(Gràcia, Barcelona, 9 maig 1875 – Barcelona, 1931)
Folklorista i escriptor. Pare de Josep Barrillón i Paradell.
Destacà com a figurista original, utilitzant sovint materials comestibles i infonent a les seves composicions una gran intenció satírica. Obtingué premis importants.
Treballà també com a decorador i excel·lí com a pessebrista.
(Montmeló, Vallès Oriental, 1931 – Premià de Dalt, Maresme, 2021)
Grafista i pintor. De formació autodidàctica, treballa preferentment al servei de la publicitat comercial.
Un cert expressionisme esquemàtic tipifica aquesta producció i les seves litografies i pintures.
Ha guanyat el Delta de Plata ADI/FAD (1962) i el primer premi de cartells del Concurs Internacional de Dibuix Joan Miró (1967).
(Barcelona, 1920 – 7 juliol 1931)
Entitat bancària. Constituïda com a continuació de la societat regular col·lectiva Fàbregas i Recasens.
En deu anys esdevingué el banc català comercial i industrial més important gràcies al sentit comercial dels seus fundadors, Evarist Fàbregas i els germans Eduard i Francesc Recasens. Arribà a tenir 64 oficines obertes. Obtingué el control del Banc de Reus i del Banc de Tortosa.
L’activitat industrial del banc fou molt important, especialment els darrers anys de la Dictadura de Primo de Rivera. Participà decisivament en la constitució del Banco Exterior de España, del Banco de Crédito Local , de la Compañía Española de Petróleos, de la CAMPSA i de l’ALENA.
El 1931 va presentar suspensió de pagaments, seguida d’una liquidació desafortunada. Les causes d’aquesta fi foren la topada amb les autoritats de la República, que veien en el banc una empresa molt vinculada a la Dictadura, i un cert distanciament dels principals executius, els quals, dedicats a activitats de gran volum econòmic, oblidaren la pròpia base financera.
La retirada del compte de la CAMPSA, ordenada pel ministre de finances Indalecio Prieto, fou la causa directa de la suspensió.
(Badalona, Barcelonès, 21 juny 1931 – 6 agost 2015)
Poeta. Publicà obres seves dins la segona Antologia poètica universitària (1950).
Ha publicat El temps de tants dits (1960, premi Joan Salvat-Papasseit 1959), Cicle, bicicle, tricicle (1966), poesia experimental, Seminocturn, semidiurn (premi Carles Riba, 1975), Moviment peristàltic o aquest home, per a mi, és una pesant bombeta encesa (1976).
Com a autor de teatre se li ha representat la pantomima Volem vi. Ha adaptat cançons de Jacques Brel al català.
(Barcelona, 1931 – Sabadell, Vallès Occidental, 28 octubre 1954)
Actriu. Treballà a la ràdio, al teatre (La mare màscara i Nocturs encontres, de Joan Brossa) i al cinema (La filla del mar, d’Àngel Guimerà).
Morí d’accident a l’Aeroclub de Sabadell mentre preparava la Santa Joana de Bernard Shaw.
(Catalunya, 1930 – març 1931)
(ARC) Partit polític. Sorgit arran d’una escissió d’Acció Catalana provocada por un grup de militants encapçalats per A. Rovira i Virgili, que volien situar-se en posicions nacionalistes més esquerranes.
Després de participar en la reunió de Sant Sebastià (1930), s’integrà en l’Acció Catalana Republicana.
(Barcelona, 4 juny 1922 – Catalunya, març 1931)
Partit polític. Sorgit a la Conferència Nacional Catalana d’una escissió de la Lliga Regionalista.
Nacionalista i liberal, fou presidit per J. Bofill i Mates, i Nicolau d’Olwer i A. Rovira i Virgili en foren vice-presidents.
El diari “La Publicitat” es convertí en l’òrgan difusor del nou ideari.
El 1931 es fusionà amb Acció Republicana de Catalunya i es convertí en Acció Catalana Republicana, partit d’orientació centre-esquerra que aplegava intel·lectuals, professionals i classe mitjana. Durant la guerra civil es mantingué fidel a la República.
Fou refundat el 1994 per Max Cahner.
(Barcelona, 1931 – gener 1939)
Institució fundada amb la finalitat d’impulsar l’aspecte científic de la professió. Fou acollida i sostinguda pel Col·legi de Farmacèutics de Barcelona.
Entre el 1937 i el 1938 realitzà diverses activitats de caràcter científic i rebé protecció oficial.
Durant el curt període de la seva existència foren elaborats uns projectes molt ambiciosos, en forma de ponència, que romanen inèdits.
