Arxiu d'etiquetes: 1925

Cuixart i Tàpies, Modest

8 Respostes

(Barcelona, 2 novembre 1925 – Palafrugell, Baix Empordà, 31 octubre 2007)

Pintor. Membre fundador del grup Dau al Set (1948). Inicià la seva obra dins una atmòsfera surrealista i màgica a base de signes gairebé taquigràfics i símbols i imatges en un dens clima cromàtic; després evolucionà cap a un dibuix detallista i oníric. Cap al 1955 es decantà cap a informalisme i començà a experimentar amb els materials i introduí en els seus quadres signes esotèrics de gran força expressiva.

L’any 1960 preparà, per a Roger Planchon, els decorats i el vestuari del muntatge de l’obra de Brecht Terror i misèries del III Reich, i creà, també, una suite de personatges brechtians. L’any 1962 introduí en la seva obra el collage d’objectes naturals prèviament treballats i transformats per l’artista. Aquesta manera d’entendre el pop-art el dugué (1965) a una mena de realisme crític molt personal, que més endavant ha dirigit cap a una intencionalitat més lírica.

També ha fet les decoracions de Fando et Lys, d’Arrabal, i d’alguns ballets. En la dècada del 1970 evolucionà cap a una figuració efectista i plena de color, abandonant tot signe d’informalisme, i pintant amb freqüència retrats femenins. Ha realitzat també nombroses sèries de litografies.

Ha viscut a París, a Lió i, des del 1971, a Palafrugell, i ha exposat a Europa i Amèrica. El 1959 li fou atorgat el primer premi de pintura estrangera a la V Biennal de Säo Paulo, a on, el 1975, fou convidat d’honor. El desembre de 1991 i gener de 1992 al Palau Robert de Barcelona oferí una retrospectiva de la seva obra en la qual s’exposaren treballs dels darrers trenta-cinc anys.

El 1997 es va inaugurar a Barcelona la Pinacoteca Cuixart amb obres dels seus 40 anys de producció.

Candel i Tortajada, Francesc

3 Respostes

(Cases Altes, Racó, 31 maig 1925 – Barcelona, 23 novembre 2007)

“Paco Candel”  Escriptor i polític. Arribat d’infant a Barcelona, ha tractat el tema i els problemes de la immigració en novel·les: Hay una juventud que aguarda (1956), Donde la ciudad cambia su nombre (1957), Han matado a un hombre, han roto el paisaje (1959), Los que nunca opinan (1971), etc.

Preocupat pels problemes de Catalunya, ha escrit alguns llibres, mig assaig, mig reportatge, de gran difussió, els quals, traduïts la majoria al català per Ramon Folch i Camarasa: Els altres catalans (1964), el recull d’articles Parlem-ne (1967), els contes de Trenta mil pessetes per un home (1968), Encara més sobre els altres catalans (1973), A cuestas con mis personajes (1975), Un charnego en el senado (1979), El Candel contra Candel (1981), Els altres catalans vint anys després (1985), La nova pobresa (1988), Un ayuntamiento llamado ellos (1994).

Fou senador a Madrid per l’Entesa dels Catalans (1977-79) i com a candidat del PSUC ha estat regidor de cultura de l’ajuntament de l’Hospitalet del Llobregat (1979-83).

Bruquetas i Lloveras, Mercè

Deixa un comentari

(Vilassar de Dalt, Maresme, 1925 – Barcelona, 23 novembre 2007)

Actriu. A la dècada del 1950 va entrar a la companyia del Teatre Romea. El 1959 obtingué el premi d’interpretació al cicle de Teatre Llatí amb l’obra Tres angelets a la cuina.

De les seves nombroses interpretacions, tant en el teatre com en la televisió, destaquen El hombre, la bestia y la virtud, de L. Pirandello, Alló que tal vegada s’esdevingué, de Joan Oliver, Com si fos un tros de vida, d’Eduard Criado, El embrujado, de Valle Inclán, els monòlegs escrits per a ella per Carles Valls Mercè dels uns, Mercè dels altres (amb el qual va guanyar el premi Margarida Xirgu el 1977) i La Dolça de les Tàpies, de C. Valls.

També ha col·laborat en la ràdio i la televisió.

