità a Roma contra els garibaldins i, de retorn a Catalunya, propugnà una croada per a restituir els Estats Pontificis a Pius IX.
A la Tercera Guerra Carlina fou auditor de guerra del general Rafael Tristany i assessor jurídic del pretendent Carles VII. Fundà a Madrid la revista “La Civilización” (1874-80) i col·laborà a diverses publicacions periòdiques.
Els darrers anys de la seva vida residí a Granada, on escriví una curiosa versió de la Bíblia en versos castellans. Publicà Roma en el centenario de San Pedro (1867), Homenaje filial a su Santidad el papa Pío IX (1875), biografies de Pedro de la Hoz (1866) i de l’arquebisbe de Sevilla Joaquim Lluch i Garriga (1880), traduccions del francès, i una versió castellana de la Divina Comèdia (1874).
(Barcelona, 24 novembre 1742 – Cadis, Andalusia, 14 novembre 1813)
Historiador, filòleg i polític. Prengué part a la campanya contra Portugal (1762) i més tard col·laborà amb Olavide en la colonització de Sierra Morena al front d’un grup de catalans (1770). Instal·lat a Madrid, hi ocupà diversos càrrecs, especialment el de secretari de l’Academia de Historia (1790).
Diputat per l’ajuntament de Barcelona a Madrid, durant la invasió napoleònica tingué un paper destacat a les corts de Cadis, ciutat on morí víctima de la pesta, allí defensà la supressió de la Inquisició, però desaprovà la desaparició de les senyories. Exaltà l’esplendor de la Catalunya medieval, tot i que considerant el català una llengua “morta per a la república de les lletres”, produí en castellà tota la seva obra.
La seva primera obra de caire econòmic fou Discurso económico-político en defensa del trabajador mecánico de los menestrales (1778), la qual és un elogi dels gremis i una rèplica a Campomanes; encara que la seva obra fonamental, encarregada per la Junta de Comerç de Barcelona, fou Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1779-92), peça mestra de la metodologia històrica i al·legat econòmic a favor de Catalunya.
També és autor de Código de las costumbres marítimas de Barcelona (1791), Cuestiones críticas sobre varios puntos de historia económica, política y militar (1807) i Teatro histórico-crítico de la elocuencia castellana (1786-94).
Dades dels Països Catalans 