(Palma de Mallorca, 1917 – 1924)
Setmanari en castellà. És interessant pel seu valor gràfic.
Mantingué una línia independent i apolítica, i inserí sovint produccions poètiques en català de Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera, Gabriel Alomar, Llorenç Riber i altres.
(Marquixanes, Conflent, 1924 – 19 juny 2000)
Metge i llicenciat en lletres. Es doctorà en medicina a la universitat de Montpeller el 1952, amb un estudi sobre les al·lucinacions visuals. S’ha especialitzat en oftalmologia a Marsella, Niça i Barcelona.
És autor de treballs sobre les paràlisis oculars i les complicacions ocasionades per la utilització de lents de contacte. Ha estat president de la Societat Agrícola, Científica i Literària dels Pirineus Orientals (1965-80).
És autor també d’estudis sobre l’arquitectura religiosa, en particular els campanars romànics del Rosselló.
(Burjassot, Horta, 4 setembre 1924 – València, 27 març 1993)
Poeta i periodista. De família humil, féu diversos oficis fins que entrà, becat, a l’Escola Oficial de Periodisme. Redactor i posteriorment director del diari “Las Provincias”. Cal considerar-lo com el primer poeta valencià modern.
Adscrit en part al realisme, va conrear també un tipus de lírica clàssica i metafísica. La presència de la mort, l’amor físic, els temes més humans de la quotidianitat, de vegades amarga, són constants en el seu vast món, on la forma pren sovint un rigorisme precís i contundent.
“Perquè arribarà el dia que no podrem més i llavors ho podrem tot”
Va publicar Ciutat a cau d’orella (1953), La nit (1956), Donzell amarg (1958), L’amant de tota la vida (1966), Lletres de canvi (1970), Primera audició (1971), Llibre de les meravelles (1971), L’inventari clement (1971), La clau que obrí tots els panys (1971), L’ofici de demà (1972), Recomane tenebres (1973, recull de poesia completa), L’hotel París (1973), Les pedres de l’àmfora (1974 poesia), Hamburbg (1974), Tancat a l’Alter (1975), Antibes, 1960-1971 (1976), Manual de conformitats (1977, poesia), Balanç de mar (1978, poesia), Lletra al pintor valencià Josep Renau (1978), Festes llunyanes (1978), El procés (1978), El corb (1979), Xàtiva (1980), Cant temporal (1980, poesia) La Marina (1981), Les homílies d’Organyà (1981, poesia), Versos per a Jackelei (1983, poesia), Vaixell de vidre (1984, poesia), Ram diürn (1986, poesia).
També ha publicat la novel·la eròtica El coixinet (1988), i amb La parra boja (1988), ha continuat la redacció d’uns volums de memòries encetats a Tractat de les maduixes (1985) i Quadern de Bonaire (1985). Ha continuat la publicació de l’obra poètica completa amb els volums IX i X, respectivament, La lluna de colors (1986) i Sonata d’Isabel (1990). La producció de la seva obra poètica s’ha vist enriquida amb els llibres Odes temporals. La casa de música vora el mar (1989), Puig Antich (1989), Mare de terra (1992) i Mural del País Valencià (publicat pòstumament el 1996) que ha estat enregistrada en disc.
Guanyà els premis Diputació de València 1958, Ausiàs March 1966, la Lletra d’Or i Crítica Serra d’Or 1974, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 1978 i de la Comunitat Valenciana 1984. El 1993 rebé, a títol pòstum, la medalla d’or de belles arts del ministeri de cultura.
(Palma de Mallorca, 1860 – Manacor, Mallorca, 1924)
Eclesiàstic i escriptor. Fou estimable la seva activitat com a arqueòleg.
És autor d’un recull de poesies d’inspiració religiosa titulat L’àngel de Natzaret (1910) i d’un Llibre de la vida de N.S. Jesucrist (1914).
(València, 1862 – 1924)
Pintor. Autor de marines i de paisatges.
El Museu de Belles Arts de València i el Museo de Arte Moderno de Madrid conserven obres seves.
(Barcelona, 1 novembre 1867 – 27 octubre 1924)
Gravador. Excel·lí per la gran qualitat dels seus treballs, especialment les reproduccions de pintures.
(Catalunya, 1924 – 1964)
Companyia. Creada per a construir i explotar la línia de Tortosa a la Cava, que fou inaugurada durant els anys 1926 i 1927.
El 1964 renuncià a l’explotació d’aquesta línia, que passà a dependre dels Ferrocarrils de Via Estreta i que fou clausurada el 1968.
Ferran (Catalunya ?, segle XIII) Fill natural de Jaume I el Conqueridor i de mare desconeguda. Estudià a París. El 1248 fou nomenat abat de Montaragó.
Ferran (Catalunya, segle XIII – 1251) Fill de Jaume I de Catalunya i de Violant d’Hongria. Morí a molt tendra edat.
Bartomeu Ferran (Barcelona, segle XV – després 1475) Mestre campaner. Treballà per a la seu de Vic i d’altres temples. També fou canoner.
Jaume Ferran (Barcelona, segle XVI – 1621) Jesuïta. És autor de l’obra De repudio sinagogue i d’altres.
Joan Ferran (Catalunya, segle XVII) Doctor en teologia a la universitat de Barcelona. Publicà dos opuscles concepcionistes en català (1648). Hom l’ha identificat amb l’autor d’una Cançó lírica premiada en un certamen en honor de santa Eulàlia, del 1686.
Josep Ferran (Barcelona, 2 gener 1924 – 2 març 2000) Ballarí. Formà part de l’Original Ballet Russe i d’altres companyies. Fou professor de dansa a Cannes.
(Ceret, Vallespir, 1865 – Perpinyà, 1924)
Poeta. Fundà la revista “Muntanyes Regalades”, de la qual fou també director, i col·laborà amb mossèn Antoni Maria Alcover en l’elaboració del Diccionari català-valencià-balear.
Exponent de la Renaixença en terres del Rosselló, reuní uns poemes que exalçaven la germanor dels Països Catalans a Les terres de llengua catalana (1905). És autor de les antologies Flors rosselloneses (1902) i Refilets (1904).
(la Figuera de Falset, Priorat, 1924 – segle XX)
Pintor. Estudià a l’Escola Massana de Barcelona.
Ha conreat de preferència el paisatge.
Dades dels Països Catalans 