(Sant Celoni, Vallès Oriental, 1888 – Barcelona, 1974)
Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. Ha destacat com a paisatgista i com a pintor d’escenes populars catalanes.
Del 1936 al 1948 residí a l’Argentina, on tingué bons èxits. També viatjà per Amèrica. Hi ha obres seves a diversos museus americans.
El 1967, en ocasió dels seus cinquanta anys com a expositor, presentà a Barcelona, amb bon èxit, una mostra de les seves produccions.
(Terrassa, Vallès Occidental, 2 juliol 1888 – 4 juny 1983)
Arqueòleg i escriptor. Ha participat a diversos congressos d’estudis arqueològics.
És autor de Las Iglesias de San Pedro de Terrassa (1954) i de diverses monografies esparses sobre temes històrico-arqueològics de Terrassa i d’altres poblacions del Vallès.
(Catalunya, segle XIX – Barcelona, 1888)
Sociòleg. Era advocat, metge i militar.
Dedicà els seus esforços a millorar les condicions de vida de la classe obrera. Fou secretari del president Estanislau Figueras.
El 1873, arran dels fets d’Alcoi impulsats per l’alcalde Albors, substituí un dels treballadors presos i fou condemnat a mort, per bé que tal sentència li fou commutada.
(Alella, Maresme, 16 gener 1808 – Barcelona, 14 octubre 1888)
Arquitecte i urbanista. Competí amb Ildefons Cerdà en el projecte de l’eixample de Barcelona, ja que presentà un projecte pel qual la ciutat s’unia amb la vila de Gràcia (1857). En col·laboració amb Josep Oriol Mestres, dirigí les obres del Gran Teatre del Liceu.
Publicà uns quants escrits sobre monuments artístics de Barcelona, entre els quals cal remarcar Monografía del Monasterio de Santa María de Jonqueres de Barcelona (1854).
(Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 1888 – 1943)
Violinista i compositor. Estudià al Conservatori de Barcelona, d’on seria professor.
Fou primer violinista de l’Orquestra Pau Casals, així com de la del teatre del Liceu. dirigí l’Orfeó Canigó.
És autor d’un poema simfònic, d’obres per a piano i violí, de diverses cançons per a acompanyament al piano, i d’algunes de caràcter coral.
(Granada, Andalusia, 2 octubre 1799 – Barcelona, 9 desembre 1888)
Metge. Fill de Jaume Folch i Costa.
El 1832 viatjà per Europa formant part d’una comissió per a l’estudi del còlera.
En 1830-80 fou catedràtic de patologia general i anatomia patològica (el 1845 publicà un tractat d’aquestes disciplines) a la facultat de medicina de Barcelona, de la qual fou degà.
(Sant Vicenç dels Horts, Baix Llobregat, 28 febrer 1888 – Artois, França, 9 maig 1915)
Pedagog i periodista. Escriví en algunes revistes comarcals.
Estudià a Suïssa i a París, on també es dedicà a l’ensenyament. Fou professor de castellà a Moscou i a Sant Petersburg. Durant un temps fou també secretari d’un home de negocis rus.
El 1914 s’allistà com a voluntari català per defensar França de la invasió alemanya. Fou corresponsal de guerra de “Las Noticias” de Barcelona. Morí al front del Somme.
(Tortosa, Baix Ebre, 9 gener 1888 – Torrelavega, Cantàbria, 22 juliol 1968)
Pintor i acadèmic. Estudià a Cadis, on a més de dedicar-se a la pintura féu treballs de decoració.
Establert a Madrid i consagrat en diverses exposicions, excel·lí com a retratista.
Participà regularment en els Salons de Tardor de Barcelona, dels quals fou soci d’honor.
(Barcelona, setembre 1881 – Catalunya, maig 1888)
(FTRE) Organització sindical. Substituí la Federació Regional Espanyola de l’AIT.
Creada al voltant del grup anarcosindicalista català, tingué per objectiu sortir de la il·legalitat, malgrat que alguns dirigents fossin partidaris de mantenir la lluita clandestina.
El primer congrés es reuní a Barcelona pel setembre de 1881, i aviat assolí un ràpid creixement. De tota manera, la seva actuació restà esterilitzada per la lluita interna provocada per l’oposició d’alguns grups nihilistes (desheredados) i anarcocomunistes, i en especial la forta repressió governamental de 1883-84 del grup La Mano Negra (que la mateixa FTRE havia condemnat al congrés de València per l’octubre de 1883), feren que deixés d’existir com a central sindical.
Tanmateix, actuaren diferents comissions federals abans de decidir la seva conversió en una Organització Anarquista de la Regió Espanyola (a València, pel setembre de 1888).
(Palma de Mallorca, 1813 – Barcelona, 17 juliol 1888)
Compositor i crític musical. Rebé la seva formació musical a Barcelona, ciutat on residí.
Fundà la Societat Filharmònica de Barcelona (1844), després (1850) Centre Filharmònic. Fou crític musical al “Diario de Barcelona” a partir del 1845, i són notables les seves ressenyes operístiques.
És autor de diverses obres sobre música, com Diccionario de la música (1852), Biografías de los músicos más distinguidos de todos los países (1866), Influencia de la música en la sociedad (1885) i Utilidad de la música (1878).
Sostingué una polèmica amb Joaquim Marsillach, en defensa de l’òpera italiana.
Fou germà seu Pau Fargas i Soler (Barcelona, 1818 – 1 novembre 1883) Compositor. En la seva producció destaca una Missa de Rèquiem.
Dades dels Països Catalans 