Arxiu d'etiquetes: 1880

Layret i Foix, Francesc

10 Respostes

(Barcelona, 10 juliol 1880 – 30 novembre 1920)

Advocat i polític republicà. Estudià dret i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i, juntament amb Lluís Companys, fundà l’Associació Escolar Republicana (1900) i l’Ateneu Enciclopèdic Popular (1902), que posteriorment presidí. Ingressà després a la Unió Republicana, que acabdillava Nicolás Salmerón. En les eleccions municipals del 1905 fou elegit regidor de Barcelona i posteriorment s’adherí al moviment de Solidaritat Catalana (1906). Elegit novament regidor de Barcelona (1909), ocupà accidentalment l’alcaldia de la ciutat.

Des dels seus càrrecs municipals va patrocinar importants projectes econòmics i culturals i diverses reglamentacions laborals favorables al proletariat. El 1910 ingressà a la nova Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) i es presentà a les eleccions a corts per Granollers, on va ésser derrotat. En l’esfera privada es dedicà a l’advocacia, especialment en la defensa dels sindicalistes de la CNT, la qual cosa li valgué un gran prestigi entre els ambients obrers.

El 1914, en ocasió de l’aliança electoral de la UFNR amb els radicals de Lerroux, abandonà el partit i fundà amb Marcel·lí Domingo i Lluís Companys el Bloc Republicà Autonomista, que recollí l’esperit del programa de Francesc Pi i Margall del 1894. El 1917, el Bloc s’integrà dins el Partit Republicà Català, al qual Layret, membre del directori, va conferir una orientació marcadament esquerrana. Per la seva influència, el partit s’adherí, després de la Revolució russa, a la Internacional Comunista. L’any 1919 fou elegit diputat a corts per Sabadell.

Layret preparà curosament el terreny per realitzar una aproximació cap als elements sindicalistes de la CNT, a fi de sostreure-la, almenys en part, del seu tradicional apoliticisme i formar un ampli partit polític de base obrera i socialista. Amb aquesta finalitat mantingué una constant relació amb Salvador Seguí.

Essent governador civil de Barcelona el general Martínez Anido (1920), Layret presentà al ministre de governació una forta protesta contra les innombrables detencions efectuades a la capital catalana. Poc temps després s’intensificà la repressió i foren detinguts Companys i Seguí. Quan Layret es dirigia a interessar-se per la sort dels detinguts, va ésser assassinat en ple carrer per terroristes assalariats de la patronal.

Ilustració Catalana, La -revista-

52 Respostes

(Barcelona, 10 juliol 1880 – 30 desembre 1917)

Revista gràfica i literària. La primera època durà fins al 31 de març de 1894, amb un total de 325 números. Fins al 1882, aparegué desenalment, dirigida per Josep Franquesa.

Adquirida per Francesc Matheu i Josep Thomas, el primer la féu quinzenal i la convertí en una gran publicació. Hi col·laboraren importants escriptors i il·lustradors de l’època, i fou fidel a l’ideari de la Renaixença.

En una segona època i amb el nom d’“Ilustració Catalana”, fou publicada a partir del 7 de juny de 1903, amb 759 números en total. Les col·laboracions també foren molt brillants, sota la direcció de Matheu. Edità el suplement “Feminal”.

L’encariment de les matèries primeres, provocat per la guerra europea, portà a transformar la revista en una una altra de més modesta, intitulada “Catalana”.

Galí i Fabra, Francesc d’Assís

39 Respostes

(Barcelona, 22 novembre 1880 – 23 setembre 1965)

Pintor, dibuixant i pedagog. Fill de Bartomeu Galí i Claret. En un primer moment rebé la influència del modernisme, però després s’inclinà cap al noucentisme, dins el Cercle Artístic de Sant Lluc.

Fou el principal impulsor del corrent estètic, que, a partir del simbolisme, emprava temes d’inspiració mediterrània i popular, a la recerca d’un moderat equilibri entre el dibuix i el color. En són alguns exemples les pintures al fresc de l’edifici central de Correus i del Palau Nacional de Barcelona, i els cartells anunciadors de l’Exposició Internacional del 1929, on decorà algunes instal·lacions, i de l’orquestra Pau Casals.

Gran pedagog en qüestions plàstiques, desenvolupà en aquest sentit una tasca extraordinària, que va des de la fundació (1902) de l’Escola d’Art fins a la direcció general de Belles Arts del govern de la República els anys de la guerra civil. Dirigí, del 1914 al 1924, l’Escola Superior de Bells Oficis, des d’on difongué les seves tesis mediterranistes i on foren emprats mitjans tècnics nous.

Entre els seus deixebles cal citar Plandiura, Joan Bergós i Cèsar Martinell. En les circumstàncies adverses quant a sosteniment oficial, mantingué sempre oberta una escola particular. Féu exposicions personals, visqué a Londres del 1939 al 1950 i guanyà premis internacionals.

Fou el pare d’Elisabeth Galí i Camprubí.

El seu germà fou Josep Galí i Fabra  (Barcelona, 1877 – 1927)  Matemàtic. Escriví un tractat didàctic d’aritmètica i geometria. Destacà a l’ensenyament.

Folch i Torres, Josep Maria

24 Respostes

(Barcelona, 29 febrer 1880 – 15 desembre 1950)

Novel·lista, narrador i autor teatral. Fill de Lluís Folch i Brossa i germà de Manuel, Lluís, Ignasi i Joaquim. Col·laborà en moltes publicacions catalanes, des del suplement literari de “La Renaixença”, fins a “El Poble Català”, “Foc Nou”, “La Ilustració Catalana”, “Garba”, “D’Ací i d’Allà” i “Teatre Català”. Fou director de revistes com la literària “L’Atlàntida” i la política “La Tralla”.

