Monestir de canongesses augustinianes (Sant Bartomeu de Bell-lloc), a la dreta de la riera de Torrelles, aigua avall del terme, conegut des del 1207.
El 1222 una part de la comunitat es traslladà a Peralada, i l’altra part subsistí a Bell-lloc fins el 1391.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 3 juny 1718 – Tarragona, 4 maig 1803)
Eclesiàstic i teòleg. Ingressà al convent d’agustins calçats de Barcelona (1732), on ocupà diversos càrrecs. Elegit provincial de Catalunya i Aragó (1758), visità tota la província amb ànim de reforma. Acabat el trienni, hom li encarregà la tasca de prefecte provincial d’estudis en la qual propugnà ardorosament les idees de la il·lustració, fet que li valgué l’acusació de jansenista.
Durant la seva estada barcelonina féu oposicions a la facultat d’arts de la universitat de Cervera, però les perdé a causa del monopoli que hi havia (1743); el 1748 esdevingué soci actiu de l’Acadèmia de Bones Lletres.
Nomenat bisbe de Lugo (1768) i consagrat pel bisbe de Barcelona Josep Climent, amb qui l’uní una bona amistat, hi emprengué una gran campanya en pro de la instrucció, tant dels sacerdots com del poble instituint escoles gratuïtes d’ensenyament primari (1780); hi fundà també la Sociedad Económica de Amigos del País (1784).
Arquebisbe de Tarragona (1785), seguí la mateixa línia pastoral i col·laborà a la fundació de la Societat Econòmica, de la qual fou el primer director (1787); defensà enèrgicament els sacerdots francesos emigrats i n’allotjà prop de tres-cents contra la voluntat de la cort de Madrid; però al mateix temps influí molt en la resistència catalana a la Revolució Francesa (1792-94), sobre la qual escriví quatre pastorals.
Col·laborà en totes les obres públiques de la ciutat i acabà, amb les rendes de la mitra, la reconstrucció de l’aqüeducte romà (1798).
Les seves pastorals i el seu Cursus Theologicus (1761-68), que restà inacabat per la seva promoció al bisbat de Lugo, el situen en la línia jansenista i regalista moderada.
Morí pobre, àdhuc amb deutes, i amb fama de santedat.
(Mataró, Maresme, vers 1570 – Perpinyà, 1639)
Religiós agustí del convent de Barcelona (1588).
Redactà la història de les diverses fundacions augustinianes de Catalunya com també les biografies dels religiosos més notables; l’obra, però, quedà inèdita i no fou publicada fins al 1699 pel també agustí, Josep Massot.
(Sallent de Gàllego, Aragó, 5 març 1590 – Fonts, Aragó, 28 maig 1650)
Eclesiàstic. El 1634 fou elegit vicari general per la seva congregació (els agustins). Pocs anys després, el rei el presentà per al bisbat de Solsona (1640-45).
En plena crisi política, ocasionada per la guerra dels Segadors, fou desterrat pel govern francès, i passà a ocupar la seu episcopal de Lleida (1645-50) tan bon punt fou conquerida aquesta ciutat per les armes de Felip IV; la mort el va sobtar a Fonts mentre hi feia la visita pastoral.
Tant a Solsona com a Lleida es manifestà enemic del partit català i àdhuc amenaçà amb l’excomunió els que no acceptaven la sobirania de Felip IV.
Féu publicar unes Constituciones del sínode que celebrà a Lleida l’any 1646.
Canònica agustiniana. Fundada a mitjan segle XII, a l’antiga església parroquial de Santa Maria de Lluçà. Consta des del 1168, amb el prior Pere de Sagàs. Fou afavorida i segurament fundada pels senyors del castell de Lluçà.
El 1192 establí un pacte de fraternitat amb la canònica de l’Estany. Per aquest temps havia refet l’església i havia erigit el petit claustre romànic, de vint-i-dos capitells, sobre columnes simples, emparentat amb la part primitiva del claustre de Ripoll.
Als temps de més gran esplendor (segle XIII) hi hagué un prior, cinc canonges i quatre beneficiats. El seu patrimoni s’estenia pel Lluçanès, i era administrat per deu batllies. Decaigué durant el segle XIV; però, malgrat això, es feren, en aquests temps, unes pintures murals sota el cor, guardades ara en una dependència prop del claustre.
La comenda posà fi a la vida comunitària al segle XV. El 1592 els seus béns foren units a la mensa capitular de Barcelona, on es guarda el seu arxiu. El monestir esdevingué una petita parròquia rural.
El frontral d’altar (actualment al Museu Episcopal de Vic) és un bon exemple d’un nou corrent bizantinitzant dins el romànic català del començament del segle XIII, manifestat en altres obres, que hom ha atribuït a un mestre de Lluçanès o de Lluçà.
Antiga abadia agustiniana (Santa Maria de l’Estany) d’estil romànic, avui parròquia del municipi. Fou un dels centres clericals més actius del país impulsada per la reforma gregoriana.
Rebé en el segle XII nombroses dotacions, que permeteren al monestir de reedificar l’església i iniciar la important obra del claustre. El 1395 l’incendi de l’abadia feu que restés abandonada 41 anys. El 1448 un terratrèmol enderrocà les voltes de l’església, i la recuperació fou lenta i mai total.
El 1775 la comunitat era totalment extingida. En 1966-71 es restaurà l’església actual, d’una sola nau i creuer amb tres absis, que substitueix un temple del segle X, fou consagrada l’any 1133 per Oleguer i els bisbes de Vic i de Girona.
El seu claustre, gairebé quadrat, té 72 columnes, corresponent-ne 18 a cada ala, posades de dues en dues. Els magnífics capitells no conserven el primitiu ordre; presenten esculpits temes del Nou Testament, costums, flors i fauna del país, heràldica i motius fantàstics.
L’església conserva la imatge de la Mare de Déu de l’Estany alletant el Nen, en alabastre, i cinc sarcòfags del segle XIV. A l’actual rectoria hom ha instal·lat un petit museu de peces antigues, documents i records.
Antiga canònica agustiniana (Sant Miquel d’Escornalbou), situada a la muntanya de la Mola. L’any 1165 Alfons I el Cast féu donació del lloc d’Escornalbou a Joan de Sant Boi, canonge de Tarragona, tot imposant-li l’obligació de bastir-hi un temple dedicat a Sant Miquel i un monestir de canonges, fortificat per tal de protegir-lo dels sarraïns.
L’església, consagrada el 1240, és encara romànica; consta d’una sola nau sense creuer i dues capelles a cada banda. A la façana hi ha dues finestres i una rosassa. El claustre que li feia costat fou reconstruït arran del precipici.
El conjunt monumental, és a dir, les parts esmentades, la casa del priorat i altres dependències foren adquirides i restaurades per Eduard Toda i Güell.
Enllaç web: monestir d’Escornalbou
Dades dels Països Catalans 