(Sitges, Garraf, 24 març 1897 – 15 juliol 1979)
Escriptor. Fou un dels fundadors de les revistes d’avantguarda “Monitor” i “L’Amic de les Arts”.
Mantingué una estreta relació amb el moviment occità no felibrenc.
Publicà Revolució catalanista (1934), en col·laboració amb Josep Vicenç Foix, i l’estudi històric Sitges la reial (1968).
(Barcelona, 3 agost 1897 – Suzzara, Llombardia, Itàlia, 13 març 1969)
Soprano.
Debutà al teatre del Liceu de Barcelona, amb Rigoletto (1914), i el 1934 hi cantà, en versió catalana, El cavaller de la Rosa, de Strauss. Actuà amb gran èxit als millors teatres europeus i americans, especialment al Teatro alla Scala, de Milà.
Fou professora de cant al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, i compongué algunes melodies, entre les quals sobresurt Transcripció per a cant d’unes variacions, sobre un tema de Mozart.
(Barcelona, 5 desembre 1897 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 28 octubre 1965)
Polític i escriptor. Oposat a la dictadura de Primo de Rivera, s’exilià a França, on s’uní a Francesc Macià i intervingué en els fets de Prats de Molló (1926).
De nou a Barcelona (1931), com a membre de l’Esquerra Republicana, fou regidor de la ciutat. Designat comissari del departament de beneficència municipal (1931), fou el fundador i president de l’Associació de Cecs de Catalunya, organització que creà, al juny de 1934, el cupó del cec.
L’any 1939 s’exilià a Mèxic, on va escriure diferents obres de teatre: La vera llum, Nit d’Otel·lo, L’obstacle (1956, premi Àngel Guimerà de Mèxic).
(Tortosa, Baix Ebre, 16 agost 1897 – Madrid, 20 maig 1973)
Advocat, comerciant i polític. Fill de Josep Bau i Vergés. Obrí l’exportació d’oli al mercat sud-americà.
D’ideari tradicionalista, durant la Dictadura de Primo de Rivera fou alcalde de Tortosa. Diputat del Bloque Nacional (1933-36); reelegit el 1936, fou l’únic diputat català monàrquic, i es mostrà contrari a l’Estatut. Formà part de la Junta Tècnica de l’Estat a Burgos (1936-38).
A la immediata postguerra comprà la majoria de les accions del Banc de Tortosa i les vengué el 1950 al Banco Central.
Procurador en Corts i conseller nacional, fou nomenat president del Consell d’Estat (1965-73) i vicepresident del Consell del Regne (1970-73).
(Esparreguera, Baix Llobregat, 1897 – Igualada, Anoia, segle XX)
Estamper. Establert a Igualada, dels seus obradors han eixit nombroses publicacions, caracteritzades per una realització artística i acurada.
Destaquen diverses obres sobre numismàtica, de bibliòfil, goigs, un volum d’homenatge a Junceda, i la major part d’edicions del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada.
(Barcelona, 14 novembre 1897 – 2 maig 1975)
Soprano i professora de cant, també anomenada Conxita Badia. Estudià solfeig i piano amb Enric Granados, i cant al Conservatori del Liceu de Barcelona. Del 1938 al 1947 va viure al Brasil i a l’Argentina.
De retorn a Catalunya, estrenà La rosa als llavis (1948), d’Eduard Toldrà. Destacà com a intèrpret de cançons populars catalanes i de lieder.
També cal destacat la seva dedicació a l’ensenyament del cant al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona.
(Banyoles, Pla de l’Estany, 12 desembre 1897 – Barcelona, 15 maig 1956)
Religiosa. Fundadora de l’Institut Secular de les Operàries Parroquials.
En el seu poble natal comença, el 1916, una tasca d’apostolat religiós i de col·laboració parroquial a favor de la joventut, els obrers i els necessitats.
La primera comunitat femenina d’aquest apostolat seglar es constituí el 1931, però fins al 1962 la institució no fou reconeguda per la Santa Seu.
(Marsella, França, 1869 – Barcelona, 5 maig 1897)
Obrer anarquista. Resident a Barcelona. Milità a les files anarquistes (bé que fou acusat d’ésser confident del governador civil) i fou detingut després d’ésser llançada una bomba contra una processó al carrer de Canvis Nous de Barcelona (7 de juny de 1896).
Empresonat al castell de Montjuïc, fou un dels que sofriren més maltractaments i, tot i no ésser veritat, reconegué la seva culpabilitat i la d’altres anarquistes, fet que fou la base legal per a iniciar el Procés de Montjuïc.
Morí afusellat.
(les Borges Blanques, Garrigues, 1897 – Barcelona, 1981)
Escriptor i activista polític. Afiliat a Estat Català.
De família camperola, es traslladà a Barcelona el 1925. Escriví a “Estat Català” i a “La Nació Catalana”.
Ha publicat Catalunya poble dissortat (1933), en col·laboració amb J. Casals i Freixes, Catalunya, Pi i Margall i el catalanisme (1934) i, amb el pseudònim de Ramon de les Borges Blanques, La solució Cambó (1946).
“El nacionalisme català no reeixirà mentre ens preocupem de la sort o dissort de la política espanyola” (Ramon Arrufat i Arrufat)
(Barcelona, 11 novembre 1897 – 29 juliol 1974)
Pintor. Fou deixeble de Francesc Labarta i d’Antoni Gelabert. Ha obtingut nombrosos premis.
Fou el pare del també pintor Jordi Alumà i Masvidal.
Dades dels Països Catalans 