(Barcelona, 1892 – 2 gener 1968)
Realitzador cinematogràfic, germà de Pau.
Treballà a Barcelona (1929-42) i fou un dels iniciadors del cinema sonor, amb cintes com Sor Angélica. Després de la guerra civil intentà de reprendre la carrera, sense èxit.
La seva tècnica romangué retardada i, després de dirigir El sobre lacado, es retirà.
(Barcelona, 1968 – )
Institució. Fundada pels hereus de confiança del doctor Salvador Vives i Casajuana.
Es dedica al foment de la cultura dins els Països Catalans i convoca premis d’història, científics, de lingüística i d’estudis comarcals, i concedeix beques d’estudi.
Ha publicat un centenar de llibres en català, que en una bona part s’ofrenen.
(Mataró, Maresme, 20 gener 1900 – Barcelona, 2 juliol 1968)
Dibuixant, pintor, escenògraf i decorador. Fill de Tomàs Fontanals i Sivilla, i germà de Manuel, amb el qual s’inicià en treballs pictòrics.
Format a l’Escola de Llotja de Barcelona. Viatjà a París, Nova York, Itàlia i Mèxic.
Amb diferents pseudònims dibuixà pel “Virolet”, “El Be Negre” i “Destino”.
Féu escenografies originals i de molt èxit per a obres de J. M. de Sagarra i per a la companyia de revistes Els Vienesos, en col·laboració amb Emili Ferrer, i per a diverses companyies italianes, per les quals obtingué la Maschera d’Argento (1948-49).
(Països Catalans, 1968 – 1993)
Celebració anual. Instituïda l’any del centenari del naixement del lingüista Pompeu Fabra, com a continuadora del XXV Concurs de Poesia de Cantonigròs.
Organitzades de manera itinerant, constaven de concursos literaris, homenatges, espectacles populars i altres activitats cíviques. Un secretariat permanent vinculat a Òmnium Cultural tingué cura d’assegurar-ne el manteniment i foren successivament organitzades per diferents entitats locals.
Les Festes mantingueren l’esperit de resistència recollit a Cantonigrós, fins que le 1977, amb la recuperació autonòmica, tingueren ja el reconeixement de les institucions pròpies de govern.
(Tortosa, Baix Ebre, 9 gener 1888 – Torrelavega, Cantàbria, 22 juliol 1968)
Pintor i acadèmic. Estudià a Cadis, on a més de dedicar-se a la pintura féu treballs de decoració.
Establert a Madrid i consagrat en diverses exposicions, excel·lí com a retratista.
Participà regularment en els Salons de Tardor de Barcelona, dels quals fou soci d’honor.
(Figueres, Alt Empordà, 17 maig 1902 – 1 octubre 1968)
Escriptor. Fill d’Ignasi Fages i de Climent. Doctor en llengües clàssiques.
Excel·lent i mordaç epigramista, poeta de gran rigor formal, es destacà pel joc de rimes i la riquesa idiomàtica.
Les bruixes de Llers (1924), Tamarius i roses (1925), Sonet a Maria Clara (1938) i Balada del sabater d’Ordis (1954), càntic al cap de Creus, sobresurten entre les seves millors obres.
També publicà teatre històric (El bruel, 1928; La dama d’Aragó, 1955) i una cruel biografia dels seus avantpassats, Climent (1933).
(Barcelona, 7 març 1968 – 1986)
Institució eclesiàstica d’ensenyament superior, per a tot Catalunya. Erigida canònicament el 1968, fou promoguda a partir de dues institucions ja existents: la Facultat de Teologia dels jesuïtes, amb seu a Sant Cugat del Vallès, i el Seminari Conciliar de Barcelona, afiliat fins aleshores a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma.
Com a conseqüència d’aquest origen, consta de dues seccions: la de Sant Francesc de Borja, a Sant Cugat del Vallès, i la de Sant Pacià, a Barcelona, amb organització i activitats autònomes, si bé amb voluntat de coordinació i d’arribar, finalment, a la fusió,
N’és gran canceller l’arquebisbe de Barcelona i vice-gran canceller, el provincial dels jesuïtes catalans.
El 1986 es convertí en la Facultat de Teologia de Catalunya.
(Montagut de Fluvià, Garrotxa, 1883 – Barcelona, 1968)
(Esteve Blanch i Busquets) Religiós caputxí (1902). Fou definidor provincial, custodi al capítol general i guardià dels convents de Pompeia, Sarrià i l’Ajuda, en ocasions diverses.
Professor de teologia moral i mentor de l’aristocràcia espiritual i intel·lectual catalana, fou director del tercer orde franciscà i dels portaveus “Catalunya Franciscana” i “Apostolado Franciscano”.
Publicà innombrables articles d’espiritualitat, que compendià en Normes de vida cristiana en el seu Manual devocionari del Terç Orde (1932).
Col·laborà a la revista “Estudis Franciscans” i al periòdic “El Matí”.
(Sant Martí de Provençals, Barcelona, 1882 – Milà, Itàlia, 1920)
Tenor. Debutà (1911) a l’Ateneu Obrer Martinenc amb Carmen.
Actuà sovint al Teatre Principal de València (1913-14) i al Tívoli i al Liceu (1916-17) de Barcelona; assolí un gran renom a l’Opéra de París amb Aïda (1917) i a Trieste amb Otello.
Actuà a l’Amèrica del Sud, al Royal de Gibraltar (1918) i difongué La fanciulla del West de Puccini pel nord d’Itàlia.
El seu germà Jaume Elias (1891-1968) fou també tenor.
(Barcelona, 1965 – fi 1968)
(EDIMA) Editorial. Especialitzada en història i política contemporània.
Publicà obres com ara Stalin: una biografia política (1967), Trotski, el profeta armat (1968), ambdues d’Isaak Deutscher; La CIA: El govern invisible, de David Wise, i d’altres llibres sobre Amèrica Llatina i el món àrab.
Dades dels Països Catalans 