Arxiu d'etiquetes: 1925

Amich i Gali, Joan

Deixa un comentari

(Girona, 31 agost 1925 – 4 agost 2007)

Veterinari, enginyer i economista. Inicià programes d’inseminació artificial i de lluita contra l’esterilitat animal a Barcelona i Girona.

Ha estat president del Col·legi de Veterinaris de Girona (1954-58), ha fundat la Societat Internacional de Tècnics de la Nutrició Animal (RITENA) i ha dirigit treballs de recerca i de planificació econòmica a Catalunya, Europa i Amèrica.

Publicà dotze tractats sobre la ciència i la indústria de l’alimentació animal, i el 2006 Los elementos científicos de la gastronomía.

Aguadé i Clos, Jordi

2 Respostes

(Barcelona, 18 octubre 1925 – 22 maig 2021)

Ceramista. Format a l’Institut Escola de la Generalitat i a l’Escola Industrial Ceràmica i col·laborador de Josep Llorens i Artigas, fou professor de l’Escola Massana i després es traslladà a París i a Suècia. Fou un dels fundadors (1960) del grup La Cantonada. Ha exposat a Munic i Nova York entre d’altres ciutats.

Ha treballat en grans murals amb Llorens i Artigas, Joan Miró i Joan Vila i Grau. Ha fet també incursions en el camp de la il·lustració de llibres.

A partir del 2005 realitzà 19 peces de 3 metres d’altura per a la nau central del temple de la Sagrada Família.

El 2015 li fou concedida la Creu de Sant Jordi.

Abella i Gibert, Delfí

Deixa un comentari

(Barcelona, 2 febrer 1925 – 1 febrer 2007)

Metge. Cap de servei de psiquiatria de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i catedràtic de psiquiatria de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Fou autor de treballs sobre la seva especialitat, entre els quals L’orientació antropològica existencial de la psiquiatria, premiat per l’Institut d’Estudis Catalans el 1961; Tractat de psiquiatria (1981), d’assaigs sobre temes diversos (Tòtems actuals, 1960) i de nombrosos articles de divulgació.

Ingressà a Els Setze Jutges el 1962, poc després de la seva fundació, i entre aquest any i el 1965 enregistrà tres discs. Algunes de les seves cançons, especialment Cap al futbol i Quan érem infants, obtingueren una certa popularitat.

El 1998 publicà 30 cançons una recopilació dels versos de les seves composicions.

Virgili i Farrà, Lluís

1 Resposta

(Manresa, Bages, 16 juliol 1925 – Lleida, 28 desembre 2017)

Director musical i pedagog. Establert a Lleida (1931), es formà musicalment a l’Escolania de Montserrat (1934-36), i des del 1953 es féu càrrec de la direcció de l’Orfeó Lleidatà.

Especialista en direcció coral, ha creat una veritable escola de la pedagogia de la direcció i del cant coral a través, sobretot, dels cursos internacionals de cant coral i pedagogia coral infantil, que hom celebra cada estiu des del 1964, en col·laboració amb el moviment coral francès À Coeur Joie, i els cursos nacionals celebrats anualment per Nadal, en els quals, al costat de les disciplines purament tècniques, ha maldat per una formació integral i per una consciència de catalanitat.

Fou diputat al Parlament de Catalunya per CiU (1980-84).

L’any 1984 rebé la Creu de Sant Jordi.

Vilà i Valentí, Joan

Deixa un comentari

(Sallent de Llobregat, Bages, 29 març 1925 – Barcelona, 23 agost 2020)

Geògraf. Llicenciat en filosofia i lletres, fou catedràtic de la Universitat de Barcelona (1965). Pedagog sistemàtic, ha estat un gran investigador i especialista en geografia agrària.

La seva obra és nombrosa i ha col·laborat en diverses revistes especialitzades: cal esmentar La comarca de Bages (tesi doctoral), i articles com L’origen del mas i del mercat, Coeficientes e índices demográficos, La transhumància a Catalunya (en col·laboració amb Salvador Llobet), Ibiza y Formentera, islas de la sal.

Ha dirigit La Tierra y sus límites (1967), i la Geografía de España (2 volums, 1972). Cal assenyalar també La península Ibérica (1968), obra dedicada als estudiants universitaris, Un decenni de geografia a Catalunya (1945-54) (1979) i El camí de Pau Vila cap a la geografia (1982).

El 1990 fou elegit membre de l’Institut d’Estudis Catalans i el 1994 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi.

Mancomunitat de Catalunya

146 Respostes

(Catalunya, 6 abril 1914 – 20 març 1925)

Institució política. Fou creada per la unió de les quatre diputacions provincials catalanes arran del decret del 1913 que autoritzava la unió de províncies de l’estat espanyol amb finalitats administratives.

Tres òrgans essencials sustentaren la base de l’entitat: l’assemblea general, el consell permanent i la presidència. L’assemblea, que a partir del 1919 comptà amb un president propi, era formada pels 96 diputats de les quatre províncies que es renovaven cada dos anys.