(Barcelona, 1931 – 1937)
“Documentos de Actividad Contemporánea” Publicació trimestral del GATCPAC. Amb corresponsals a Madrid i Sant Sebastià.
Adscrita al moviment de renovació artística, especialment arquitectònica i decorativa, portava una marcada preocupació social i una orientació contrària a tot academicisme.
S’ocupà dels plans d’urbanització, de l’arquitectura popular (Eivissa), de l’ensenyament de les arts plàstiques, dels moviments avantguardistes universals i, particularment, de les realitzacions dels arquitectes membres del grup editor.
(Barcelona, 25 febrer 1861 – Aranjuez, Madrid, 13 juny 1931)
Autor dramàtic, narrador, pintor i col·leccionista. Després dels primers estudis treballà en el negoci de teixits del seu pare, però va deixar el negoci en mans del seu germà Albert, i trencà amb la tradició industrial de la família.
Inicialment autodidacte en art, fou deixeble del dibuixant Tomàs Moragas i es formà en el Centre d’Aquarel·listes de Barcelona, del qual fou un dels fundadors. Les primeres pintures tenen punts de contacte amb les de Joaquim Vayreda.
Els que porten condecoracions són com les botigues de poc gènere que tot ho exhibeixen a l’aparador. (Santiago Rusiñol)
Després d’un viatge a París (1889), on va viure a Montmartre amb Ramon Casas i després amb Zuloaga, la seva pintura adoptà tons grisos i subtils vaguetats, a la manera de Whistler, clarament influenciada pels impressionistes. Els quadres d’aquella època són paisatges, temes urbans, composicions simbòliques d’inspiració modernista i retrats. Després d’un viatge a Andalusia (1896-97), començà a pintar jardins.
Establert a Barcelona, fou un dels principals animadors del primer moviment modernista, Els Quatre Gats, que agrupava artistes i escriptors d’avantguarda. Adquirí una casa a Sitges, on va fundar el Cau Ferrat i organitzà les famoses Festes Modernistes.
Més popularitat aconseguí com a escriptor. Ja des de París col·laborà a “La Vanguardia” amb els escrits Desde el molino (1894) i Impresiones de arte (1897), impressions després aplegades en Fulls de la vida (1898). Formà part del grup de “L’Avenç”, portaveu del moviment modernista.
Enganyar els homes d’un en un és bastant més difícil que enganyar-los de mil en mil. Per això l’orador té menys mèrit que l’advocat o el curandero. (Santiago Rusiñol)
Anant pel món (1896) fou el primer llibre que publicà en català; hi recull records d’infantesa, impressions de viatges per Espanya i de l’estada a París. És remarcable Oracions (1897), original i personalíssima contribució al modernisme, comentada per Unamuno.
La seva aportació al teatre català, iniciada amb L’home de l’orgue (1890), aconseguí un veritable èxit amb L’alegria que passa (1898), estrenada en sessions del Teatre Íntim. Satiritzà temes candents de l’època en les comèdies de costums, com L’hèroe (1903), paròdia del desastre del 98, Els Jocs Florals de Canprosa (1902), divertida caricatura de les innúmeres solemnitats floralesques, Els savis de Vilatrista (1907), ridiculització de l’ambient pseudo-intel·lectual de províncies, i Gente Bien (1917), crítica de la societat barcelonina dels nous rics que, mancats de cultura, s’entesten a no parlar la llengua del país.
La seva obra més representativa, L’auca del senyor Esteve, en la doble versió novel·lística (1907) i teatral (1917), és un elogi amable i àcid de la menestralia barcelonina, promotora del creixement de la ciutat.
Al romanticisme modernista i fins decadent pertanyen El místic (1903), El pati blau (1903) i La mare (1907). Entre les obres dramàtiques cal esmentar El jardí abandonat (1900), Cigales i formigues (1901) i La nit de l’amor (1905), de modernisme simbolista.
En les narracions i novel·les sobresurten l’enfilall d’acudits, el llenguatge pintoresc, la presència individualitzada del paisatge on s’endevina l’empremta del pintor impressionista, tot això bastit sobre la gran o petita anècdota de gènere costumista. Exemples principals d’això són El català de “La Mancha”, En Josepet de Sant Celoni, a més de L’auca del senyor Esteve. Notables capacitats de percepció i de descripció palesen els mig assaigs, mig llibres de viatges El poble gris (1902) i L’illa de la calma (1920), sobre Mallorca.
Oscil·lant entre l’humor amable i la melangia trista, com una mica desencantat de la vida, combinà els aspectes de pintor, de dramaturg, de novel·lista i de celebritat popular quasi mítica sobretot per l’aspecte bohemi, de casa benestant, que deixà un extens i original anecdotari.
Dades dels Països Catalans 