(Igualada, Anoia, 23 juliol 1844 – Madrid, 9 desembre 1908)
Religiós agustí. El 1864 professà a Valladolid i el 1868 passà a les Filipines; el 1875 fou nomenat predicador general, i el 1885, definidor de l’orde.
Erigí col·legis i asils, que confià a la congregació d’agustines missioneres, fundada per ell. Fou provincial de l’orde a Espanya, i fundà els tallers de Santa Rita a Madrid.
El 1908 escriví a favor de la Solidaritat Catalana.
(Barcelona, 1658 – 1734)
Comerciant i prohom. Tenia un gran negoci de revenedoria a Barcelona i una gran fortuna, participat amb el seu germà Pere i el seu fill Sebastià Dalmau i Oller, i tenia excel·lents relacions amb el seu fillastre Jaume Abadal i Oller, hereu d’un negoci semblant.
Fou actiu partidari austriacista i treballà per l’entrada de Catalunya a la guerra de Successió. En 1704-05, amb el seu fill, estigué pres per ordre del virrei Velasco, i foren alliberats amb l’entrada de les forces aliades.
El 1713 realitzà préstecs al govern provisional de Catalunya. Formà part de la junta que presidí la defensa durant el setge de Barcelona. Fou facultat per alçar sometent a Mataró i a Montcada.
Amb la caiguda de la ciutat (1714), li foren embargats tots els béns, mesura que li fou alçada al cap d’onze anys.
El 1725 pogué tornar a veure al seu fill Sebastià, que havia estat empresonat i que emigrà cap a Viena. Poc abans de morir li tornaren a ser confiscats els béns.
Foren germans seus:
Llorenç Dalmau i Colom (Barcelona, s XVII – s XVIII) Religiós agustí. Fou considerat austròfil pels borbònics, que l’exiliaren a perpetuïtat el 1714. A l’informe del seu estranyament figura, com a causa determinant, el simple fet de ser oncle de Sebastià Dalmau i Oller.
Pere Dalmau i Colom (Barcelona, segle XVII – segle XVIII) Comerciant i prohom. Col·laborà amb el seu germà Amador a la prosperitat econòmica de la seva casa, així com a la importantíssima aportació financera -feta en bona part a nom seu- que permeté de sufragar la llarga defensa de Barcelona en 1713-14. El 19 d’agost de 1713 féu també un donatiu, aquest a títol personal, de 5.000 lliures.
Monestir de monges agustinianes (Santa Magdalena de Conangle), a l’esquerra del Ter, damunt Salou.
L’església de Santa Magdalena, és esmentada ja el 1231; el 1304 s’hi constituí una comunitat de donades, sota la regla de sant Agustí, dirigida per una priora o majorala.
Entorn del 1450 la comunitat es traslladà a Barcelona, segons tradició a l’antic convent de les Magdalenes del carrer de la Canuda.
En resta la capella, amb planta del segle XIII, ampliada el 1376 i restaurada modernament.
(Barcelona, 1543 – Nàpols, Itàlia, 1606)
Escriptor. D’estament noble, fou capità d’Esglésies (Sardenya), on féu una detallada relació de les costes de l’illa i de les seves possibilitats de defensa (1572).
El 1581, mort la muller i els fills, es féu religiós agustí i tornà a Barcelona amb una bona biblioteca aplegada a Itàlia. Es va graduar en teologia l’any 1588, el 1600 esdevingué prior del convent de Barcelona i visitador de la província de Catalunya.
Fundà el convent de la Selva i el de Tàrrega. Felip II el nomenà arquebisbe de Trani, però morí abans d’ésser consagrat.
És autor de Microcosmia y gobierno universal del hombre cristiano (1592-95), justificació teològica, en forma de diàleg, de la monarquia i dels diversos estaments socials, i del poema en castellà La fuente deseada e institución de la vida honesta (1598), obra de joventut que és un tractat de les arts liberals i de les virtuts, en el qual figura que Ausiàs Marc el repta perquè escriu en llengua forastera.
(Barcelona, 1748 – Nueva Segovia, Filipines, 1803)
Religiós augustinià i bisbe de Nueva Segovia (1803).
