Arxiu d'etiquetes: 1945

Gimferrer i Torrents, Pere

Deixa un comentari

(Barcelona, 22 juny 1945 – )

Poeta, crític literari i editor. Es donà a conèixer amb una obra en llengua castellana, Arde el mar (Premio Nacional de Poesía, 1966), amb influències d’Aleixandre i de Paz, i es convertí en el màxim representant de la poesia culturalista espanyola.

Reorientant la seva carrera literària, començà la producció en català a partir d’Els miralls (1970), amb influències d’Ausiàs March, el simbolisme i l’avantguardisme; Hora foscant (1972), Foc cec (1973), L’espai desert (1977), Aparicions (1981), El vendaval (1989, premi Nacional de Literatura), La llum (1992), Mascarada (1996), Dietari (1979-80 i 1980-82), col·lecció d’articles; les novel·les Fortuny (premi Ramon Llull 1983) i L’agent provocador (1998).

Com a crític és autor de La poesia de J.V. Foix (1974), Miró, colpir sense nafrar (1978) i Lecturas de Octavio Paz (1980). Fou membre de la Real Academia Española (1985) i premi Nacional de les Lletres el 1998.

Garcés i Brusés, Jordi

3 Respostes

(Barcelona, 25 juny 1945 – )

Arquitecte. Fill de Tomàs Garcés i Miravet. Format a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, obtingué el títol l’any 1970. Des d’aleshores treballà juntament amb Enric Sòria.

Entre llurs obres sobresurten la fàbrica Resintex, a Gavà (1973-77), un edifici d’habitatges al carrer de Pi i Molist de Barcelona (1978-81), un centre d’assistència sanitària a Móra la Nova (1983-86) i, especialment, els museus de la Ciència de la Caixa de Pensions (1979) i Picasso (ampliació al palau Meca, 1981), on ressolen amb plantejaments innovadors el problema de la intervenció sobre edificis històrics.

També ha treballat en el camp del disseny industrial.

Ha estat professor a l’Escola Eina (1971-73), i des del 1975 de l’ETSAB.

Gabriel i Sirvent, Pere

Deixa un comentari

(Terrassa, Vallès Occidental, 21 març 1945 – )

Historiador. Professor d’història contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona des del 1975 i catedràtic des del 1993. Ha treballat bàsicament en el camp de la història social i del pensament polític. Col·laborador de les revistes “L’Avenç” i “Recerques” des dels primers números i d’altres com “Randa”, “Estudios de Historia Social” i “Historia Social”.

Entre les seves publicacions sobresurten diversos llibres i també algunes col·laboracions en obres col·lectives: El moviment obrer a Mallorca (1973), Joan Peiró. Escrits, 1917-1939 (1975), Escrits polítics de Federica Montseny (1979), El anarquismo en España (1979), Mallorca Contemporánea. Siglos XIX y XX (1984), La Restauración y la Dictadura en Cataluña, 1875-1930 (1984), La població obrera catalana, una població industrial? (1985), Entre liberals i conservadors, 1880-1898 (1987), Sous i cost de la vida a Catalunya a l’entorn dels anys de la primera guerra mundial (1988), Movimiento obrero y Restauración borbónica, 1874-1902 (1990), Sindicalismo y sindicatos en Catalunya. La UGT, 1888-1938 (1990), Espacio urbano y articulación política popular en Barcelona, 1890-1920 (1992), Insurrección y política. El republicanismo ochocentista en Cataluña (1994), El republicanismo militante en Cataluña en la primera etapa de la Restauración, 1875-1893 (1996) i El moviment obrer a les Illes Balears, 1869-1936 (1996).

També ha publicat en col·laboració la Història gràfica del moviment obrer a Catalunya (1989), ha dirigit Ictíneu. Diccionari de les Ciències de la Societat als Països Catalans, ss XVIII-XIX (1979), i dirigí des del 1994 l’obra Història de la Cultura Catalana.

Fuster i Guillemó, Jaume

3 Respostes

(Barcelona, 17 novembre 1945 – l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 31 gener 1998)

Escriptor. Casat amb Maria Antònia Oliver. En un primer moment es va decantar per la narració policiaca, amb novel·les com Abans del foc (1971), De mica en mica s’omple la pica (1972, portada al cinema el 1977), Tarda, sessió contínua, 3.45 (1976) i La corona valenciana (1982). Després va cultivar també el gènere fantàstic: L’illa de les tres taronges (1983), L’anell de ferro (1985) i Per quan vingui un altre juny (1987). Com a narrador de contes destaquen Les claus de vidre (1984), La matèria dels somnis (1986) i Vides de gos i altres claus de vidre (1989).