Mancomunitat de Catalunya

El Consell Permanent, una mena de govern regional, era constituït pel president i vuit consellers, dos dels quals eren elegits per província i de diferents tendències polítiques per evitar el monopoli polític.

El primer president fou Enric Prat de la Riba, elegit el 6 d’abril de 1914 i reelegit el 14 de maig de 1917. Quan morí fou substituït per Josep Puig i Cadafalch, que fou confirmat en la presidència el 1919, el 1921 i el 1923.

Durant la Dictadura de Primo de Rivera (del gener de 1924 al març de 1925) ocupà la presidència Alfons Sala, fundador de la Unión Monárquica Nacional i col·laborador de Primo de Rivera, que el nomenà president de la institució, abans de la seva dissolució.

Miró i Argenter, Josep de

Deixa un comentari

(Sitges, Garraf, 4 març 1851 – l’Havana, Cuba, 2 maig 1925)

Militar i escriptor. Germà de Joaquim. Deixà els estudis de medicina a Barcelona per anar a lluitar amb els carlins.

El 1874 es traslladà a Cuba, on defensà la independència de l’illa a través del diari “La Doctrina”, que ell mateix fundà. En aquest diari publicà l’article El juez y el negro, que li comportà tres anys de presó. El 1895, s’uní a Maceo, que més tard el nomenà brigadier i cap d’estat major. Fou general de divisió i director dels arxius de l’exèrcit quan Cuba es proclamà independent.

Publicà La invasión de Occidente (1896), Apuntes de la vida de Antonio Maceo (1897), Crónicas de la guerra, llibre fonamental sobre la guerra de 1895-98 i la novel·la autobiogràfica Salvador Roca (1910).

El seu fill José Miró Cardona (l’Havana, Cuba, 1902 — San Juan, Puerto Rico, 1974), jurista i catedràtic de la Universitat de l’Havana, s’oposà a la dictadura de Batista i, en triomfar la revolució, fou designat primer ministre sota la presidència d’Urrutia, però al cap de pocs mesos, en desacord amb el nou règim, s’exilià (1960) i esdevingué un dels principals opositors de la Cuba castrista.

Martí i Badenes, Marcel

Deixa un comentari

(Alvear, Argentina, 1925 – Peratallada, Baix Empordà, 11 agost 2010)

Escultor. Als tres anys fou dut a Barcelona. Estudià a l’Escola de Belles Arts i amb Prat i Ubach. Fins al 1953 s’havia dedicat a la pintura. Féu les seves primeres exposicions individuals d’escultura a Barcelona, en 1948. El mateix any es traslladà a París. Devers el 1958 s’afermà en una línia no figurativa.

Treballà amb gran diversitat de materials, i ha utilitzat per als conjunts embolcalls de teixit encolat, pintat i envernissat. El seu art és d’una gran originalitat. La seva exposició de Barcelona de 1965 fou un èxit total, i coincidí amb la publicació d’una monografia sobre la seva obra, escrita per Gustau Gili i Torra. L’exposició era formada d’una curiosa sèrie d’estatuetes o fetitxes de bronze, de composició simètrica.

El 1958 li fou concedit el premi Manolo Hugué, i el 1960 el premi Juli González.

Lucena, Carlos

Deixa un comentari

(Bujalance, Andalusia, 19 maig 1925 – Madrid, 27 octubre 1995)

Actor teatral. La seva activitat escènica s’inicià el 1950 a Barcelona, on ingressà a l’Institut del Teatre i posteriorment a la companyia d’Enric Borràs. Més tard estigué vinculat al Teatre de Cambra de Barcelona i a la Companyia de Teatre Ciutat Comtal. A la dècada dels 1960 dirigí i gestionà el Teatre Guimerà i més tard fundà el Saló Diana amb Mario Gas.

Especialitzat en teatre clàssic, el 1978 s’integrà al Centro Dramático Nacional de Madrid, on interpretà obres com Enrique IV (1978), o Luces de Bohemia (1984). Premi Ercilla de Bilbao (1984), actuà per darrera vegada a Barcelona amb les Comedias Bárbaras. Féu la darrera interpretació el 1994 en el musical Golfus de Roma.

Garreta i Arboix, Juli

6 Respostes

(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 12 març 1875 – 2 desembre 1925)

Músic i compositor. Rellotger de professió. De formació autodidacta i forta arrel popular.

El 1912, encoratjat per Pau Casals, compongué música orquestral i peces per a diversos instruments, entre les quals destaquen Impressions simfòniques (1907), Scherzo (1915), Preludi mediterrani (1918), Suite empordanesa (1921), Pastoral (1922), Sonata en do menor (1922), Sonata per a violoncel i piano (1923), estrenada per Pau Casals, Les Illes Medes (1925).

Escriví unes 80 sardanes, les quals dotà d’una forma apta a l’execució concertant, i contribuí a la renovació de la dansa; entre les quals excel·leixen Pastoral i Juny.

Fou una figura remarcable del renaixement musical català contemporani.