(Manresa, Bages, 1 desembre 1871 – 1895)
Periodista i polític. Fou director, des del 1890, del “Setmanari Català” de Manresa, des del qual defensà postures regionalistes. Prengué part en els treballs preparatoris de les Bases de Manresa.
A la seva mort fou publicat un recull en prosa i en vers de la seva producció (Escrits, 1895).
(Barcelona, 22 setembre 1895 – 3 desembre 1967)
Escriptor. Deixeble d’Eugeni d’Ors.
Adscrit al Noucentisme, propugnà una poesia basada en el que anomenà -sistema de ritmologia-, agrupació de cinc peus amfibraics amb una síl·laba fònica entre dues d’àfones.
Autor d’una poesia desigual, a vegades pomposa: Ritmes (1922), Primer llibre de ritmes (1931), Poema a Catalunya (1950-57). Escriví contes (Històries de la carn i de la sang, 1928), novel·la, assaigs, teatre i unes memòries (La meva vida, 1952 i 1957).
L’any 1936 guanyà el premi Joan Maragall d’assaig amb l’obra La ciutat de Barcelona en l’obra de Jacint Verdaguer.
(Catalunya, 1895)
Recull d’articles periodístics de Jacint Verdaguer.
Escrits arran de la polèmica suscitada pel “cas Verdaguer”, quan el poeta, suspès a divinis i perdut el favor de la casa de Comillas, de la qual era almoiner, a causa de la relació que el poeta va tenir amb un grup exorcista, fou desterrat al santuari de la Gleva.
(Barcelona, 12 octubre 1895 – 21 maig 1966)
Arquitecte. Fill de Manuel Duran i Duran, i germà d’Eudald, Estanislau i Francesc. Estudià a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, on es graduà el 1926.
Formà part de la generació d’arquitectes catalans adscrits al noucentisme, moviment en què és distingí per la predilecció a adoptar les formes toscanes renaixentistes.
Realitzà a Barcelona el Palau de les Arts Gràfiques de l’Exposició Internacional del 1929 (actual Museu Arqueològic), amb Pelai Martínez; el vestíbul de l’estació de França i l’església de Montserrat, amb Nicolau M. Rubió i Tudurí, i restaurà la sala capitular de Poblet i el monestir de Sant Joan de les Abadesses.
Durant el període de la República a la postguerra s’integrà al moviment nacionalista i fou membre del GATCPAC.
(Mataró, Maresme, 1 juny 1895 – 31 maig 1920)
Diari del matí. Apareix amb el nom de “Diario de Mataró y su Comarca” i redactat en castellà.
El 31 d’octubre de 1919 fou catalanitzat en adquirir-ne la propietat un grup nacionalista mataroní que havia editat fins llavors el setmanari “La Nau”.
(el Masnou, Maresme, 1895 – Barcelona, 1972)
Escultor. De jove fou picapedrer.
Deixeble de Joan Borrell i Nicolau, s’especialitzà en escultures d’animals (Bisons, Foques, 1936; Museu d’Art Modern de Barcelona).
Treballà la pedra, el marbre, la fusta, el bronze i el coure.
S’exilià el 1937, després d’un sojorn a Anglaterra, residí i treballà a la República de Sud-àfrica fins el 1967, que tornà a Barcelona.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1797 – 1943)
Família d’industrials tèxtils originària de Mura i establerta a Sabadell.
Fou iniciada per Josep Corominas i Humbert (Sabadell, Vallès Occidental, 1797 – 3 juny 1874) Instal·là a Sabadell un taller rudimentari.
El seu fill, Joan Baptista Corominas i Pla (Sabadell, Vallès Occidental, 1823 – 1887), continuà l’activitat del seu pare. Construí el vapor Corominas, també conegut per l’Esmolet. Fou un dels fundadors del Banc de Sabadell (1881).
El seu fill, Manuel Corominas i Ferret (Sabadell, Vallès Occidental, 1868 – 1931), continuà l’empresa del seu pare, que gira sota el nom de M. Corominas SA. Fou president de la Caixa d’Estalvis de Sabadell.
El seu fill, Manuel Corominas i Sánchez (Sabadell, Vallès Occidental, 1895 – 1943), també fou industrial tèxtil i continuà l’empresa familiar. Fou president de la Cambra de Propietat i del Banc de Sabadell.
(Barcelona, 16 agost 1839 – 28 maig 1895)
Historiador i polític. Estudià la carrera de dret a la Universitat de Barcelona. Es dedicà a l’estudi de les institucions catalanes medievals i s’especialitzà en història del dret medieval.
Preocupat sobretot per l’estudi de les antigues llibertats de Catalunya, la seva obra Las Cortes Catalanas (1876), escrita en col·laboració amb J. Pella i Forgas, inicià el renaixement dels estudis històrics a Catalunya.
Aquesta obra fou la primera de la seva copiosa producció, en la qual es distingeixen: Los Fueros de Cataluña, descripción comentada de la Constitución del Principado de Cataluña (1878), també en col·laboració amb Pella i Forgas, la reimpressió de les cròniques de Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere III el Cerimoniós (1885-86) i la publicació dels Dietaris de la Generalitat de Catalunya (1889).
Fou un dels intel·lectuals fundadors del regionalisme català; com a tal, figurà en el Centre Català des de la fundació i participà en les Bases de Manresa (1892). Presidí l’Ateneu Barcelonès (1888) i fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres.
També publicà Claris i son temps (1878), Cartas a un obrero (1885), Barcelona y sus alrededores (1887) i Memorias de un menestral de Barcelona, 1792-1864 (1880).
(Juneda, Garrigues, 4 novembre 1895 – Barcelona, 6 desembre 1985)
Metge. Ha estat continuador de l’obra de Joan Freixas, de qui féu una biografia.
Cap al 1950 creà el servei d’exploració funcional pulmonar i el servei de fisiopatologia respiratòria. Des del 1973 és membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.
Ha dedicat la seva vida a la lluita contra la tuberculosi i ha estat un notable impulsor de la pneumologia a Catalunya.
(Barcelona, 1895 – 1956)
Advocat i polític. Membre de la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista, de la comissió organitzadora de la Conferència Nacional Catalana (1922) i, posteriorment, d’Acció Catalana.
Conseller sense cartera de la Generalitat de Catalunya (1936), el 1939 s’exilià a França, d’on retornà el 1945.
Fou el pare de l’actor Albert Closas i Lluró.
Dades dels Països Catalans 