Arxiu d'etiquetes: 1907

Martínez-Sagi, Anna Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 19 febrer 1907 – Santpedor, Bages, 2 gener 2000)

Escriptora, sindicalista i atleta. Va ser una de les periodistes més importants de la república; va entrevistar a tota mena de personatges, són especialment interessants els seus reportatges sobre el sufragi femení, que a la seva època era un tema controvertit.

És autora dels llibres de poesia Caminos… (1930) i Inquietud (1932). Va fundar el primer club de dones treballadores de Barcelona, a través del qual mirava d’incentivar l’alfabetització de la població femenina.

Com a esportista, va destacar en el llançament de javelina, també va practicar el tennis i l’esquí. Va arribar a ser directiva del F.C. Barcelona el 1934, la primera dona a aconseguir una posició d’importància a nivell del futbol estatal. Al Barça va mirar de crear una secció femenina; el fracàs del projecte la va portar a dimitir del seu càrrec.

Acabada la Guerra Civil, va marxar a França, on va participar en la Resistència i més endavant, cap a la dècada de 1950, a EUA, on va impartir classes de francès a la Universitat d’Illinois. Va tornar a Catalunya l’any 1975, un cop mort el dictador Franco, recollint-se en la seva vida privada.

Europa, Club Esportiu

1 Resposta

(Barcelona, 5 juny 1907 – )

Entitat esportiva. Fundada per a la pràctica del futbol i radicada a l’antiga vila de Gràcia, on és molt popular. Si bé en fundar-se la lliga espanyola de futbol (1928) l’equip va jugar les tres primeres temporades a la primera divisió, actualment ho fa a la tercera. El 1923 va guanyar el campionat de Catalunya.

Des del 1920 l’equip posseeix un camp al carrer de Sardenya, en què, després d’una profunda transformació en part forçada per l’ordenament urbanístic, s’hi instal·là gespa artificial (1995).

Els jugadors vesteixen samarreta blanca amb escapulari blau i pantaló blau.

Enllaç web: Club Esportiu Europa

Español i Coll, Francesc

Deixa un comentari

(Valls, Alt Camp, 8 octubre 1907 – Barcelona, 29 juny 1999)

Entomòleg. Es llicencià en farmàcia (1935) a la Universitat de Barcelona. Fou un dels primers especialistes mundials en algunes famílies de coleòpters (Tenebrionidae i Anoblidae) i de la fauna cavernícola i n’ha descrit més de 350 novetats.

Des del 1966 dirigí el Museu de Zoologia de Barcelona. Ha estat numerari de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, ex-president de la Institució Catalana d’Història Natural, professor de la facultat de ciències de la Universitat de Barcelona i membre de nombroses societats científiques internacionals.

La seva producció científica comprén més de 350 treballs d’investigació. Fou homenatjat (1981) per la diputació provincial de Barcelona i amb aquest motiu hom publicà, aplegats, els seus treballs biospeològics: Francesc Español: 50 anys d’obra bioespeleològica.

El 1982 fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Duran i Bas, Manuel

18 Respostes

(Barcelona, 28 novembre 1823 – 10 febrer 1907)

Jurisconsult i polític. Entrà en la vida universitària com a professor de dret romà (1850) i en la política municipal com a secretari de l’ajuntament (1852-54), càrrec del qual dimití a l’adveniment del Bienni Progressista (1854-56).

Durant aquest període col·laborà al conservador “Diario de Barcelona”, on exposà les línies fonamentals del seu pensament jurídic, social i econòmic, influït per les doctrines de l’escola històrica de Savigny (fou el creador de la “Fundació Savigny” a Madrid) i entroncat amb l’escola jurídica catalana a través dels ensenyaments de Martí d’Eixalà.

Fou diputat provincial (1858-62) i diputat a corts els anys 1863 i 1865, militant a la Unió Liberal d’O’Donnell. Sota la restauració milità en el partit liberal-conservador de Cánovas, fou diputat a corts els anys 1874 i 1879 i, posteriorment, senador vitalici.

Com a caracteritzat defensor del dret civil català, el 1880 fou nomenat vocal corresponent de la comissió codificadora, amb l’encàrrec de redactar una memòria de les institucions de dret català que convenia conservar en el nou codi civil. Fracassat el congrés de juristes, convocat a la universitat (1881), pels radicalismes que s’hi manifestaren, la Memoria fou obra personal seva, i monument del sistema jurídic català.

En el vessant econòmic de la seva activitat, fou proteccionista. En formar-se el ministeri Silvela-Polavieja (1899), fou nomenat ministre de gràcia i justícia; tenia la missió d’aconseguir la descentralització administrativa i l’elaboració dels apèndixs al codi civil espanyol que incorporarien els règims jurídics particulars, però dimití el càrrec al cap de poc temps a causa de l’actitud intransigent del govern envers Catalunya, i després de la protesta de Barcelona en l’anomenat Tancament de caixes.

Havia estat set vegades president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (del 1868 al 1894), així com de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1901, 1904-07), degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona (1885-91) i rector de la Universitat de Barcelona (1896-99), en la qual creà la càtedra de dret civil català i de literatura catalana.

De la seva vasta producció, cal esmentar el recull d’articles Estudios políticos y económicos (1856), Memoria acerca de las Instituciones del Derecho civil de Cataluña (1883), Estudios jurídicos (1888), La Escuela jurídica catalana (1891) i Estudios morales, sociales y económicos (1895).

