(Barcelona, 25 setembre 1868 – 29 gener 1953)
Crític musical i compositor. Autor de diverses cançons, algunes de les quals han esdevingut populars, com Vareta del mar, La farigola, La barca, Cançó de maig, etc.
També compongué música d’església i un oratori.
(Palamós, Baix Empordà, 22 abril 1881 – 27 juliol 1953)
Escriptor i compositor. Germà de Martí.
Començà a col·laborar amb narracions a “La Ilustració Catalana” i el 1914 fundà a Palamós la revista “Marinada”, que dirigí. i l’orfeó “L’Ocellada”.
Publicà moltes novel·les de caire romàntic i renaixentista: La pera de plata (1905), La ratxada (1907), Vida triomfant (1911), Mala llavor (1914), La dissort (1916), La llar de les grandeses (1917), Empordaneses (1920), Bon vent i barca nova (1924), De mort a vida (1925), El martiri d’un apotecari (1926) i El gran rei (1907).
És autor també de la comèdia La segona volta (1934), del llibre de poemes Costa Brava. Palamós (1953).
Assolí èxit popular a través d’algunes sardanes.
(Barcelona, 1894 – 1953)
Advocat. Afiliat a la Joventut Nacionalista de Barcelona, va escriure L’actuació de les joventuts nacionalistes (1920).
Preocupat pels problemes de l’habitatge, fou un dels capdavanters de les cases barates als Països Catalans, és autor, juntament amb Albert Carbó i Pompidó, de Les cases a bon preu. Les institucions socials i els problemes obrers (1920).
El 1921 fou pensionat per l’ajuntament de Barcelona per tal que fes una memòria sobre les cases populars a Itàlia.
Va fer també alguns estudis sobre dret i institucions marítimes catalanes.
(Barcelona, 20 gener 1889 – 20 juny 1953)
Escriptor. A disset anys ingressà als caputxins, on rebé el nom d’Antoni M. de Barcelona. Ordenat sacerdot el 1912, es llicencià en teologia i en sagrada escriptura a Roma i fou professor d’escriptura a Sarrià (1915-27).
Dirigí “Catalunya Franciscana” i col·laborà en la Fundació Bíblica Catalana. Va escriure la biografia del cardenal Vives i Tutó (1916), La vida de Sant Francesc (1927) i L’Església Catòlica i el pancristianisme (1928).
Perseguit durant la guerra civil, publicà diversos llibres sobre la persecució religiosa a la zona republicana.
(Barcelona, 1953 – )
Arqueòleg i prehistoriador. Nét de Lluís Pericot i Garcia i, en bona part, continuador de la seva tasca.
Professor numerari des del 1981 i, des del 1985, catedràtic de la Universitat de Barcelona, on ha fundat (1986) i ha dirigit el Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques.
Especialitzat en l’estudi de les societats caçadores recol·lectores, ha centrat la seva tasca de recerca en les fases finals del paleolític superior i l’epipaleolític al vessant mediterrani ibèric, on ha realitzat excavacions a la Cova del Parco (Alòs de Balaguer) i a l’abric del Filador (Margalef de Montsant) i ha rellançat l’estudi dels materials de la cova del Parpalló (Gandia).
També ha dirigit un projecte de recerca sobre l’art rupestre a la Baixa Califòrnia (1989-92).
Entre les seves publicacions destaca Las industrias líticas del Paleolítico Superior Ibérico (1979).
Membre del Comitè Permanent de la Unió Internacional de Ciències Prehistòriques i Protohistòriques.
(Sarrià, Barcelona, 1896 – Barcelona, 1953)
Arquitecte (1923). Ha palesat la influència de models renaixentistes.
Entre les seves obres figura la construcció de diversos edificis per a habitatges a Barcelona, en un estil classicitzant, la clínica de Sant Josep de la Muntanya (Barcelona 1936), de concepció propera al racionalisme i el sanatori de Puigdolena, prop de Sant Quirze Safaja (Moianès).
(Barcelona, 1945 – 1953)
Marca d’automòbils, creada per Eusebi Cortès i Cherto.
La casa produí diferents models: taxi, furgoneta, rural, etc.
Seguí el tipus dels cotxes alemanys “DKW”; el 1948 n’hi havia uns set-cents en circulació.
(Viella, Vall d’Aran, 24 agost 1879 – Bogotà, Colòmbia, 21 juny 1953)
Polític. Va pertànyer inicialment al partit liberal i, després, a la Lliga Regionalista. President de la diputació de Lleida, representà aquesta província a la Mancomunitat des del 1914.
Membre de l’Esquerra Republicana durant la II República, fou elegit diputat al Parlament de Catalunya (novembre 1932) i conseller de Governació de la Generalitat (març-setembre 1936) en esclatar la guerra civil.
Intervingué en la rendició del general Goded i, durant la guerra, se significà per facilitar passaports a la gent perseguida pels incontrolats extremistes.
Exiliat a França a la darreria del 1938, després es traslladà a Colòmbia.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1896 – Barcelona, 3 maig 1953)
Dibuixant i comediògraf. Germà de Feliu i de Francesc. Col·laborà a la premsa humorística amb el pseudònim d’Anem.
Residí a París del 1920 al 1931. Un cop tornat a Catalunya, va dedicar-se al teatre i compongué comèdies ciutadanes.
Obtingueren molt d’èxit les seves obres Montparnasse (1934) i Madame (1934). Són posteriors Bala perduda (1951), Joc de dames (1951) i Comèdia de dones (1953).
(Sabadell, Vallès Occidental, 2 agost 1953 – )
Autor, actor i director teatral. Format a l’Institut del Teatre de Barcelona, ha estudiat també amb Carlos Gandolfo, Sanchis i Sinisterra i Pierre Chabert.
Amb Sara i Simon obtingué el Premi de la Crítica al millor text teatral del 1996. El mateix any estrenà Platón ha muerto al XXVII Sitges Teatre Internacional.
Dades dels Països Catalans 