(Barcelona, 28 desembre 1880 – 3 desembre 1946)
Promotor d’activitats literàries i artístiques. Fou animador de l’Associació Wagneriana, del premi Crexells i de la penya de l’Ateneu, que formà amb Josep Maria de Sagarra, Francesc Pujols, Alexandre Plana i d’altres.
Fou secretari de la Junta de Museus de Barcelona en 1931-39 i en 1945-46, i col·laborà en l’adquisició de la col·lecció Plandiura el 1933 i en el salvament d’obres d’art durant la guerra civil de 1936-39.
(Barcelona, v 1880 – París, França, 1946)
Pintor. Residí habitualment a París.
Excel·lí com a aquarel·lista. Obtingué grans èxits internacionals. Exposà a França, Anglaterra, Itàlia, Alemanya, Estats Units, Argentina, Uruguai i Brasil.
Té a Poblet un quadre que representa les ruïnes del monestir abans de la reconstrucció.
En 1947 fou celebrada a Barcelona una exposició d’obres seves, en homenatge pòstum.
(Reus, Baix Camp, 26 abril 1850 – Barcelona, 3 abril 1880)
Poeta i prosista. Germà de Francesc. La seva obra, en català i en castellà, es debat entre un romanticisme tardà i el naturalisme, entre l’intimisme i l’anàlisi crítica.
Tot i morir jove, les seves inquietuds el van portar aviat a destacar en la vida cultural de la seva ciutat i també de Barcelona, on col·laborà en les més importants publicacions de l’època. Va ser premiat als Jocs Florals de 1876, i va traduir Catul, Heine i Darwin.
El Teatre Bartrina del Centre de Lectura de Reus, construït el 1920, porta el seu nom en memòria d’un dels socis més destacats.
(Torrecilla de Cameros, Logronyo, Rioja, 1880 – Barcelona, 1939)
Polític i escriptor, llicenciat en dret.
Durant la guerra civil dirigí a Barcelona durant uns mesos (1936) l’Oficina Jurídica, que actuava com a tribunal revolucionari. Fou afusellat després del gener de 1939.
Publicà Un tribunal revolucionario. Cuenta rendida por el que fue su presidente (1937).
(Tortosa, Baix Ebre, 17 abril 1828 – Barcelona, 15 gener 1880)
Novel·lista, dramaturg i periodista en castellà. Germà de Carles. Utilitzà el pseudònim Antonio de Padua. Estudis inacabats de dret.
A Madrid fundà el periòdic democràtic “El Pueblo”, i a Barcelona fou redactor de “La Discusión” i “El Estado Catalán”. Amb la República fou governador civil de Guadalajara i de Múrcia.
Escriví amb èxit novel·les socials i de costums, com Barcelona y sus misterios (1860), una sèrie comercial, també novel·lística, de temes bíblics, i alguns drames (Don Jaime el Conquistador, 1861?, etc) i textos polítics (La monarquía sin monarca, 1869, etc).
(Barcelona, 1825 – 23 agost 1880)
Pintor. Professor de perspectiva a l’Escola de Belles Arts.
Conreà la pintura d’interiors (els de la catedral de Barcelona (1866) i els de l’església de Santa Maria del Mar (1868), que presentà a l’exposició de Madrid). Conreà també la pintura a l’aire lliure (Vista panorámica de Barcelona).
Autor de Viaje óptico por España i Tratado elemental de perspectivas.
(Lleida, 19 abril 1880 – Montpeller, França, 25 abril 1941)
Polític i advocat. Fundador de l’Associació Escolar Republicana i de la Joventut Republicana de Lleida. Tinent d’alcalde delegat de finances de l’ajuntament de Lleida (1905-10). Fou diputat a la Mancomunitat per les Borges Blanques i dirigí el Departament d’Agricultura. Impulsà obres agràries importants, com el canal d’Urgell, i fou síndic de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre.
Proclamà la República Catalana a les Borges Blanques, fou elegit, per Lleida, diputat d’ERC al Parlament català (novembre 1932), fou president de la Comissió de Pressupostos i director general d’Agricultura i Economia de la Generalitat i, després, sots-secretari del ministeri del treball del govern de la República.
El 1939 s’exilià a França.
(Girona, 16 agost 1880 – 13 juliol 1935)
Arquitecte i escriptor. Germà de Narcís.
Després d’unes obres inicials de marcada influència gaudiniana fetes a la ciutat de Girona (casa Batlle, casa Encesa), on s’establí i treballà, va dur a terme la construcció de la casa de Correus de la mateixa ciutat, de línies monumentals, i s’interessà per les qüestions arqueològiques (restauració dels banys àrabs).
Tanmateix, l’obra més interessant que va realitzar fou el conjunt arquitectònic de s’Agaró, a la Costa Brava, obra típica de l’anomenat estil mediterrani.
(Barcelona, 1880 – 1942)
Autor teatral i traductor. Germà de Ferran.
A partir del 1898, aportà a l’escena catalana més de seixanta obres (conservades a l’arxiu de l’Institut del Teatre de Barcelona). Totes foren estrenades als teatres Romea (en català) i Principal (en català i castellà), de Barcelona, de les quals n’hi ha vint-i-quatre de publicades.
Sobresurten La pluja d’or (1919), que fou la primera obra representada cent vegades seguides a Barcelona, El casament de la nena (1920), també centenària, La dona que se’n va de casa (1922) i La farsa de l’honor (1924).
També féu traduccions de l’anglès i del francès, entre d’altres, de Henry Arthur Jones.
(Barcelona, 6 juny 1880 – 13 octubre 1953)
Poeta, músic i pedagog. Usà el pseudònim de Chiron. Escriptor senzill, ofereix un cert deix noucentista, però, format en els ambients modernistes, intentà de seguir les actituds de J. Maragall. Concorregué als Jocs Florals de Barcelona i el 1934 obtingué el Mestratge en Gai Saber.
Publicà llibres i opuscles de poesia, entre els quals cal citar Lluminoses (1906), L’estiu al cor (1928), Sonets (1938) i Llibre dels àngels (1952). Dins el camp de la pedagogia són dignes d’esment les seves obres Ínfimes cròniques d’alta civilitat (1911) i Evocaciones y recuerdos de mi primera vida musical en Barcelona (1944).
Deixeble d’Enric Granados i de Lluís Millet, introduí a Barcelona, on funda l’Institut Joan Llongueras, el sistema Jacques-Dalcroze per ensenyar rítmica i plàstica, d’una gran influència.
Fou el pare de Bartomeu, de Josep Jordi i de Joan Llongueras i Galí.
Dades dels Països Catalans 