(la Canonja, Tarragonès, 2 febrer 1895 – Tarragona, 13 maig 1968)
Escultor. Es formà a Tarragona i a Barcelona (Llotja) i fou pensionat a França.
El seu estil té alguns punts de contacte amb l’art grec arcaic, així com certa influència d’Aristides Maillol.
Obtingué la medalla d’Or a l’Exposició d’Arts Decoratives de París (1925) i a la Internacional de Barcelona de 1929.
(Ontinyent, Vall d’Albaida, 12 octubre 1895 – Barcelona, 26 desembre 1946)
Compositor. Estudià música a València.
A Madrid fou mestre concertador del Teatro Real. Més tard fou mestre de capella de l’església de Sant Josep Oriol de Barcelona.
Destacà en el camp de la sarsuela, amb la cèlebre Cançó d’amor i de guerra (1926), La legió d’Honor (1930) i L’àliga roja (1932).
(Tarragona, 6 gener 1895 – Madrid, 6 agost 1959)
Dibuixant. Signava només Baldrich. Fill gran del tinent general Severiano Martínez Anido.
Fou deixeble esporàdic de dibuix a l’Ateneu de Tarragona (1905), on fou company de Julio Antonio. Residí a Tetuan, i s’establí a Madrid (1917).
Dedicat a la il·lustració de revistes i a cartells publicitaris, elaborà un tipus de dona elegant i frívola molt característic dels anys 1920. Establert a Nova York (1928) col·laborà a “Vogue” i a d’altres importants revistes de modes, i fou molt cotitzat.
Darrerament conreà també la pintura a l’oli.
(Barcelona, vers 1895 – Montcada i Reixac, Vallès Occidental, 1936)
(Jaume Bagunyà i Casanovas) Historiador. Ingressà a l’orde dels caputxins.
Es llicencià en història a Lovaina, i des del 1926 dirigí la revista “Estudis Franciscans”.
El 1924 edità la Història de la primacia de la seu de Tarragona, de Jaume Caresmar. Especialitzat en Francesc Eiximenis, en transcriví la Doctrina compendios (1929) i, amb Norbert d’Ordal i Feliu Maria de Tarragona, tres-cents cinquanta-dos capítols del Terç del cresti (1929-32).
Fou assassinat per la FAI a l’inici de la guerra civil.
(Girona, 28 desembre 1829 – Barcelona, 22 setembre 1895)
Editor i llibreter. Antic dependent de la casa Tasso, el 1855 adquirí la Llibreria Espanyola, des d’on projectà setmanaris i col·leccions populars, que tingueren una gran irradiació.
Edità els Singlots poètics de Pitarra, i obres de Valentí Almirall, Robert Robert, Conrad Roure, Albert de Sicília Llanas, etc. Fou el creador dels periòdics “El Cañón Rayado”, “El Tiburón”, “Lo Xanguet”, “Un Tros de Paper”, “Lo Noi de la Mare”, “La Rambla” i altres, i assolí uns grans èxits amb “La Campana de Gràcia” i “L’Esquella de la Torratxa”.
D’idees republicanes, prengué part en la Revolució de Setembre, del 1868, i fou membre de la Junta Revolucionària de Barcelona; també fou nomenat (1873) director general de correus a l’illa de Cuba.
Fou el pare d’Antoni López i Benturas, el qual continuà l’editorial.
(Forcat, Ribagorça, 4 octubre 1895 – Barcelona, 7 maig 1963)
Advocat, periodista i polític. Fou redactor en cap d’“El Noticiero Universal”, secretari de l’Associació de la Premsa de Barcelona durant la presidència d’Eugeni d’Ors i secretari de la Unión Monárquica Nacional a Catalunya durant la Segona República i de Renovación Española fins al decret d’unificació (1937).
A la postguerra, regidor de l’ajuntament de Barcelona, conseller nacional i procurador en corts per designació de Franco, fou destituït per la seva adhesió oberta al comte de Barcelona.
Publicà, entre altres obres, La reforma agrària a Catalunya. Defensa de la propietat rústica catalana i disposicions de caràcter agrari que deuen tenir-se en compte (Barcelona, 1933), en defensa del règim de parceria contrària a les iniciatives centralistes, Calvo Sotelo. Una vida fecunda. Un ideario político. Una doctrina económica (Santander, 1939) i Alfonso Sala Argemí, conde Egara (Madrid, 1955), del qual fou secretari.
(Barcelona, 21 setembre 1895 – els Monjos, Alt Penedès, 8 maig 1963)
Poetessa i compositora. És autora del llibre de poemes L’estel dins la llar (1938).
Treballà activament en la composició del Cançoner popular i musicà diversos poemes, publicats amb els títols de Cançons d’infants, Trenta cançons nadalenques i Himnes, on deixà constància de la seva gran sensibilitat.
(Barcelona, 7 gener 1895 – Montpeller, França, 21 novembre 1987)
Periodista i polític. Militant de la Unió Catalanista, president de propaganda del CADCI, vicepresident de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i director de “La Veu de Sant Martí” (1925-30). El 1932 fou elegit diputat per Esquerra Republicana de Catalunya.
Exiliat des del 1939, fou membre organitzador dels jocs florals de la llengua catalana a Amèrica i Europa i editor de la revista catalano-occitana “Vida Nova” de Montpeller.
(Barcelona, 1895 – 2 desembre 1958)
Arquitecte, escriptor i crític. Com a crític d’art, col·laborà a diverses revistes (“Imatges”, “Art”, “Revista” i “Gaseta de les Arts”, a la segona època). També fou crític teatral de “Mirador”.
Féu llargs viatges per Europa, Àfrica i el Pròxim Orient.
Obtingué el premi Català de Primera Novel·la (1947), amb l’obra Sis sirenes (editada el 1951). Escriví obres teatrals: Somni celestial (1957), L’anònim blau, L’eterna cacera i L’assassinat d’un barret fort, que traduïda al portuguès tingué èxit a Lisboa.
(prop del Cinca, 1895 – Barcelona, 1933)
Anarco-sindicalista. Després de formar part de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França, dirigí “Redención” d’Alcoi (1930), i fou cridat, en proclamar-se la II República, per a la redacció de “Solidaridad Obrera” de Barcelona.
Féu costat als trentistes i fou el director (1931-33) de l’òrgan d’aquests, “Cultura Libertaria”.
Dades dels Països Catalans 