Afiliat a la Unió Catalanista, on milità, en fou nomenat secretari, i en aquest període coincidí la seva consagració com a novel·lista.

Amb Ànimes blanques guanyà un premi als Jocs Florals del 1904, i al concurs de “L’Avenç”, amb Lària (1904). Obtingué el premi convocat pel diari “El Poble Català” amb la novel·la Aigua avall (1907). A causa dels articles que apareixien a “La Tralla” hagué d’emigrar a França.

La tasca o faceta més important fou la dedicada a la literatura infantil, que portà a terme en setmanaris, que ensenyaren el català a dues generacions de petits lectors. L’any 1909 assumí la direcció de la revista infantil “En Patufet”, en la qual publicava setmanalment narracions amb el títol de Pàgines viscudes, d’un realisme amable i sentimental. Peces cèlebres publicades a “En Patufet” són les Aventures extraordinàries d’En Massagran, En Bolavà detectiu, La família del capità Delmar, La fortuna d’en Pere Virolet, La Rosanela o el secret del joglar, En Larió i la Carmina o el cavaller Nasroent, El drama de sota terra, Niu d’àligues o la llum de la vall, Les aventures d’En Boi Delit.

Destinades també a un públic infantil, és autor d’un bon nombre de peces teatrals com En Patufet i l’Amic (1915), Muset i Bernardeta (1916), La Princesa i el Pastor (1918), Els Pastorets (1919), La bola roja (1923), Les confidències de Nineta (1927), Com els ocells (1927) i El rei que no reia (1931), entre d’altres.

Les novel·les destinades a un públic adult, sector en el qual fou molt conegut, són realistes, de clara filiació modernista. La seva narrativa dramàtica exercí una vasta influència en la societat catalana dels anys vint, i alhora conformà una mentalitat entre idealista i sentimental. Sobresurten Joan Endal (1909), Una vida (1910) i Ànima en camí (1916).

Fou fundador de l’organització Pomells de Joventut i de la Biblioteca Gentil, de novel·la rosa, i cooperà en les tasques de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

Fou el pare de Ramon Folch i Camarasa.

Escalas i Chamení, Fèlix

3 Respostes

(Palma de Mallorca, 1880 – Barcelona, 1972)

Polític i financer. De jove va col·laborar en els periòdics “La Almudaina” i “La Roqueta”. Resident a Barcelona, fou vicesecretari de la Cambra de Comerç (1905-19), secretari de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (1907-08); vicepresident (1922-24) i professor auxiliar de la Facultat de Dret.

El 1919 fou elegit diputat provincial en representació de la Lliga Regionalista i nomenat director del Banc Urquijo Català. Col·laborà en diverses publicacions barcelonines. Durant la República presidí la Cambra de Comerç i la Junta d’Obres del Port, fou procurador a les Corts espanyoles i president de la Generalitat (1935-36).

Després de la guerra civil exercí diversos càrrecs al Banco Urquijo i al Banco Hispanoamericano, tornà a presidir la Cambra de Comerç (1954-63) i fou procurador a Corts (1955-62).

Casals i Vidal, Francesc Xavier

Deixa un comentari

(Barcelona, 29 juny 1880 – 25 agost 1954)

Polític. Viatjant de comerç. Membre de la Unió Catalanista, formava part de l’entitat Gent Nova i col·laborà estretament amb Domènec Martí i Julià. Escriví a “Gent Nova”, “Renaixement” i “La Nació”.

A l’època dels enfrontaments entre el Sindicat Únic i el Sindicat Lliure intervingué en un comitè creat per tal d’evitar les violències. Llevat de l’època de la Dictadura de Primo de Rivera, fou president del CADCI (1920-32).

Conseller de Treball i d’Assitència Social de la Generalitat (1932), s’afilià a Esquerra Republicana. Havia presidit l’entitat Vil·la de Salut l’Aliança.

Bellido i Golferichs, Jesús Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 22 novembre 1880 – Tolosa, Llenguadoc, 17 juliol 1952)

Metge, veterinari i polític. Deixeble de Ramon Turró, inicià els seus treballs de fisiologia al laboratori del doctor Coll i Pujol. Catedràtic de fisiologia a Saragossa (1914) i a Granada (1920), i després de farmacologia a Barcelona (1930). Fundà, juntament amb August Pi i Sunyer, l’Institut de Fisiologia i presidí (1919-20) la Societat de Biologia de Barcelona, i dirigí l’escola de sords-muts i subnormals a Vil·la Joana.

La seva tesi d’entrada a l’Acadèmia de Medicina de Barcelona (1925) versà sobre hormonologia. Intervingué en les tasques dels Congressos de Metges de Llengua Catalana i en l’estructuració de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Membre d’Acció Catalana Republicana i catòlic practicant, fou nomenat comissari de cultes pel govern de la República (desembre 1938). L’any 1939 s’exilià a Tolosa de Llenguadoc, on continuà les tasques investigadora i docent. Es dedicà a l’estudi de la fisiologia renal i respiratòria, l’electrocardiografia, etc., i publicà nombrosos treballs sobre aquests temes. Col·laborà, entre d’altres publicacions, a “Quaderns d’estudis polítics, econòmics i socials”, de Perpinyà.