Va obtenir el premi Crítica Serra d’Or per la traducció de Bella del Senyor d’A. Cohen (1989) i, amb El jardí de les Palmeres, el premi Ramon Llull de novel·la el 1993. Ha escrit també guions per a la televisió i va ésser promotor i secretari de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Fou membre del col·lectiu Ofèlia Dracs. A partir del 2004 hi ha un premi literari que porta el seu nom.

Bertrand i Serra, Eusebi

2 Respostes

(Barcelona, 22 desembre 1877 – 4 juny 1945)

Industrial tèxtil cotoner i polític. Heretà del seu pare Manuel Bertrand i Sales (1848-1911) i de la seva mare Flora Serra i Casanovas, unes fàbriques a Manresa i a Molins de Rei, que modernitzà i amplià fins a comprendre tot el procés productiu del cotó. L’empresa Bertrand i Serra, arribà a ser una de les primeres del món en el seu ram.

Membre fundador de la Lliga Regionalista, dirigent del sometent i diputat a corts per Puigcerdà (1907-23), càrrec des del qual aconseguí notables millores per a la comarca, com el camp de golf i l’Hotel del Golf, la carretera de la collada de Toses i el ferrocarril entre Ripoll i la Tor de Querol. Fou conseller del Foment del Treball Nacional i de l’Institut del Foment del Conreu Cotoner i una de les personalitats dirigents de la Lliga Catalana.

Durant la guerra civil col·laborà en la reconstrucció de les fàbriques afectades, i un cop acabada adquirí plantacions de cotó a Andalusia i el control de fàbriques con la Colònia Güell, impulsà empreses financeres, presidí la Catalana de Gas i Electricitat SA i fou conseller de La Maquinista Terrestre i Marítima SA.

La seva granja, La Ricarda, del Prat de Llobregat fou considerada una instal·lació modèlica. Fou president del Primer Saló de l’Automòbil de Barcelona i gran afeccionat a la música, president honorari vitalici de la Junta Directiva del Gran Teatre del Liceu.

Batle i Nicolau, Nadal

Deixa un comentari

(Felanitx, Mallorca, 25 febrer 1945 – Palma de Mallorca, 7 desembre 1997)

Matemàtic. Es llicencià en matemàtiques el 1967 a la Universitat de Barcelona i el 1973 llegí la tesi doctoral Contribución a un estudio básico de los espacios métricos posibilísticos. Entre el 1968 i el 1980 ocupà diverses categories de professorat a la Universitat Autònoma de Barcelona, a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Politècnica de Catalunya. Exercí de catedràtic a la universitat de Sevilla i a la Politècnica de València. En aquesta darrera fou director de l’Escola d’Arquitectura.

El 1982 passà a la Universitat de les Illes Balears i aquest mateix any guanyà les eleccions a rector, càrrec que ocupà fins el 1995. Durant el seu mandat es produí el trasllat de la majoria d’estudis al campus de la carretera de Valldemossa.

Entre els seus càrrecs i distincions cal destacar: membre de la junta directiva de la International Association of Knowledge Engineers, membre del consell d’administració i secretari de la comissió executiva de la Caixa de Balears “Sa Nostra”, etc.

Es destacà per la seva passió intel·lectual per l’expansió científica de la llengua catalana. Traduí al català, amb la col·laboració de Aina Moll, l’obra de N. Negroponte Viure en digital. Els darrers anys de la seva vida col·laborà assíduament en el “Diari de Balears”.

Abadal i Calderó, Ramon d’

2 Respostes

(Vic, Osona, 7 gener 1862 – Rupià, Baix Empordà, novembre 1945)

(o Raimon)  Polític i advocat. Elegit diputat a Corts per Vic l’any 1899, ocupà un lloc en el Senat des del 1907 fins que hi renuncià el 1918. Fou president de l’Ateneu Barcelonès (1902-03) i de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya des del 1903, i regidor de Barcelona (1903-07 i 1912-15).

Militant de la Lliga Regionalista (a partir de 1933, Lliga Catalana) des de la seva fundació (1901), el 1908 en fou elegit president i el juliol de 1917, d’acord amb Cambó, convocà l’Assemblea de Parlamentaris, les sessions de la qual presidí.

Degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona (1924), el 1926 fou destituït pel govern de la Dictadura de Primo de Ribera i confinat a Alcalà de Xivert (Baix Maestrat), però el govern Berenguer el reposà en el càrrec l’any 1930.

Fou diputat a les Corts Constituents de la II República i al Parlament de Catalunya, on encapçalà la minoria de la Lliga i menà una política conservadora, especialment en la discussió sobre la Llei de contractes de conreu.

Deixà el país el 1936 i hi tornà el 1939 abandonant la política.

Fou oncle de l’historiador Ramon d’Abadal i de Vinyals.