Fou el pare de Raimon, Manuel, Claudi i Lluís Duran i Ventosa.

Casamor i d’Espona, Antoni

Deixa un comentari

(Barcelona, 1 setembre 1907 – Cervià de Ter, Gironès, 12 juny 1979)

Escultor i col·leccionista d’art. Es formà a l’Escola de Llotja amb Josep Junyach. Dins la tònica noucentista, a la qual s’estroncà tardanament, la seva obra se centra al voltant de la figura femenina, bé amb característiques al·legòriques, bé retrats. Hi és perceptible una certa influència de Maillol.

Concorregué a diversos certàmens oficials (1932-35) i immediatament després de la guerra civil impulsà l’anomenada Agrupació d’Artistes Mediterranis.

Realitzà diverses escultures per al recinte de l’Exposició Internacional de Barcelona (1929). Féu també alguns notables exemplars d’imatgeria religiosa per a esglésies i convents, així com per a la façana de la catedral de Girona.

Bialet i Massé, Joan

Deixa un comentari

(Mataró, Maresme, 19 desembre 1846 – Buenos Aires, Argentina, 22 abril 1907)

Metge, advocat, agrònom i enginyer. Metge de l’armada, hagué d’exiliar-se per motius polítics i s’establí a l’Argentina el 1873. Fou catedràtic de medicina legal a la universitat de Córdoba, és autor d’unes Lecciones de medicina legal (1885).

Interessat per qüestions agrícoles i per la legislació laboral, es diplomà en agronomia i en dret. També es graduà d’enginyer per tal de dur a terme el projecte d’una resclosa a Sant Roque, sobre el Río Primero. Fou catedràtic de legislació industrial i obrera a la universitat de Córdoba i elegit president de la de La Plata, càrrec que no ocupà.

A l’Argentina, una població porta el seu nom.

Arquer i Saltor, Jordi

2 Respostes

(Barcelona, 20 març 1907 – Perpinyà, 12 abril 1981)

Polític i escriptor. Durant la dictadura de Primo de Rivera, intervingué en l’acció clandestina, relacionat amb els grups independentistes de Francesc Macià. Fou detingut nombroses vegades.

Caiguda la Dictadura fou membre del CADCI, promogué la creació del Cercle d’Estudis Marxistes (1927) i contribuí a la fundació del Partit Comunista Català (1928), del Bloc Obrer i Camperol (1930), dirigent del Sindicat Mercantil; propugnador de l’Aliança Obrera (1933) i un dels fundadors del POUM (1935).

En esclatar la guerra civil (1936-39) fou un dels organitzadors i caps de la columna del POUM que operà al front d’Aragó. Visqué tràgicament els esdeveniments del maig de 1937. El 1939 s’exilià a Mèxic i a França.

Fou traductor, prologuista o anotador d’obres com El comunisme i la qüestió nacional i colonial (1930) i Crítica del programa de Gotha (1936) i autor, entre d’altres, de: De Pi i Margall al comunisme (1931), Los comunistas ante el problema de las nacionalidades ibéricas (1931), L’evolució del problema agrari a Rússia. Des de la servitud feudal al Comunisme (1934), Las interpretaciones del marxismo (1937), de l’opuscle El futur de Catalunya i els deures polítics de l’emigració catalana (Mèxic 1943), etc.

Col·laborà també en la premsa d’esquerres. L’any 1977 tornà temporalment a Catalunya.

Aramon i Serra, Ramon

7 Respostes

(Barcelona, 8 desembre 1907 – 17 juliol 2000)

Filòleg. Format a Barcelona, Madrid, Berlín i Leipzig, col·laborà a l’Oficina Romànica de Lingüística i Literatura i amb Pompeu Fabra a la Universitat Autònoma de Barcelona (1934); fou professor de l’Escola del Parc.

Publicà edicions crítiques de textos medievals en català i provençal (com les del Curial e Güelfa, 1930-33, les Novel·letes exemplars, 1934, el Cançoner dels Masdovelles, 1938, etc.). Escriví l’estimable Bibliografia de la llengua i literatura catalana (1925-1934), Les edicions de texts catalans medievals, Notes sobre alguns calcs sintàctics en l’actual català literari (1957), Frederic Mistral i la Renaixença catalana (1985) i Estudis de llengua i literatura (1997). Es publicà en honor seu la Miscel·lània Aramon i Serra (1979-84), en tres volums, que inicia una segona època dels Estudis Universitaris Catalans.

Apartat de la universitat pel franquisme, revitalitzà els Estudis Universitaris Catalans i esdevingué membre i secretari general de l’IEC (1942-1989), al qual aportà continuïtat i projecció internacional. Des del 1961 representà la Unió Acadèmica Internacional a les assemblees biennals del Consell de la Filosofia i les Ciències Humanes (UNESCO).

Amb Pere Bohigas i M. Coll i Alentorn, fundà el 1946 la Societat Catalana d’Estudis Històrics, que presidí. Director de la revista “Estudis Romànics” des del 1947. El 1961, per encàrrec de la UNESCO dirigí el Corpus des troubadours. Ha estat nomenat conseller de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i corresponent de l’Académic des Inscripcions de Belles-Lettres (Institut de France).

El 1982 rebé la Creu de Sant Jordi de la Generalitat, el 1983 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el 1990, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.