(l’Espluga de Francolí, Conca de Barberà, 21 febrer 1904 – Barcelona, 3 novembre 1990)
Industrial i advocat. Fundador de l’empresa d’indústries alimentàries Gallina Blanca i de Gallina Blanca Purina SA (per a la producció de pinsos compostos i de productes de farmàcia veterinària).
Creà, el 1973, la Fundació Carulla-Font, (des del 1978 Fundació Jaume I), i el Casal de l’Espluga de Francolí (1963).
L’any 1983 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi.
(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, segle XVII – 1740)
Advocat. Participà en l’alçament vigatà del 1705 a favor del rei-arxiduc Carles III, ocupà Sarrià amb Antoni Manegat i 300 miquelets, contribuí a la conquesta de Barcelona i formà part de la junta de govern que Carles III creà en arribar a la ciutat.
El 1714 s’exilià a Viena, on fou nomenat guarda-segells de la cort imperial. El 1732 tornà a la Seu d’Urgell.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 16 agost 1905 – Barcelona, 11 octubre 1991)
Advocat i polític. Milità a la Lliga Catalanista, de la qual fou secretari de la junta directiva. Fou col·laborador i marmessor de Francesc Cambó fins al 1939.
Després de la guerra civil intervingué en l’organització del mutualisme laboral i fou director de la Caixa de Jubilacions i de Subsidis de la Indústria Tèxtil (1946-49).
Tinent d’alcalde de Barcelona (1960), va ser president del F. C. Barcelona (1968-69), de la Caixa de Pensions (1972-80) i de l’Instituto Catalán de Cultura Hispánica (1966), així com procurador del terç familiar per Girona a les Corts (1967-71).
(Barcelona, 27 març 1901 – Sant Pere de Ribes, Garraf, 2 gener 1988)
Advocat i escriptor. Conegut amb el pseudònim de Llorenç de Sant Marc.
Fou president de la Societat d’Estudis Econòmics de Barcelona i creà una biblioteca de temes econòmics.
Publicà Temps enrera (1966), que conjuntament amb Males companyies (1970) i La brilant història (1971) constitueix una visió de la Barcelona de principi de segle.
Altres obres seves són: La gàbia (1976), La mort del benefactor (1981), Quaranta històries (1983), premi Víctor Català, Guardo, el confident (1985), etc.
Fou el pare de Lluís i de Josep Maria Carandell i Robusté.
(Barbastre, Aragó, 1559 – Barcelona, 1631)
Jurista i advocat. El 1630 formà part de la junta de jurisconsults constituïda a requesta de la Generalitat i dels consellers de Barcelona per dictaminar, d’acord amb les Constitucions de Catalunya, sobre quines eren les obligacions dels catalans respecte als allotjaments de tropes, qüestió que posteriorment contribuí a provocar la guerra dels Segadors.
És autor de Variae resolutiones iuris Caesarii, Pontificii et municipalis principatus Cathaloniae (1594), obra bàsica per a l’estudi del dret català.
(El Ferrol, Galícia, 31 juliol 1854 – Madrid, 12 novembre 1912)
Polític liberal i advocat. Fill de l’enginyer Josep Canalejas i Casas.
Com a president del consell de ministres (1910-12) i amb l’oposició d’importants sectors conservadors i liberals, acceptà parcialment les reclamacions catalanes per a l’autonomia i presentà a les corts el projecte de llei de mancomunitats i delegacions (1911), que possibilità la constitució de la Mancomunitat de Catalunya (1914).
Morí tirotejat per un anarquista.
(Barcelona, 1877 – 9 gener 1951)
Advocat i historiador. Estudià les relacions de Napoleó i Catalunya i aplegà una important col·lecció bibliogràfica sobre aquest tema.
Publicà Historia jurídica de la Guerra de la Independencia (1918-23), Introducció a l’estudi de la guerra napoleònica a Catalunya (1927), La invasión napoleónica (1943) i Relaciones entre la invasión napoleónica y los movimentos revolucionarios de Cataluña (1941).
Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1941).
(Girona, 16 desembre 1766 – Barcelona, 17 desembre 1839)
Advocat i polític. Es doctorà en dret civil a la Universitat de Cervera (1789).
Fou síndic de la ciutat de Girona, diputat per Catalunya a les corts de Cadis (1810) i magistrat a l’audiència de Mallorca (1821) i de Barcelona (1838).
Recollí materials per a la història eclesiàstica de Girona, que foren utilitzats pels editors de la España Sagrada, i publicà un Discurso en la apertura de la Audiencia de Barcelona (1838).
(Vic, Osona, 1364/70 – Barcelona, 12 febrer 1434)
Jurista i advocat. Juntament amb Bonanat de Pere i Narcís de Santdionis fou encarregat de traduir al català els Usatges (1413).
Si bé era de família burgesa, fou nomenat pel rei Ferran I d’Antequera fiscal del reial consell i fou elegit diputat pel braç noble per a les Corts de Sant Cugat del Vallès (1419).
Fou un convençut teòric de l’autoritat monàrquica i del seu poder absolut, en la qual cosa es manifesta una marcada influència romanista. Tanmateix, hi oposà una sèrie d’objeccions derivades dels pretesos interessos generals del poble, que eren, en realitat, els de la burgesia urbana.
Entre les seves obres: Directorium pacis et treguae (1400), el comentari Super usaticos Cathaloniae (1401), Elucidarium Soni emissi (1406), que tracta del sometent, Viridarium militae (1407), De prerrogativa militari (1415), el petit tractat sobre dret constitucional i parlamentari Extravagatorium curiarum (1423) i el De moneta tractatus (1429).
(Barcelona, 1834 – 1894)
Advocat i polític. Fou membre de l’Associació per a la Reforma Penitenciària i de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya.
Milità en el partit conservador i fou alcalde accidental de Barcelona.
Publicà una sèrie d’articles al “Diario de Barcelona”, reeditats amb el títol de Mejoras de Barcelona (1878).
Fou el pare de Domènec Call i Morros.
Dades dels Països Catalans 