El 1779 passà a les Filipines, on es dedicà a l’evangelització de l’illa d’Ilocos i fou comissari de la inquisició.
És autor d’in Índice de las cosas más notables que contienen las pastorales de Benedicto XIV i d’una Epistola ad litterariam Societatem Vulgo Sociedad económica de amigos del País.
(Benigànim, Vall d’Albaida, segle XIX – Barcelona ?, segle XX)
(Josefa Maria Albinyana) Religiosa. Fou agustina claustral recoleta del convent de Barcelona.
Seria beatificada el 26 de febrer de 1888 pel papa Lleó XIII.
Monestir de canongesses augustinianes (Sant Bartomeu de Bell-lloc), a la dreta de la riera de Torrelles, aigua avall del terme, conegut des del 1207.
El 1222 una part de la comunitat es traslladà a Peralada, i l’altra part subsistí a Bell-lloc fins el 1391.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 3 juny 1718 – Tarragona, 4 maig 1803)
Eclesiàstic i teòleg. Ingressà al convent d’agustins calçats de Barcelona (1732), on ocupà diversos càrrecs. Elegit provincial de Catalunya i Aragó (1758), visità tota la província amb ànim de reforma. Acabat el trienni, hom li encarregà la tasca de prefecte provincial d’estudis en la qual propugnà ardorosament les idees de la il·lustració, fet que li valgué l’acusació de jansenista.
Durant la seva estada barcelonina féu oposicions a la facultat d’arts de la universitat de Cervera, però les perdé a causa del monopoli que hi havia (1743); el 1748 esdevingué soci actiu de l’Acadèmia de Bones Lletres.
Nomenat bisbe de Lugo (1768) i consagrat pel bisbe de Barcelona Josep Climent, amb qui l’uní una bona amistat, hi emprengué una gran campanya en pro de la instrucció, tant dels sacerdots com del poble instituint escoles gratuïtes d’ensenyament primari (1780); hi fundà també la Sociedad Económica de Amigos del País (1784).
Arquebisbe de Tarragona (1785), seguí la mateixa línia pastoral i col·laborà a la fundació de la Societat Econòmica, de la qual fou el primer director (1787); defensà enèrgicament els sacerdots francesos emigrats i n’allotjà prop de tres-cents contra la voluntat de la cort de Madrid; però al mateix temps influí molt en la resistència catalana a la Revolució Francesa (1792-94), sobre la qual escriví quatre pastorals.
Col·laborà en totes les obres públiques de la ciutat i acabà, amb les rendes de la mitra, la reconstrucció de l’aqüeducte romà (1798).
Les seves pastorals i el seu Cursus Theologicus (1761-68), que restà inacabat per la seva promoció al bisbat de Lugo, el situen en la línia jansenista i regalista moderada.
Morí pobre, àdhuc amb deutes, i amb fama de santedat.
(Mataró, Maresme, vers 1570 – Perpinyà, 1639)
Religiós agustí del convent de Barcelona (1588).
Redactà la història de les diverses fundacions augustinianes de Catalunya com també les biografies dels religiosos més notables; l’obra, però, quedà inèdita i no fou publicada fins al 1699 pel també agustí, Josep Massot.
(Sallent de Gàllego, Aragó, 5 març 1590 – Fonts, Aragó, 28 maig 1650)
Eclesiàstic. El 1634 fou elegit vicari general per la seva congregació (els agustins). Pocs anys després, el rei el presentà per al bisbat de Solsona (1640-45).
En plena crisi política, ocasionada per la guerra dels Segadors, fou desterrat pel govern francès, i passà a ocupar la seu episcopal de Lleida (1645-50) tan bon punt fou conquerida aquesta ciutat per les armes de Felip IV; la mort el va sobtar a Fonts mentre hi feia la visita pastoral.
Tant a Solsona com a Lleida es manifestà enemic del partit català i àdhuc amenaçà amb l’excomunió els que no acceptaven la sobirania de Felip IV.
Féu publicar unes Constituciones del sínode que celebrà a Lleida l’any 1646.
Dades dels Països Catalans 