Arxiu d'etiquetes: 1893

Baltà i Elias, Josep

Deixa un comentari

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 3 agost 1893 – Barcelona, 1 gener 1973)

Doctor en ciències físiques. Fou president del Ràdio Club de Catalunya (1923-25).

Fou catedràtic de física teòrica i experimental de la universitat de Salamanca (1933-41) i de la universitat central de Madrid (1941-63), així com acadèmic corresponent de la Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1948) i de la Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales de Madrid (1950).

Treballà preferentment en el camp de les radiocomunicacions i en la física d’altes energies (construí el primer generador electrostàtic de l’estat espanyol), i fou un gran divulgador de la radioastronomia i de l’astronàutica.

Col·laborà en diverses revistes i enciclopèdies.

Balart i Crehuet, Gabriel

1 Resposta

(Barcelona, 8 juny 1824 – 5 juliol 1893)

Compositor i director d’orquestra. A Milà dirigí l’orquestra del Teatre del Re.

Dirigí l’orquestra del Teatre Principal de València i a partir de 1886 ensenyà al Conservatori del Liceu de Barcelona, del qual n’acaba essent director.

Obres seves són: La prisione di Edimburgo i la sarsuela La almoneda del diablo (1884).

Avenç, L’ -1881/93-

35 Respostes

(Barcelona, 3 juliol 1881 – 31 desembre 1893)

Revista fundada per Jaume Massó i Torrents.

Es destacà per l’esperit renovador, la defensa del català i la preocupació per la unificació de la llengua, adherint-se a les propostes ortogràfiques i lingüístiques de Pompeu Fabra.

Al llarg de les diferents etapes introduí els corrents més avançats com el positivisme, el naturalisme i el modernisme.

Armendares i Torrent, Salvador

1 Resposta

(Malgrat de Mar, Maresme, 21 juny 1893 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 10 març 1964)

Polític i metge. Des de jove s’adscriví a la Unió Catalanista. Actiu en l’oposició a la dictadura de Primo de Rivera, l’any 1931 ingressà al partit d’Esquerra Republicana. L’any següent fou elegit diputat al parlament de Catalunya.

El 1939 emigrà primer a França i després a Mèxic, on continuà exercint la seva professió. A l’exili secundà el moviment d’opinió independentista; fou vocal del Consell Nacional de Catalunya a Londres.

A la Primera Conferència Nacional Catalana (Mèxic 1953), fou designat president del Consell Nacional Català, càrrec que ocupà fins l’any 1964.

Alegre i Alemany, Gerard

2 Respostes

(Capellades, Anoia, 1858 – Barcelona, 1893)

Pintor. Fou una curiosa figura de pintor transhumant, dedicat sempre a treballs i restauracions ocasionals pels llocs on passava.

Fou el pare del forjador Gerard Alegre i Turat.

Alberdi i Aguirrezábal, Antoni

1 Resposta

(Durango, País Basc, 21 octubre 1893 – Bilbao, País Basc, 5 novembre 1986)

Compositor basc afincat a Barcelona. Fill de Lope Alberdi i Recalde. Deixeble a l’Escola Municipal de Música de Barcelona.

Acabada la guerra civil, s’associà a Organería Española SA d’Azpeitia (Guipúscoa), i construí una bona part dels orgues a Catalunya en 1945-75.

És autor de Ballets catalans, Cançons de nois, Recitados de piano, etc, però, l’obra per la qual és conegut Alberdi és la seva Simfonia Basca, per a orgue, constituïda amb quatre temes populars; d’ells, un zortziko és tallat pels valents acords del cant Agur Jaunak.

Viñes i Martorell, Benet

Deixa un comentari

(Poboleda, Priorat, 19 setembre 1837 – l’Havana, Cuba, 23 juliol 1893)

Meteoròleg. Ingressà a la Companyia de Jesús. Hagué d’exiliar-se arran de la Revolució de Setembre del 1868, i completà la seva formació a França. Passà a l’Havana, a l’observatori del Colegio de Belén, on féu estudis climatològics.

Publicà Apuntes relativos a los huracanes de las Antillas (1877) i diverses altres monografies.

Inventà dos aparells, que anomenà ciclonoscopi i ciclononefòscop, premiats a l’exposició de Chicago del 1892, per a detectar els huracans i deduir el moment de llur arribada.

Togores i Llach, Josep de

2 Respostes

(Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental, 19 juliol 1893 – Barcelona. 17 juny 1970)

Pintor. Fill de Josep de Togores i Muntades.

Va estudiar a Barcelona, Madrid i París, ciutat on durant un quant de temps el captivà la pintura de Cézanne i no li fou estranya la tendència cubista. Es relacionà amb Pascin, Modigliani i Max Jacob, i fou protegit per Kahnweiler.

Dibuixant remarcable, les seves teles són un cant al nu femení (Repòs), que pintà amb mà de mestre. Després d’acostar-se a l’experimentació d’avantguarda, des de la dècada del 1930, instal·lat de nou a Barcelona, retornà a l’academicisme realista.

També és va dedicar a la restauració d’obres antigues i a la il·lustració de llibres de bibliòfil (col·lecció “La Cometa”).

Riba i Bracons, Carles

58 Respostes

(Barcelona, 23 setembre 1893 – 12 juliol 1959)

Escriptor i humanista. Fill d’Antoni Riba i Garcia i germà d’Antoni. Estudià les carreres de lletres i dret. Atret ja de jove per la literatura, prengué part en els Jocs Florals de Girona i publicà la versió poètica de les èglogues de Virgili (1911). El seu propòsit inicial es consolidà de manera definitiva amb la traducció de l’Odissea (primera redacció, 1919) i el primer llibre d’Estances (1919).

