(Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, 1837 – Barcelona, 21 abril 1886)
Comediògraf. Autodidacte.
Escriví llibrets per a sarsueles, sainets, com Pensa mal i no erraràs (1865), Si m’embrutes t’emmascaro (1866), A pèl i repèl (1868), A la lluna de València (1868), La lluna en un cove (1871), El metge dels gegants (1874), Dorm! (1876).
(Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 1886 – Barcelona, 1969)
(o Caldes) Escriptor i grafista. Dirigí la revista “Enllà” de Molins de Rei, on publicà nombrosos articles i poesies. Col·laborà també a “La Tralla” i “Catalana”, generalment amb pseudònim.
És autor d’obres teatrals, com Una boira (1908) i Quan les arrels han mort (1910), i de narracions, com Goig infinit i Deslliurança. Traduí Conte d’hivern, de Shakespeare (1909).
Fou el pare de l’escriptor Pere Calders i Rossinyol.
(Barcelona, 12 juliol 1886 – 2 gener 1963)
Escriptor i editor. De jove visqué a l’Argentina, i el 1917 tornà a Barcelona, on fou un dels fundadors del setmanari infantil “TBO”.
Col·laborà a “La Il·lustració Catalana”, i publicà De tots colors (1918) i De la Rambla a l’Argentina (1959).
(Lleida, 1886 – 1967)
Artista fuster. Fill i successor de Ramon Borràs i Perelló.
Treballà amb el seu pare i continuà les activitats del taller familiar, que mantingué amb les mateixes característiques d’especialització en treballs d’església, amb una gran activitat i remarcable competència.
Fou el pare de:
(Barcelona, 23 setembre 1886 – 28 setembre 1967)
Dibuixant-caricaturista. Col·laborador en moltes revistes catalanes amb diversos pseudònims (Net, Ali-Bufa, X. Rei, Bon).
Comercialitzà la seva gran habilitat per la caricatura personal.
Exposà amb èxit a Nova York, fou premiat amb la medalla d’or en el concurs de cartells per anunciar l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, on fou una atracció el seu estudi motoritzat.
(Barcelona, 26 juny 1886 – 8 juny 1948)
Periodista. De jove col·laborà a “La Tralla” i a “El Poble Català” amb la signatura de P.B. Tarragó.
Més tard dirigí la revista de turisme “Barcelona Atracción” i fou administrador general del Museus d’Art de Barcelona i secretari de l’Institut del Teatre (1913-48).
És autor d’Apuntes para la historia de las Exposiciones Oficiales de Arte de Barcelona (1945), Resumen histórico de los Museos de Arte de Barcelona (1946), Las compañías teatrales extranjeras en Barcelona (1946) i Historia de la Galería de Catalanes Ilustres (1948).
Morí en l’acte d’homenatge que li fou tributat per l’Institut del Teatre.
(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 19 agost 1886 – Barcelona, 22 juny 1961)
Pedagog i geògraf. Doctor en filosofia i lletres per Montpeller. Mestre a Torroella de Montgrí durant 22 anys, hi fundà l’Ateneu.
Col·laborà al “Butlletí dels Mestres” (1922-23) i fou un dels fundadors de la Societat Catalana de Geografia.
Publicà un Manual de Geografia de Catalunya (1921), premiat per l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, encara que Les terres catalanes (1954-57) és la seva obra principal.
S’afilià a Esquerra Republicana i fou elegit diputat al Parlament de Catalunya (1932).
(Barcelona, 15 març 1886 – 17 maig 1972)
Metge oftalmòleg. Introduí diversos instruments quirúrgics per a la pràctica de l’oftalmologia, entre els quals l’anomenada pinça capitular d’Arruga, per a l’extracció de cataractes.
Autor del tractat Cirurgia ocular (1946), obra bàsica, que ha estat traduïda a diversos idiomes.
Li ha estat concedida la medalla Gomín (1950); màxima distinció oftalmològica mundial.
(Barcelona, 24 juny 1886 – 1959)
Astrònom. En unió de Comas i Solà fundà la Societat Astronòmica d’Espanya i Amèrica en 1911. En fou secretari des d’aquella data fins al 1944, i president des d’aleshores fins a la seva mort.
Un dels cràters de la lluna rebé el seu nom.
Entre els seus escrits destaquen els llibres Luces del infinito (1946), Las radiaciones (1954), Panorama del Universo (1955) i Astronomía y astronáutica (1958).
(Madrid, 17 maig 1886 – Roma, Itàlia, 28 febrer 1941)
Rei d’Espanya (1886-1931). Fill pòstum d’Alfons XII de Borbó i de Maria Cristina d’Àustria. El 31 de maig de 1906 es casà amb la princesa britànica Victòria Eugènia, i fou objecte d’un atemptat en plena desfilada de noces, obra de Mateu Morral.
Deixà caure el govern de Maura davant la protesta contra la repressió de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909).
Per tal d’evitar la discussió de les responsabilitats del sagnant desastre d’Annual, afavorí el cop d’estat militar del general Primo de Rivera (setembre 1923). S’iniciaren així els llargs anys de dictadura, amb la repressió sistemàtica del catalanisme, al qual el rei era ben hostil, malgrat les seves ambigüitats formals.
Les eleccions municipals del 1931 mostraren que el país s’inclinava per la república, i el rei, temorós de possibles violències i abandonat per tothom, marxà d’Espanya.
El 1936 aprovà plenament l’aixecament i la política del general Franco. Poc abans de morir renuncià els seus eventuals drets en el seu tercer fill, Joan de Borbó i de Battenberg.
Dades dels Països Catalans 