(Girona, 18 setembre 1917 – Barcelona, 16 febrer 2015)
Arquitecte i enginyer. Construí l’edifici de Hoechst Ibèrica i el de l’Institut d’Estudis Nord-americans, tots dos a Barcelona, l’hotel Cap Sa Sal, a Begur, la clínica Puerta de Hierro, el Banco de Madrid i el teatre Marquina, tots tres a Madrid.
Hom li atorgà el gran premi d’arquitectura de la Tercera Biennal Hispano-americana d’Art (1956).
(Badalona, Barcelonès, 21 juny 1931 – 6 agost 2015)
Poeta. Publicà obres seves dins la segona Antologia poètica universitària (1950).
Ha publicat El temps de tants dits (1960, premi Joan Salvat-Papasseit 1959), Cicle, bicicle, tricicle (1966), poesia experimental, Seminocturn, semidiurn (premi Carles Riba, 1975), Moviment peristàltic o aquest home, per a mi, és una pesant bombeta encesa (1976).
Com a autor de teatre se li ha representat la pantomima Volem vi. Ha adaptat cançons de Jacques Brel al català.
(Barcelona, 9 novembre 1926 – Madrid, 26 maig 2015)
Realitzador cinematogràfic. Format a França. Ha estat inclòs en el grup dit Escola de Barcelona.
El 1964 dirigí, juntament amb Romà Gubern, Brillante porvenir, al que seguiren Fata Morgana (1965), Clara es el precio (1974), Cambio de sexo (1977), La muchacha de las bragas de oro (1980), Asesinato en el Comité Central (1981), Fanny Pelopaja (1984), El Lute, camina o revienta (1987), Si te dicen que caí… (1989), Amantes (1991, que triomfà als premis Goya), La pasión turca (1994), Libertarias (1995), entre d’altres.
Establert a Madrid, ha realitzat la sèrie televisiva Los jinetes del alba (1989).
El 1988 rebé el Premio Nacional de Cinematografía.
(Barcelona, 1941 – 18 agost 2015)
Violinista. Estudià al Conservatori Municipal de Barcelona amb Enric Ribó, Eduard Toldrà i Joan Massià, i hi obtingué el Premi d’Honor de virtuosisme (1964).
Fou concertino de l’Orquestra Ciutat de Barcelona (1967) i de la del Teatre del Liceu (1981).
Ha actuat amb èxit per tot Europa.
(Barcelona, 1930 – 6 juny 2015)
Escriptor. Ha conreat el periodisme i, sobretot, el guió radiofònic. En aquest gènere ha esdevingut un dels especialistes més fecunds i coneguts.
També ha escrit obres per al teatre escènic, com la titulada L’arbre caigut, en col·laboració amb Lluís Coquard, publicada en 1957.
(Barcelona, 3 desembre 1924 – 23 setembre 2015)
Pintor. Format a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i a l’estudi d’Oleguer Junyent (1945-58).
El seu estil es decantà vers un expressionisme decorativista de colors brillants. Ha fet nombrosos apunts d’escenes de ballet i de ball espanyol a l’oli, a l’aiguada, el llapis i la ploma.
Exposa sovint a Espanya i a les principals ciutats del món. Ha rebut el primer premi de pintura dels II Jocs Mediterranis (1955) i el premi nacional de Belles Arts (Barcelona, 1960) entre altres.
(Manresa, Bages, 28 abril 1918 – Montserrat, Bages, 18 març 2015)
(dit Gregori) Compositor, organista i musicòleg. Benedictí. Format a l’escolania de Montserrat, sota la direcció d’Anselm Ferrer (1926-32), ingressà al monestir el 1933, on suplí, com a organista, Ildefons Pinell. Es perfeccionà a París. Estudià composició amb Josep Barberà (1941-46) i amb Cristòfor Taltabull (1946-50).
Ha escrit obres litúrgiques amb text català i la cantata Oh gran misteri!. Fou secretari de la secció musical del II Congrés Litúrgic de Montserrat. Director del cor dels monjos a partir del 1968, ha realitzat gravacions de prestigi internacional. Com a musicòleg ha interpretat els signes de la dansa del Llibre Vermell.
(Catalunya, 19 setembre 1978 – 18 juny 2015)
(CiU) Coalició política. Formada per Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya. De signe nacionalista, la coalició guanyà les primeres eleccions democràtiques al Parlament de Catalunya (1980); Jordi Pujol fou, a partir d’aleshores, president de la Generalitat. CiU vencé per majoria absoluta en les eleccions de 1984, 1988 i 1992, i la perdé en les de 1995, bé que continua essent la força política més votada.
Representada prou àmpliament al congrés dels diputats de Madrid, donà suport extern als govern del PSOE (1993-96) i al del Partit Popular (1996-2000).
Arran de discrepàncies pels projectes polítics d’ambdós partits, l’any 2015 fou dissolta la coalició.
Dades dels Països Catalans 