(Barcelona, 1843 – Rio de Janeiro, Brasil, 1897)
Eclesiàstic. De jove anà a residir al Brasil, on s’ordenà de sacerdot el 1869. Fou bisbe d’Olinda (1892-94) i arquebisbe de Río de Janeiro (1894-97).
Publicà estudis de tema religiós i redactà pastorals, preocupat per les desigualtats socials del Brasil.
(Flix, Ribera d’Ebre, 2 juny 1897 – 1973)
Empresa. Constituïda amb capital alemany procedent de Chemische Fabrik Elektron i Elektrizitäts AG per a la fabricació de productes químics, especialment clorur de calci i altres derivats del clor o de la sosa càustica.
Tingué el sosteniment financer de la companyia Ehinger de Basilea. L’any 1904 començà la col·laboració amb la Cros, que es convertí posteriorment en accionista majoritària.
Adquirí la mina Andresinta de lignit, de Mequinensa, salines a Almeria i la producció de les de Torrevella.
Patí dificultats durant la guerra civil espanyola, especialment durant la batalla de l’Ebre.
Reconstruïda el 1941, durant la Segona Guerra Mundial i anys posteriors fou sotmesa a controls aliats rigorosos per raó dels seus capitals alemanys.
El 1973 fou absorbida per la Cros.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1897 – Catalunya, segle XX)
Actriu. Coneguda com a Lola Duran. Debutà com a cançonetista al Teatre Arnau de Barcelona (1913).
Fou la primera que cantà cuplets en català; una de les seves millors creacions fou Les caramelles. El 1928 passà al teatre.
Amb el seu marit, Lluís Orduna, fou una de les primeres persones que feren doblatges per al cinema.
El 1936 treballà amb la companyia Vila-Daví.
(Barcelona, 5 maig 1897 – Sils, Selva, 17 maig 1973)
Metge. El 1918 ingressà a la Maternitat de Barcelona i s’especialitzà en tocoginecologia. Posteriorment ingressà a l’Institut de Santa Madonna.
El 1949 fou nomenat director de la Maternitat. Perfeccionà la tècnica del fòrceps.
Entre les nombroses obres especialitzades que publicà, cal destacar Nocions de maternologia (1928), un tractat d’obstetrícia i un de ginecologia.
(París, França, 21 juliol 1897 – Barcelona, 3 desembre 1973)
Aquarel·lista especialitzada en la pintura de plantes i animals.
Realitzà importants sèries d’aquarel·les de fongs i plantes superiors per a l’Institut Botànic de Barcelona, del qual fou conservadora (1956-68), i de peixos, crustacis i mol·luscs per a l’Institut d’Investigacions Pesqueres de Barcelona.
Il·lustrà els llibres Botánica pintoresca (1956) i Plantas medicinales (1961) de P. Font i Quer.
(Barcelona, 3 octubre 1897 – 1983)
Bibliòfil. Segon marquès de Mura.
Doctor en dret i llicenciat en història, ha reunit una important biblioteca d’obres d’història.
Fou el fundador i el primer president de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona.
(Barcelona, 1824 – 1897)
Enginyer industrial i periodista. Germà de Josep Maria. President i un dels fundadors de l’Acadèmia de Taquigrafia de Barcelona.
D’ençà del 1853 formà part de la redacció del “Diario de Barcelona”, el 1856 fundà la “Revista Industrial” i el 1874, la “Revista Taquigráfica”. Membre de la Real Academia de la Historia, de Madrid, i de la Societat Econòmica d’Amics del País, de Barcelona.
Durant l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 fou vicepresident de la Comissió de Propaganda i president de la Secció de Premsa Periòdica en el Consell General.
Publicà Compendio de taquigrafía española (1852), algunes guies (de Barcelona, de Manresa i Cardona, de Caldes de Montbui, de Sant Miquel del Fai, de Montserrat, etc) i Una excursión por Cataluña (1888).
Fou el pare de Gaietà Cornet i Palau.
(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 1897 – Barcelona, 7 octubre 1934)
Polític i dirigent obrer. Treballà activament al CADCI, fou membre d’Estat Català i dirigent del grup d’acció Bandera Negra.
Al davant d’un grup de militants d’aquesta organització (entre els quals Miquel Badia), preparà un atemptat a les costes de Garraf contra Alfons XIII de Borbó (juny de 1925), que fou descobert. Durant l’estada a la presó (1925-30), evolucionà en un sentit marcadament esquerrà.
Bé que seguí col·laborant amb Francesc Macià, se’n distancià gradualment (1931-32), se separà d’Estat Català i fundà l’Estat Català – Partit Proletari, que aviat esdevingué el Partit Català Proletari (gener de 1934).
El 1934 ingressà a Aliança Obrera, moviment promogut a Catalunya pel Bloc Obrer i Camperol (1933), i el 6 d’octubre organitzà la resistència armada contra l’exèrcit del govern espanyol al local del CADCI, on fou mort juntament amb el seu correligionari González i Alba.
(Barcelona, 27 abril 1858 – Buenos Aires, Argentina, 25 febrer 1897)
Comerciant i banquer. S’establí de jove a l’Argentina i es casà amb la filla del ministre de finances Uriburu.
Reuní una important fortuna que li permeté d’edificar a Buenos Aires la Casa de España, cedida al govern espanyol, per a instal·lar-hi la legació i el consolat, el Casal de Catalunya i el Montepío de Montserrat.
Creà el Banco Transatlántico, que la crisi econòmica del 1890 féu fracassar.
Morí d’accident, que la rumor pública atribuí al suïcidi.
(Madrid, 1897 – )
Societat industrial constituïda a Madrid, però amb el seu domicili a Barcelona. Produeix ferroaliatges i gasos industrials -oxigen, nitrogen i acetilè, principalment-.
Té fàbriques a Galícia, al País Basc i a Andalusia. A Berga produeix energia elèctrica, allí on tingué la primera fàbrica, dedicada a la fabricació de carbur de calci.
Té diverses participacions en d’altres empreses.
Dades dels Països Catalans 