(Sevilla, Andalusia, 1923 – Barcelona, 7 setembre 1995)
Jurista. Llicenciat en dret a la universitat de Sevilla, des del 1950 fou catedràtic de dret civil a la Universitat de Barcelona i des del 1980 degà de la facultat de dret.
Especialitzat en dret civil català, fou el promotor, i després director, de la càtedra Duran i Bas de dret civil català.
Accedí a l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i el 1981 fou elegit president del Consell Consultiu de la Generalitat.
(Cadis, Andalusia, 23 novembre 1876 – Alta Gracia, Argentina, 14 novembre 1946)
Compositor. Estudià amb la seva mare, de família catalana, i amb Enric Broca. Més tard amplià els estudis de piano amb Josep Tragó i els de composició amb Felip Pedrell.
En ple segon període de creació escriví els primers esbossos de L’Atlàntida (1928), sobre el text de Jacint Verdaguer. El 1933 compongué una obra per a cor mixt dedicada a la Capella Clàssica de Joan M. Thomàs i basada en un tema de la segona balada de Chopin: Balada de Mallorca.
El 1935 escriví Pedrelliana, sobre temes de l’òpera de Pedrell La Celestina.
(Tortosa, Baix Ebre, 7 juliol 1777 – Còrdova, Andalusia, 1844)
Militar. Durant la guerra contra Anglaterra fou empresonat a Menorca (1806).
Formà part de les tropes del marquès de la Romana al servei de Napoleó en la campanya del nord d’Europa. Quan Napoleó declarà la guerra a Espanya (1808), ell gestionà l’evacuació de les seves forces a Suècia i, protegit per l’esquadra anglesa, passà a Espanya.
Instal·lat a Catalunya, lluità a Igualada, on fou ferit, i contra el setge francès a Tortosa. Un cop caiguda la ciutat, fou empresonat per les tropes de Suchet i dut a França. Poc després fugí i tornà al país, on obtingué la victòria del pont del Francolí (1811).
Ascendit a general de brigada (1813), s’instal·là a Còrdova.
(Béjar, Andalusia, 14 febrer 1923 – Barcelona, 9 agost 2017)
Veterinari. El 1946 fou nomenat veterinari municipal de Barcelona i, uns anys més tard, cap dels serveis dels mercats centrals.
La seva tasca científica s’ha desenvolupat en dos àmbits: el de la bramotologia i el control sanitari de fruites i verdures, i el de l’estudi del fred en la conservació d’aliments.
Fou membre fundador del Seminari de Ciències Veterinàries (1953), professor de projectes sobre l’especialitat del fred a l’Escola Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona, membre fundador i president del Club del Fred de Barcelona i primer secretari de la Federació de Col·legis Veterinaris de Catalunya.
(Sevilla, Andalusia, 1597 – Tarragona, 12 febrer 1679)
Eclesiàstic. El 1619 ingressà al monestir de Montserrat, d’on fou elegit abat quadrienal el 1637.
El 1641, arran de la Guerra dels Segadors, en fou expulsat per la Diputació del General, juntament amb altres cinquanta-cinc monjos i ermitans de la corona de Castella, i s’establí a Madrid, on fundà amb els seus companys un monestir dedicat a la Mare de Déu de Montserrat, existent encara avui.
Fou bisbe d’Urgell (1660-64) i arquebisbe de Tarragona (1664-79). Convocà tres concilis provincials (1664, 1670 i 1678), treballà per la impressió de les constitucions dels concilis provincial anteriors i imprimí un Rituale de la seu tarragonina (1671).
(Catalunya, 975 – Castillo de Bacar, Còrdova, Andalusia, 2 juny 1010)
“el de Còrdova” Comte d’Urgell (992-1010). Fill segon de Borrell II de Barcelona, al qual succeí en el comtat d’Urgell i inicià la dinastia privativa d’aquest comtat.
Va menar una política d’obertura a Europa, tot combinant-la amb una intensa lluità contra els musulmans de Lleida. Va emprendre personalment llargs viatges a Roma (998 i 1001) i en va estimular d’altres dels seus nobles vers Santiago, Le Puy, Santa Fe de Conques i Monte Gargano.
Fou fet presoner pels sarraïns a la batalla d’Albesa (1004) i acompanyà el seu germà Ramon Borrell I de Barcelona a l’expedició de Còrdova, on morí.
Casat amb Tedberga, foren pares d’Ermengol II d’Urgell.
El seu testament conté la primera referència a la possessió d’un joc d’escacs a terres catalanes.
(Huelva, Andalusia, 26 juny 1890 – Barcelona, 8 juny 1977)
Director i productor cinematogràfic.
Pioner del cinema espanyol, treballà a París per a Gaumont, a Barcelona per a Éclair i com a ajudant de Griffith als EUA.
Director dels films El misterio de la Puerta del Sol (1928), primer film sonor espanyol, Maria de la O (1936-39), Marta (1954).
(Tarragona, 1 desembre 1915 – Granada, Andalusia, 31 març 1998)
Metge. Especialitzat en dermatologia al costat de Xavier Vilanova.
Fou catedràtic a les universitats de Santiago de Compostela (1954) i Granada, en la qual féu una extensa tasca assistencial i científica, sobretot en el camp de la cirurgia cutània, el tractament dels tumors de la pell i la reparació estètica de les cicatrius.
Ha impulsat la branca quirúrgica de la dermatologia.
(Sevilla, Andalusia, 10 novembre 1835 – Barcelona, 29 abril 1909)
Poetessa i escriptora. Òrfena a disset anys, es traslladà a Madrid, on visqué difícilment fins que el vescomte de Torres-Solanot la cridà a Barcelona perquè l’ajudés en la preparació de les seves idees espiritistes.
Durant vint anys, mentre residia a Gràcia, des del 1879, publicà la revista mensual “La Luz del Porvenir”, ensems amb diversos llibres de poesies, uns altres de controvèrsia, com El espiritismo refutando los errores del catolicismo romano (1880) i, especialment, els llibres que anà dictant mentre estava adormida en estat mediúmic (Memorias del padre Germán i Te perdono!, en 8 volums), que han estat reeditats recentment a l’Argentina.
(Sevilla, Andalusia, 9 març 1820 – Barcelona, 8 març 1884)
Escriptor i periodista. Estudià dret a Barcelona, i es traslladà a Londres, on residí fins al 1875.
Dedicat a estudis cervantins, intentà d’identificar Don Quixot amb el seu autor (La estafeta de Urganda, 1861; La verdad sobre el Quijote, 1865; La génesis del Quijote, 1883).
Publicà poesies en castellà i en anglès (Leyenda del corazón, 1882).
Dades dels Països Catalans 