(Barcelona, 15 maig 1952 – )
Artista. Féu estudis d’arquitectura i d’escenografia a Barcelona. S’inicià com a dibuixant però aviat s’interessà pels aspectes plàstics de la matèria.
Conreà un informalisme amb escasses referències a elements concrets i recorre molt sovint a l’ús de materials tèxtils.
Treballà durant un temps a Mèxic i resultà molt influït per l’art propi dels indígenes. D’ençà del 1980 residí a Nova York.
Són característiques les seves entonacions càlides.
(Barcelona, 12 febrer 1882 – 7 novembre 1952)
Periodista, novel·lista i autor dramàtic. Conegut amb el pseudònim de Clovis Eimeric.
Es dedicà al periodisme, sobretot a Barcelona i a Lleida, i, amb el pseudònim esmentat, amb el de Macià Floris, o amb el seu nom conreà amb gran èxit i difusió la literatura infantil i rosa.
(Mataró, Maresme, 1952 – )
Historiador. Fou professor d’història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona entre el 1978 i el 1992, i des d’aquest any, a la Universitat Pompeu Fabra.
Especialitzat en el període de la revolució liberal i les primeres dècades del segle XIX, és autor dels llibres Indústria i mercat. Les bases comercials de la indústria catalana moderna, 1814-1845 (1987), Cultura nacional en una societat dividida. Patriotisme i cultura a Catalunya, 1838-1868 (1992) i Jaume Balmes. Els fonaments racionals d’una política catòlica Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans.
(Barcelona, 1952 – )
Sociòleg. Doctor en estudis sobre la pau per la universitat de Bradford (Regne Unit). Des de jove dugué a terme investigacions sobre conflictes, desarmament i defensa dels drets humans. El 1988 obtingué el Premi Nacional de Drets Humans.
El 1992 fundà l’associació de suport a immigrants Vallès sense Fronteres. Fou coordinador de les campanyes per la transparència i el control del comerç d’armes, dutes a terme des del 1994 per Amnistia Internacional, Greenpeace, Intermón i Metges Sense Fronteres. Des del 1997 fou titular de la càtedra UNESCO sobre Pau i Drets Humans de la Universitat Autònoma de Barcelona, i des del 1999, director de l’Escola de Cultura de Pau.
És autor de nombroses publicacions sobre temes relacionats amb la seva especialitat, entre les quals destaquen El poder militar en España (1976), Introducció a l’estudi de la pau i dels conflictes (1987), Las armas de la democracia (1988), Defensa 2001 (1990), Ecología y seguridad en el Mediterráneo (1993), Alternativas de defensa y cultura de paz (1994), Las Naciones Unidas ante un mundo en crisis (1994), Cultura de paz y gestión de conflictos (1998) i Adios a las armas ligeras: las armas y la cultura de la violencia (2000).
(Barcelona, 22 octubre 1952 – )
Alpinista i guia d’alta muntanya. Vinculat a diverses entitats excursionistes, el 1984 assolí el seu primer vuit mil, el Nänga Parbat (8.125 m alt), juntament amb Jordi Magriñà. L’any següent formà part, juntament amb Antoni Sors i Carles Vallès, de la primera cordada catalana que assolí l’Everest (8.848 m), que el 1993 tornà a fer pel vessant nepalès.
Al principi de la dècada de 1990 inicià l’exploració de muntanyes xineses, com l’escalada en solitari al Broad Peak nord (1990), l’ascensió del cim verge del Tarraco Kangri (1991) i l’obertura de la ruta Fem Tarragona al Broad Peak central (1992). El 1996 obrí la via Free Tibet al Cho Oyu.
A més, a participat en nombroses expedicions a Kenya, els Andes, l’Ahaggar argelià, el Karakoram, l’Himalaia i la Patagònia, i, com a guia d’alta muntanya, ha dirigit alpinistes a l’Aconcagua, el Kilimanjaro i a cims de l’Himalaia i el Karakoram.
És autor de reportatges fotogràfics i documentals, alguns d’ells guardonats en diversos festivals de cinema de muntanya d’àmbit internacional.
(Barcelona, 24 setembre 1952 – )
Poeta i dramaturg. El 1972 obtingué el premi Carles Riba amb l’obra La fi del fil (1973), a la qual seguí Les elegies del marrec (1973) i Fràgil (1979). El 1974 rebé l’Englantina d’Or als Jocs Florals de Mèxic i el premi Ciutat de Barcelona; el 1980, el premi de Teatre Ciutat de Granollers amb Els intrusos (1981), i el 1981, l’Englantina d’Or als Jocs Florals de Barcelona. Fou cofundador de la col·lecció de poesia Llibres del Mall (1973).
Com a assagista a destacat amb Barcelona, proposta cultural (1987) i Catalunya, Espanya, Europa (1991). Ha traduït obres teatrals de Moliére, Rostand, etc. Secretari del Centre Català del PEN Club (1985-89), en 1988-90 fou director general de promoció cultural de la Generalitat de Catalunya.
