(Barcelona, 1903 – 1905)
Revista literària quinzenal, i després mensual. La dirigia Josep Carner i n’eren redactors molts dels seus amics.
Malgrat un predomini de l’esperit noucentista, mantenia una línia eclèctica que li permeté de fer de pont entre les generacions i les escoles literàries.
Hi col·laboraren importants escriptors de l’època i fou una plataforma per als autors mallorquins.
Dedicà un especial interès al folklore, als treballs de creació i assaigs llargs i a les notes polèmiques.
(Barcelona, 1905 – 1985)
Metal·lurgista. Professor de metal·lografia a l’Escola del Treball de Barcelona (1931), secretari de l’Institut de la Metal·lúrgia i de la Mecànica de Barcelona (1933) i administrador de l’Association Technique de Fonderie de Belgique (1962).
És autor de Metalografía del acero (Barcelona 1933).
Els seus estudis sobre la influència del pH de les sorres d’emmotllament en la superfície de la peça fosa han motivat que aquest fenomen sigui conegut en la bibliografia especialitzada per efecte Castells.
(Barcelona, 17 juny 1905 – 6 maig 1994)
Metge. Catedràtic d’oftalmologia de les universitats de Salamanca (1948) i de Barcelona (1955), continuador de l’Escola d’Oftalmologia catalana.
Autor de nombrosos treballs, entre els quals cal esmentar Traumatología ocular de urgencia (1947), Estasis papilar (1948), La función visual normal y patológica en relación con el arte de la pintura (1965), Dermato-oftalmología (1967) i Urgències oftalmològiques (1981) dins la col·lecció Monografies Mèdiques.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 16 agost 1905 – Barcelona, 11 octubre 1991)
Advocat i polític. Milità a la Lliga Catalanista, de la qual fou secretari de la junta directiva. Fou col·laborador i marmessor de Francesc Cambó fins al 1939.
Després de la guerra civil intervingué en l’organització del mutualisme laboral i fou director de la Caixa de Jubilacions i de Subsidis de la Indústria Tèxtil (1946-49).
Tinent d’alcalde de Barcelona (1960), va ser president del F. C. Barcelona (1968-69), de la Caixa de Pensions (1972-80) i de l’Instituto Catalán de Cultura Hispánica (1966), així com procurador del terç familiar per Girona a les Corts (1967-71).
(Sabadell, Vallès Occidental, 5 febrer 1905 – Térmens, Noguera, 11 agost 1938)
Escriptor i historiador. Es llicencià en dret i en filosofia i lletres a Barcelona.
Fou arxiver i cronista de la ciutat de Sabadell (1928) i col·laborà a “La Ciutat” i al “Diari de Sabadell”.
Publicà uns modèlics Elements d’història de Sabadell (1932), Conceptes i dites de Martí Rialp (1938), i, amb el pseudònim de Miquel Costa, Línies d’història ciutadana (1930).
(Vic, Osona, 24 agost 1857 – Barcelona, desembre 1905)
Enginyer industrial. Llicenciat en ciències. Es dedicà a l’agronomia i a l’enologia.
La diputació provincial de Barcelona el pensionà per a estudiar a l’estranger i l’envià al Congrés Vitícola de Montpeller (1883).
Publicà opuscles com Caracteres de la enfermedad causada por la filoxera… (1891).
(Balaguer, Noguera, 16 juliol 1849 – Cartago, Costa Rica, 22 juny 1905)
Pianista i compositor. El 1876 es traslladà a Costa Rica com a organista i mestre de capella de Cartago.
Impulsà la vida musical de Costa Rica i deixà trenta-cinc composicions simfòniques, vint-i-tres misses, trenta-dos motets, un tractat de teoria i de crítica musical, dos mètodes de solfeig, etc.
(Barcelona, 1818 – 17 gener 1905)
Escriptor i bibliòfil. Reuní una biblioteca amb importants incunables.
Col·laborador en diverses revistes, publicà moltes obres erudites, bé que mancades de rigor científic: Egipte, Asúria i Babilònia; Per què es diu llengua d’Oc?; La gorra catalana (1887), Errors històrics: ni iberos ni fenicis (1887), Ni arios ni indoarios (1889), La Creu. Los monuments megalítics (1892), Els grecs, els etruscos (1895), L’escriptura. Lo gravat. L’impremta. Lo llibre (1898) i De la pretenguda i malentesa civilització arabe (1899), i sobre jocs: Lo joc de naips o cartes (1886), El ajedrez (1890).
(Valls, Alt Camp, 1830 – Tarragona, 1905)
Organista i compositor. Fou organista des del 1860 a la catedral de Tarragona.
Afavorí el moviment wagnerià i el conreu de la cançó tradicional catalana.
Compongué bon nombre d’obres de música d’església, la sarsuela Moisés y Aarón, i d’altres obres, Escriví diversos mètodes de solfeig, piano i música vocal.
(Barcelona, 1905 – 1963)
Industrial. Fill d’Eusebi Bertrand i Serra. Presidí la Caixa de Jubilacions i Subsidis dels Treballadors de la Indústria Tèxtil (1946-63) i formà part de la Comissió Especial del Pla de Reestructuració de la Indústria Tèxtil Cotonera (1959) i de SECEA.
Presidí també la Catalana de Gas i Electricitat i fou conseller del Banco de España i del Banco Hispano Americano.
Dades dels Països Catalans 