(Barcelona, 18 agost 1897 – Santiago de Xile, Xile, 17 juny 1968)
Músic. Estudià piano amb Enric Granados i Joaquim Malats i féu una brillant carrera de concertista.
A partir del 1940 residí als Estats Units i a Xile.
Compongué un concert per a violí i orquestra, així com obres per a piano.
(Barcelona, 1909 – 1968)
Periodista. Signà sempre Arturo Llopis. Nét d’Alfred Opisso.
Repòrter i divulgador de temes històrics i culturals catalans, generalment en castellà. Fou col·laborador de “La Humanitat” i, a la postguerra, redactor de “Destino” i col·laborador de “La Vanguardia”.
Publicà diverses biografies de sant Josep Oriol, sant Antoni Maria Claret, Victòria dels Àngels, etc.
(Tortellà, Garrotxa, 3 agost 1891 – Manresa, Bages, 3 desembre 1968)
Músic. Actuà com a fiscorn en diversos cobles i fundà, el 1921, a Manresa la cobla La Principal de Bages.
Va compondre unes cinc-centes sardanes i harmonitzà per a cobla alguns ballets populars.
(Gràcia, Barcelona, 20 maig 1882 – els Baus, Provença, 2 gener 1968)
Gravador i pintor, germà de Ramon. Després d’una formació a l’Escola de Belles Arts de Barcelona es traslladà a París.
L’escriptor Anatole France li demanà que il·lustrés les seves obres (Les opinions de Jerôme Coignard, entre altres), cosa que motivà que s’establís a la capital francesa, on portà a terme una tasca important, sobretot referent al gravat al boix. Més tard s’instal·là a Baus (Provença).
El 1948 il·lustrà amb 500 boixos l’edició Kramer del Quixot. El 1950 féu els cartells del primer Festival Casals de Prada.
Fundà la revista “Scherezade”, en col·laboració amb Jean Cocteau.
(Barcelona, 1907 – 1968)
Periodista i narrador. Redactor d’“El Matí” i cap de redacció de l’agència de notícies Fabra.
Narrador amb intenció psicològica, ha publicat: L’assídua concurrent i d’altres contes (1962), Farandola (1963), Casos especials (1967) i Aquells feliços estius (1970).
(Tarragona, 21 novembre 1885 – Barcelona, 11 gener 1968)
Expert en política econòmica. Es formà a l’Escola Superior de Comerç de Barcelona i a Leeds (Anglaterra).
Fou catedràtic de política econòmica i legislació duanera (1915). Fins el 1924 col·laborà amb l’Escola d’Alts Estudis Comercials, de la Mancomunitat de Catalunya. Durant la Dictadura de Primo de Rivera fou nomenat secretari del Foment del Treball Nacional, com a successor de Guillem Graell.
Políticament es distingí per un tímid regionalisme. Després del 1939 fou ministre sense cartera (1957-65) i president del Consejo de Economía Nacional. Amb tot, no representà cap paper important en el canvi de signe de la política econòmica dels anys 1957-59.
Publicà un Curso de política económica contemporánea (1941-61), La educación comercial de nuestro pueblo (1917), Tratado de derecho mercantil internacional (1940), Teoría y técnica de la política aduanera y de los tratados de comercio (1943), etc.
Cal destacar el document testimonial Memorias de un industrial de nuestro tiempo (1922).
(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1907 – Barcelona, 1968)
Farmacèutic i advocat. Fou el cap de la secció universitària de Palestra.
La seva intervenció fou decisiva en la fundació i l’expansió de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), de la qual fou el primer president fins el 1934.
(Catalunya, 1968)
Enciclopèdia universal. Destacada obra de referència de la situació cultural, social i econòmica dels Països Catalans.
La primera edició, en 15 volums (1969-80), inclou un Atles Universal Català (1983, reeditat diverses vegades) i diversos suplements d’actualització.
Ha estat dirigida per Jordi Carbonell i de Ballester (1965-71), per Joan Carreras i Martí (1971-89), per Jesús Giralt i Radigales (1989-2011) i a partir de llavors per un equip d’actualització permanent.
Entre 1986-89 fou editada una segona edició en 24 volums. El 1993 hom publicà un suplement d’aquesta obra, que d’ençà del 1992 es reimprimeix anualment actualitzada.
(Tarragona, 1893 – Barcelona, 1968)
Historiador, genealogista i bibliòfil. Exercí com a notari a Tarragona i a Barcelona i va pertànyer a la Societat Arqueològica Tarraconense, a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i a l’Academia de la Historia de Madrid. Fou, també, fundador i director de l’Agrupació de Bibliòfils de Tarragona.
En són obres principals: Els llinatges catalans a Sicília (1931), La conquesta de Sicília pel comte-rei Pere el Gran segons la Divina Comèdia i les Cròniques catalanes (1934) i Los linajes catalanes en Cerdeña (1957).
(Vic, Osona, 21 novembre 1876 – Samalús, Vallès Oriental, 22 març 1968)
Poeta i eclesiàstic. És retirà a Samalús i visqué en contacte amb la natura. Fou proclamat Mestre en Gai Saber (1926).
Publicà Del meu dietari (1908), Contes blancs (1909), Estampes i calcomanies (1911) i estrenà Cronos o la moneda d’or (1951). La seva poesia recull el sentit popular de la vida religiosa i el lèxic i l’esperit arcàdic de la pagesia.
Foren germans seus:
Àngel Garriga i Boixader (Vic, Osona, 1866 – Lleida, 1929) Escriptor. Fou rector de Cerdanyola del Vallès, on tingué per vicari al seu germà Ramon.
Josep Garriga i Boixader (Santa Maria de Miralles, Anoia, 1875 – Barcelona, 1927) Pintor i eclesiàstic. Fou deixeble de Francesc d’A. Galí. Conreà la pintura d’inspiració religiosa.
Dades dels Països Catalans 