Col·laborador de diverses publicacions, ha treballat també a la ràdio i la televisió i ha ocupat diversos càrrecs públics.
(Barcelona, 1952 – )
Músic i titellaire. El 1977 entrà al Grupo Taller de Marionetas de Pepe Otal i el 1978 passà al Col·lectiu d’Animació de Barcelona dirigit per Carles Cañellas. El 1979 confundà amb Teia Moner el grup Els Farsants, que deixà el 1987 per formar companyia pròpia i adreçar-se principalment al públic adult. Hi han col·laborat distingits titellaires, ha actuat per Europa, Asia i Amèrica, ha fet titelles per televisió, ha participat en importants festivals d’arts escèniques d’arreu del món i ha intervingut en dues pel·lícules (Scene Through a Bubble, Països Baixos, 1988; i El sueño de la lagartija, España, 1996).
De la seva producció destaquen Antologia (1987), Poemes visuals (1994), Supermonstres (1997) i L’avar (2000). Ha obtingut, entre atres premis, el Sebastià Gasch (FAD, 1987), el de la Crítica Serra d’Or (1988), el premi especial del XII Festival Performance d’Acteur (Cannes, 1991) i el premi del jurat del Poppenspelfestival Meppel (Països Baixos, 1998).
Enllaç web: Companyia Jordi Bertran
(Barcelona, 22 novembre 1880 – Tolosa, Llenguadoc, 17 juliol 1952)
Metge, veterinari i polític. Deixeble de Ramon Turró, inicià els seus treballs de fisiologia al laboratori del doctor Coll i Pujol. Catedràtic de fisiologia a Saragossa (1914) i a Granada (1920), i després de farmacologia a Barcelona (1930). Fundà, juntament amb August Pi i Sunyer, l’Institut de Fisiologia i presidí (1919-20) la Societat de Biologia de Barcelona, i dirigí l’escola de sords-muts i subnormals a Vil·la Joana.
La seva tesi d’entrada a l’Acadèmia de Medicina de Barcelona (1925) versà sobre hormonologia. Intervingué en les tasques dels Congressos de Metges de Llengua Catalana i en l’estructuració de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Membre d’Acció Catalana Republicana i catòlic practicant, fou nomenat comissari de cultes pel govern de la República (desembre 1938). L’any 1939 s’exilià a Tolosa de Llenguadoc, on continuà les tasques investigadora i docent. Es dedicà a l’estudi de la fisiologia renal i respiratòria, l’electrocardiografia, etc., i publicà nombrosos treballs sobre aquests temes. Col·laborà, entre d’altres publicacions, a “Quaderns d’estudis polítics, econòmics i socials”, de Perpinyà.
(Barcelona, 20 gener 1952 – 13 desembre 2014)
Periodista i escriptor. Llicenciat en filosofia per la Universitat de Barcelona.
Ha treballat i col·laborat en diversos mitjans de comunicació com Ràdio 4; “El País”, “La Vanguardia”, “El Periódico” i COMRàdio. Ha estat també director del setmanari “El Món” i cap d’opinió del “Diari de Barcelona”.
Guanyador del Premi Ciutat de Barcelona en dues ocasions, per la sèrie “Crònica Sentimental de Catalunya” (1984) i pel recull d’articles Àlbum de cromos (1987).
Entre la seva bibliografia de novel·la i assaig destaca Un submarí a les estovalles (1988, premi Pere Quart de Sàtira i posteriorment adaptada al cinema), Aquell estiu del 92 (1994, escrita conjuntament amb Paco Ontañón), Condició de pare (1997), Parada obligatòria (1998, premi Ramon Llull) i Tots els ports es diuen Helena (1998, premi Ramon Muntaner).
(Toronto, Canadà, 12 setembre 1911 – Barcelona, 1952)
Societat. Impulsada per l’enginyer canadenc Fred S. Pearson, que creà i desenvolupà la primera xarxa moderna de producció i distribució d’energia elèctrica a Catalunya, on fou coneguda amb el nom de la Canadenca.
El 1919, el seu personal es declarà en vaga, fet que originà una profunda crisi social a Catalunya (vagues de la Canadenca). La societat passà després sota el control de la societat belga SOFINA.
Barcelona Traction havia emès diverses sèries d’obligacions, l’interès de les quals havia d’ésser pagat en lliures esterlines; durant la guerra civil fou interromput el pagament de les obligacions, i després el pagament en lliures no fou reprès per falta d’autorització monetària espanyola.
El financer mallorquí Joan March adquirí bona part de les obligacions, i tres obligacionistes espanyols demanaren, el 1948, al jutjat de Reus la declaració de fallida de la societat basant-se en el no-pagament dels interessos de les obligacions. El procés fou molt controvertit i sobre ell es dividiren les opinions dels juristes; finalment la societat fou declarada en fallida; el 1952 foren subhastades la totalitat de les accions i se les adjudicà FECSA, constituïda amb aquesta finalitat pel financer Joan March.
Dades dels Països Catalans 