(Reus, Baix Camp, 1895 – Barcelona, 1942)
Narrador, periodista i autor teatral.
Publicà les novel·les d’ambient local El príncep captiu (1923) i Perot i l’estel (1934); les obres teatrals Camp perdut (1915), La gran passió (1917), La bruixa (1918) i L’heroina (1918), i els reculls de glosses Evocacions (1921) i Moments (1923).
Dirigí la revista “Meridià” (1938).
(Barcelona, 10 febrer 1895 – 4 abril 1950)
Dirigent obrer anarcosindicalista. Secretari de la federació local de sindicats de Barcelona el 1918, figurà entre els membres moderats de la CNT.
Redactor de “Solidaridad Obrera”, de Barcelona (1930-31), trentista, fou un dels fundadors (juny 1932) de l’Ateneu Sindicalista Llibertari, que presidí.
Expulsat el 1932 de la CNT, passà als Sindicats d’Oposició i formà part de la Federació Sindicalista Llibertària. Posteriorment s’uní al Partit Sindicalista, fundat per Ángel Pestaña el 1934, dirigí l’Institut Pedagògic Cultura.
Resident a Sabadell, fou el cap, durant la guerra civil, de l’organització regional catalana d’aquest partit.
Finalment, encapçalà, a l’exili (1941), un cert intent d’acostament a la CNT.
(Cuba, 1842 – Barcelona, 20 gener 1895)
Historiador de l’art. Establert a Barcelona. Col·laborà al “Diario de Barcelona”. Fou membre de la Comissió de Monuments i de l’Acadèmia de Sant Jordi de Barcelona.
Estudià (1869) la conservació dels monuments durant les revolucions franceses del 1789 i el 1848. Col·laborà en la realització de la Historia General del Arte, de Lluís Domènech i Montaner.
És autor d’un treball molt seriós sobre la vida i l’obra d’un pintor català del segle XVIII, Antonio Viladomat, el artista olvidado y maestro de la pintura catalana (1877), reprès més tard per Santiago Alcolea en la seva tesi doctoral (1969).
Sobresortí també com a crític d’art.
(Lleida, 7 novembre 1852 – Madrid, 31 gener 1895)
Autor dramàtic i poeta. Residí a Madrid, on cursà la carrera de dret civil i canònic i la d’administració.
El 1873 estrenà Pruebas de fidelidad, i a partir del 1876 inicià la col·laboració amb Vital Aza (Noticia Fresca), Campos Arana (Los trapos de cristianar, 1879), Chueca, i sobretot Chapí (Música clásica, 1880; La serenata, 1881, etc). Com a poeta deixà el volum Fábulas y cuentos.
Col·laborà activament a “Madrid Cómico”.
Algunes obres seves foren traduïdes al francès, l’italià i el portuguès.
(Manresa, Bages, 1 desembre 1871 – 1895)
Periodista i polític. Fou director, des del 1890, del “Setmanari Català” de Manresa, des del qual defensà postures regionalistes. Prengué part en els treballs preparatoris de les Bases de Manresa.
A la seva mort fou publicat un recull en prosa i en vers de la seva producció (Escrits, 1895).
(Barcelona, 22 setembre 1895 – 3 desembre 1967)
Escriptor. Deixeble d’Eugeni d’Ors.
Adscrit al Noucentisme, propugnà una poesia basada en el que anomenà -sistema de ritmologia-, agrupació de cinc peus amfibraics amb una síl·laba fònica entre dues d’àfones.
Autor d’una poesia desigual, a vegades pomposa: Ritmes (1922), Primer llibre de ritmes (1931), Poema a Catalunya (1950-57). Escriví contes (Històries de la carn i de la sang, 1928), novel·la, assaigs, teatre i unes memòries (La meva vida, 1952 i 1957).
L’any 1936 guanyà el premi Joan Maragall d’assaig amb l’obra La ciutat de Barcelona en l’obra de Jacint Verdaguer.
(Catalunya, 1895)
Recull d’articles periodístics de Jacint Verdaguer.
Escrits arran de la polèmica suscitada pel “cas Verdaguer”, quan el poeta, suspès a divinis i perdut el favor de la casa de Comillas, de la qual era almoiner, a causa de la relació que el poeta va tenir amb un grup exorcista, fou desterrat al santuari de la Gleva.
(Barcelona, 12 octubre 1895 – 21 maig 1966)
Arquitecte. Fill de Manuel Duran i Duran, i germà d’Eudald, Estanislau i Francesc. Estudià a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, on es graduà el 1926.
Formà part de la generació d’arquitectes catalans adscrits al noucentisme, moviment en què és distingí per la predilecció a adoptar les formes toscanes renaixentistes.
Realitzà a Barcelona el Palau de les Arts Gràfiques de l’Exposició Internacional del 1929 (actual Museu Arqueològic), amb Pelai Martínez; el vestíbul de l’estació de França i l’església de Montserrat, amb Nicolau M. Rubió i Tudurí, i restaurà la sala capitular de Poblet i el monestir de Sant Joan de les Abadesses.
Durant el període de la República a la postguerra s’integrà al moviment nacionalista i fou membre del GATCPAC.
(Mataró, Maresme, 1 juny 1895 – 31 maig 1920)
Diari del matí. Apareix amb el nom de “Diario de Mataró y su Comarca” i redactat en castellà.
El 31 d’octubre de 1919 fou catalanitzat en adquirir-ne la propietat un grup nacionalista mataroní que havia editat fins llavors el setmanari “La Nau”.
(el Masnou, Maresme, 1895 – Barcelona, 1972)
Escultor. De jove fou picapedrer.
Deixeble de Joan Borrell i Nicolau, s’especialitzà en escultures d’animals (Bisons, Foques, 1936; Museu d’Art Modern de Barcelona).
Treballà la pedra, el marbre, la fusta, el bronze i el coure.
S’exilià el 1937, després d’un sojorn a Anglaterra, residí i treballà a la República de Sud-àfrica fins el 1967, que tornà a Barcelona.
Dades dels Països Catalans 