Bonet i Armengol, Jordi

6 Respostes

(Barcelona, 12 maig 1925 – 20 juny 2022)

Arquitecte i dirigent d’escoltisme. Fill de Lluís Bonet i Garí, i germà de Narcís. Titulat a Barcelona (1949).

En algunes de les seves construccions: esglésies de Sant Medir, Barcelona (1960), de Vinyoles d’Orís, Osona (1955), i de Fortesa, Anoia (1962) ha adoptat i actualitzat les teories de Gaudí. Posteriorment ha realitzat, entre altres obres, l’auditori Pau Casals, al Vendrell (1981). Fou membre de l’equip La Cantonada i d’Ars Sacra (1962).

Ha estat el primer president de la Delegació Diocesana d’Escoltisme de Barcelona (1957), secretari general de la Conferència Internacional de l’Escoltisme Catòlic (1977-81), comanador de l’orde de Sant Gregori el Magne (1981) i consultor del Consell Pontifici per als Laics (1985). Així mateix ha estat Director General del Patrimoni Artístic de la Generalitat de Catalunya (1981-84).

Bohigas i Guardiola, Oriol

5 Respostes

(Barcelona, 20 desembre 1925 – 30 novembre 2021)

Arquitecte i urbanista. Fill de Pere Bohigas i Tarragó. Titulat el 1951, tècnic diplomat en urbanisme (1961) i doctor el 1965. Cofundador del Grup R (1953-63), membre destacat de l’anomenada escola de Barcelona i, juntament amb Josep M. Martorell i D. Mackay, de l’estudi MBM.

De les seves obres cal esmentar l’edifici de la Mútua Metal·lúrgica, el de l’editorial Destino, tallers de “La Vanguardia”, escoles Thau, Garbí i Sant Jordi, conjunt d’apartaments a Benicassim, remodelatge del teatre Poliorama, parc de la Creueta del Coll, fàbrica Piher, avantprojecte de la Vila Olímpica, etc. Fou jurat de la Biennal de Milà (1957) i guanyà diversos anys el premi FAD al millor edifici i la Delta de plata (1961).

Ha estat professor i director (1977-90) de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, delegat de l’Àrea d’Urbanisme (1980-84), càrrec des d’on planejà les línies mestres de la futura Barcelona i començà les grans intervencions urbanes que culminaren en la remodelació de la ciutat per als Jocs Olímpics de 1992, i regidor de Cultura (1991-94).

Investigador i crític de l’arquitectura, ha publicat entre d’altres obres Barcelona entre el Pla Cerdà i el barraquisme (1963), Arquitectura modernista (1968), Les escoles tècniques superiors i l’estructura professional (1968), Contra una arquitectura adjectivada (1969), Arquitectura española de la Segunda República (1970), Polémica d’arquitectura catalana (1970), Proceso y erótica del diseño, etc.

Fou col·laborador de les revistes “Cuadernos de Arquitectura” i “Serra d’Or”.

Ainaud i de Lasarte, Josep Maria

3 Respostes

(Barcelona, 13 juny 1925 – 9 agost 2012)

Historiador, promotor cultural i polític. Fill de Manuel Ainaud i Sànchez i germà de Joan. Llicenciat en dret (1952), s’especialitzà en el camp de la història del catalanisme (Prat de la Riba, home de govern, 1973, en col·laboració amb Enric Jardí; Domènech i Montaner, 1974; Símbols de Catalunya, 1978).

Membre de Convergència Democràtica de Catalunya, fou elegit diputat, per Barcelona, al Parlament de Catalunya (1980-84). El 1994 fou guardonat amb el Premi d’Honor Jaume I. Membre actiu de diverses organitzacions els anys de la postguerra (Miramar, Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, Front Universitari de Catalunya, etc).

Ha col·laborat en la majoria de diaris, revistes, emissores de ràdio i de televisió catalanes, divulgant temes de cultura i de nacionalisme. També ha publicat Prat de la Riba, home de dret, premi d’articles periodístics Prat de la Riba de la Generalitat de Catalunya 1991, El llibre negre de Catalunya (1996) i Ministres catalans a Madrid (1996). Juntament amb Albert Balcells, el 1998 inicià l’edició de l’obra completa d’Enric Prat de la Riba.