(Ciudad Real, Castella, 18 juliol 1926 – Barcelona, 12 desembre 1995)
Poeta i advocat. L’any 1977 s’instal·là a Barcelona. El 1992 fou nomenat professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra.
La seva poesia és classificada dins el realisme màgic. Estudiós d’altres literatures, especialment de la brasilera i la portuguesa, publicà diversos assaigs.
Traduí al castellà, entre d’altres, Joan Maragall.
(Aiora, Vall de Cofrents, 27 gener 1863 – València, 6 març 1941)
Advocat i polític. Es llicencià en dret a València, i fou diputat del partit conservador a les corts (1908).
El 1909, després de la Setmana Tràgica, fou nomenat governador civil de Barcelona. Emprengué una repressió arbitrària, amb un desconeixement total de la situació, i clausurà, entre moltes altres entitats, el Centre Excursionista de Catalunya.
La seva actuació motivà protestes de Francesc Cambó i d’Amadeu Hurtado prop del ministre Juan de la Cierva, sense resultat. El 1910 fou destituït del càrrec.
(Barcelona, 5 juliol 1927 – )
Escriptor, advocat i pedagog. Fou un dels fundadors de l’Antologia poètica universitària. El seu llibre Fidelitat (1949) fou un dels models per a la generació poètica de postguerra.
Influït per Carles Riba i per Joan Triadú, publicà també D’allà on ve la veu (1958). La seva poesia és sovint d’inspiració religiosa.
Posteriorment es dedicà a la literatura infantil: L’avet valent (1979), El poll i la puça (1979), La pluja que va ploure per primera vegada (1980).
En el camp del dret publicà La declaració universal dels drets de l’infant (1979).
(Barcelona, segle XVIII – 1839)
Advocat. industrial i polític. Fou vocal de la Junta de Comerç de Barcelona. Diputat liberal a les corts de 1820-21, hi defensà el proteccionisme.
Amb Eudald Jaumeandreu reorganitzà (1820) la Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de Cotó, i el 1826 la reformà. El 1836 anà a Madrid comissionat per la Junta de Comerç per tal de defensar-hi els interessos dels fabricants catalans.
La guerra carlina de 1833-40 arruïnà la seva fàbrica de teixits i filats del Ter.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Advocat. Fou advocat de les Corts de 1701-02. S’atragué ja aleshores l’hostilitat de les autoritats borbòniques. En 1704 destacà per les seves idees austròfiles i fou perseguit.
El 1705, essent ja Carles d’Àustria a Catalunya, fou nomenat magistrat de l’Audiència de Barcelona. El 1706 col·laborà en la defensa de la capital contra el primer setge de les forces de Felip V de Borbó.
El 1713 sortí de Barcelona, a la darreria d’agost, durant el segon setge. Acompanyava Antoni Desvalls i de Vergós, marquès de Poal, amb el destacament de cavalleria que s’uní poc després, a Terrassa, amb l’expedició del diputat militar Antoni Francesc de Berenguer, el 2 de setembre.
Copons duia missions de caràcter civil relacionades amb el desvetllament de la resistència comarcal. Tornà a Barcelona el 5 d’octubre, amb Berenguer i els caps superiors de l’expedició.
El 1714, després de la capitulació, els borbònics li confiscaren els béns.
(Berga, Berguedà, 23 juliol 1892 – Panamà, 4 abril 1969)
Advocat i polític. Fou un dels components del grup de “L’Opinió”, membre d’Esquerra Republicana de Catalunya i, en 1933-36, del Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra.
Ocupà la conselleria de Justícia i Dret del govern de la Generalitat (desembre 1931-gener 1933 i maig-juliol 1936).
(Lloret de Mar, Selva, 21 març 1883 – Barcelona, 1948)
Advocat i polític. Secretari de la Federació Escolar Catalana, grup estudiantil de la Lliga Regionalista, s’uní posteriorment a Acció Catalana, i pel febrer de 1933 participà en la formació de la Lliga Catalana.
Fou alcalde de Barcelona en 1935-36. Anteriorment havia estat president de l’Acadèmia de Jurisprudència (1917) i director de l’Escola d’Administració Pública de la Mancomunitat de Catalunya.
Catedràtic de dret civil català de la Universitat de Barcelona des del 1932, formà part de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat el 1933.
Autor de La restauració del dret català (1932).
(Barcelona, 28 novembre 1841 – 8 maig 1910)
Advocat i polític. Germà de Ramon. Catedràtic de dret penal de la Universitat de Barcelona (1883), presidí l’Acadèmia de Jurisprudència (1888-89) i la Societat Econòmica d’Amics del País.
Membre del partit conservador, fou diputat (1896), senador (1899-1904) i alcalde de Barcelona en diverses ocasions, càrrec en el qual alternà amb el liberal Josep Collaso i Gil.
(Barcelona, 1799 – 5 març 1847)
Advocat i polític. Fill de Josep Coll i Dorca.
Alcalde de Barcelona (1839), diputat a corts i diputat provincial.
(Barcelona, 1895 – 1956)
Advocat i polític. Membre de la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista, de la comissió organitzadora de la Conferència Nacional Catalana (1922) i, posteriorment, d’Acció Catalana.
Conseller sense cartera de la Generalitat de Catalunya (1936), el 1939 s’exilià a França, d’on retornà el 1945.
Fou el pare de l’actor Albert Closas i Lluró.
Dades dels Països Catalans 