Simultàniament exercí activitats pedagògiques com a professor de literatura general i espanyola a l’Escola de Bibliotecàries i com a professor de llengua grega, al començament a la Fundació Bernat Metge (1925-39) i després, també, a la Universitat Autònoma.

Amplià estudis amb els professors Karl Vossler (Munic) i Paul Mazon (París), residí a Itàlia, viatjà per Grècia i representà els escriptors catalans als congressos d’Oslo i de París. Assolí el màxim prestigi a partir dels anys 1930, fruit del seu esforç intel·lectual.

Exiliat el 1939, no tornà a Barcelona fins al 1943. Fou president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1950).

A més de la seva profitosa labor en els congressos de poesia (Segòvia, Salamanca i Santiago de Compostel·la), on contribuí decisivament al diàleg entre intel·lectuals catalans i castellans, cal reconèixer-li una gran influència sobre les noves generacions.

Escriptor humanista, amb ell la poesia catalana arriba, al segle XX, al grau més alt d’esplendor i d’esforç com a experiència de cultura. Prenent els esquemes elaborats pel noucentisme, s’enriquí d’un bagatge sòlid i rigorós, amb el coneixement dels grans clàssics occidentals i grecollatins.

A partir de l’any 1930 és quan ofereix la seva màxima producció com a poeta postsimbolista i com a humanista militant, per bé que els condicionaments d’una cultura no del tot desenvolupada li impedien de realitzar-ho amb tota plenitud; a aquest període pertanyen Estances. Llibre segon (1930) i Tres suites (1937).

Elegies de Bierville (1943), Del joc i del foc (1946) i Salvatge cor (1952) uneixen a la problemàtica de l’exili uns continguts religiosos expressats amb una gran sinceritat. Esbós de tres oratoris (1957), que inicia un tipus de poesia narrativa i mítica, fou el darrer terme de la seva evolució.

El conjunt de la seva obra poètica no representa tan sols una fita a assolir, auto-fixada per l’home-escriptor, sinó que pesa també per la seva transcendència dins la literatura catalana, com a introducció d’unes tècniques i unes actituds, visió del món i de la vida, que influïren en els homes de la seva generació i en els joves que es decantaven cap a la poesia post-simbolista.

Paral·lela a la seva tasca de filòleg, la labor exercida com a traductor modèlic l’acredita de profund coneixedor de la cultura grega. En són exemples Les vides paral·leles, de Plutarc, les Tragèdies, d’Èsquil i de Sòfocles, i l’Odissea (segona versió, en vers), treballs que el situen entre els humanistes més destacats del segle XX. Cal afegir, al costat d’aquestes traduccions, les de Poe, Hölderlin i Kavafis.

En el terreny de la crítica ocupa un dels llocs més sobresortints gràcies al conjunt de treballs i conferències que portà a terme sobre temes artístics, musicals, filològics i de manera especial literaris. Com a crític es mostrà testimoni d’una experiència personal sobre les arrels més profundes en el procés de creació d’una obra. A partir dels seus estudis amb Vossler, Riba inicià un tipus d’estudi orientat cap a l’estilística. Formen el recull d’estudis crítics: Escolis i altres articles (1921), Els marges (1927), Per comprendre (1937) i … Més els poemes (1957).

Com a narrador, cal esmentar-ne els llibres per a infants Les aventures de Perot Marrasquí (1917), Guillot, bandoler (1920) i Sis Joans (1928).

A la postguerra, i fins a la mort, fou el gran símbol de la supervivència i de la resistència culturals.

Fou el pare de Jordi i d’Oriol Riba i Arderiu.

Patxot i Jubert, Rafael

5 Respostes

(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 8 maig 1872 – Ginebra, Suïssa, 8 gener 1964)

Meteoròleg, mecenes, bibliòfil i escriptor. Fill de Eusebi Patxot i Llagostera  (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1846 – 1893)  Pianista que assolí èxits notables.

Pertanyia a una família d’industrials surers. Amplià estudis d’astronomia a Cambridge. A 23 anys instal·là a Sant Feliu un observatori astronòmic i inicià treballs micromètrics sobre els estels múltiples. Fruit dels treballs realitzats a l’observatori fou el magnífic volum de resultats del 1896 al 1905, apareguts el 1908. Com a apèndix, l’edició inseria els Materials per a la pluviometria catalana (1896-1905).

El 1919 instituí, a la memòria del seu pare una fundació per premiar obres musicals compostes per autors catalans, mitjançant concursos anuals convocats per l’Orfeó Català; un any més tard creà una fundació destinada a premiar estudis històrico-político-socials, en memòria del seu avi, també mitjançant concursos anuals convocats per l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Gràcies a aquesta institució s’han pogut publicar memòries corresponents a les seccions filològica, històrico-arqueològica i de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans, com el “Butlletí de Dialectologia Catalana”, l’Atlas Pluviomètric de Catalunya, la revista “Estudis Universitaris Catalans”, i d’altres.

Per a la “Biblioteca Popular de l’Avenç” traduí Uranie, de Camil Flammarion, Voyage autour de ma chambre, de X. De Maistre, i d’altres. Edità l’Atlas Internacional de Núvols, sota els auspicis del Comitè Meteorològic Internacional, del qual formava part. L’any 1923 oferí al Centre Excursionista de Catalunya els mitjans per realitzar un estudi de les masies catalanes en els seus variats aspectes (arquitectònic, d’indumentària, etnogràfic, social, històric).

Se li deu l’organització i la publicació del Cançoner Popular de Catalunya, on es recollien 25.000 cançons. Al seu mecenatge es deu també la publicació del Llegendari Català i el Refranyer Popular de Catalunya, així com les Cròniques Catalanes, un corpus de quinze volums.