Arxiu d'etiquetes: 1880

Coscolla i Plana, Felip

1 Resposta

(Graus, Aragó, 17 agost 1880 – Barcelona, 10 juliol 1940)

Escultor. Deixeble de l’escultor Josep Llimona, estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, on s’establí després d’una llarga estada a Xile.

Destacat imatger, esculpí, entre altres obres, una imatge de Crist, un pas monumental de Jesús pres i lligat, encàrrec de la ciutat d’Osca, i la imatge de Sant Joan de Déu per a l’hospital d’aquest nom, de Barcelona.

També fou autor teatral: El pes de la raça (1922), La pubilla (1936).

Fou el pare de l’actriu Roser Coscolla i Ferrer.

Cos de la Noblesa de Catalunya, Reial

Deixa un comentari

(Barcelona, 1880 – )

Corporació. Fou considerada la successora i representant de l’antic braç militar de Catalunya i de la confraria dels cavallers de Sant Jordi, sant que venera com a patró.

Per a entrar-hi cal la prova de la noblesa centenària dels dos primers cognoms, o del primer només si el pretendent té un antecessor d’igual cognom inscrit al Llibre verd.

És presidida per un protector-president, amb honors de gran d’Espanya (concedides el 1705 al protector del braç militar), i el seu distintiu és l’escut que Joan I el Caçador donà (1389) al “braç reial dels cavallers, generosos i homes de paratge del Principat de Catalunya”.

Els seus cavallers porten uniforme i una banda amb el distintiu del cos.

Congrés Catalanista, Primer -1880-

14 Respostes

(Barcelona, 9 octubre 1880 – 14 novembre 1880)

Assemblea celebrada per a fixar l’ideari catalanista.

Hi participaren elements molt diversos: polítics del “Diari Català”, castelaristes de “La Publicidad”, elements de la “Gaceta de Cataluña”, apolítics de “La Renaixença”, literats de “Lo Gai Saber”, amb un total d’uns 1.200 congressistes.

Hi fou elegit president Valentí Almirall, del grup polític del “Diari Català”, davant Albert de Quintana, presentat pels apolítics de “La Renaixença”, que es retiraren del congrés.

Els principals acords adoptats foren el de nomenar una comissió defensora del dret català, la de crear una Acadèmia de la Llengua Catalana i el de fundar una entitat, que fou el Centre Català, que coordinés el moviment catalanista.

Codina i Mont, Pere

Deixa un comentari

(Lloret de Mar, Selva, 31 octubre 1880 – Buenos Aires, Argentina, 25 març 1952)

Actor dramàtic. Debutà al Teatre Català el 1904 i assolí popularitat sobretot amb les representacions d’Àngel Guimerà (Terra Baixa, Mar i Cel, etc).

Amb la companyia de Maria Guerrero es traslladà a Amèrica; en retornà el 1911 i dirigí el teatre Romea. La temporada 1911-12 formà part de la companyia del Teatro Español, de Madrid (dirigida per Enric Borràs), amb la qual tornà a Amèrica.

En 1936-37 actuà al Teatre Català de la Comèdia.

Clavé i Roqué, Pelegrí

2 Respostes

(Barcelona, 17 juny 1811 – 13 setembre 1880)

Pintor. Format a l’Escola de Llotja, estudià a Roma (1834-44) amb T. Minardi i Overbeck, que el formaren en el natzeretisme.

Passà a Mèxic (1845) com a director de les classes de pintura de l’Academia de San Carlos i esdevingué capdavanter de l’escola pictòrica mexicana, on va pintar La follia de la reina Isabel de Portugal, La primavera.

Extraordinari retratista de gust acadèmic, la seva obra reflecteix l’alta societat mexicana (Eugenia de Guzmán, Andrés Quintana Roo).

El 1868 tornà a Barcelona, i d’aquesta última època destaquen els retrats de La senyora Roquer de Clavé i La dama del xal.

Cercle Conservador de Barcelona

Deixa un comentari

(Barcelona, 1880 – 1905)

Entitat pollítica. Fundada per coordinar les activitats del Partit Conservador espanyol a Catalunya.

La dirigiren els germans Josep Maria i Manuel Planas i Casals, directius del moviment conservador de Barcelona.

Fou un dels centres del caciquisme, i el triomf del catalanisme n’ocasionà la desaparició.

Cavallé i Llagostera, Pere

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 19 abril 1880 – 9 juny 1939)

Escriptor i polític. Dirigí els periòdics “Lo Somatent” i “Foment”. President del Centre de Lectura i fundador del Foment Republicà Nacionalista.

Escriví per al teatre obres modernistes i costumistes com Aubada i posta i La terra (1918), drames, i Els germans Ferrerons (1918) i Els mesquins, comèdies.

Casagemas i Coll, Carles

2 Respostes

(Barcelona, 27 setembre 1880 – París, França, 17 febrer 1901)

Pintor. Germà de Lluïsa. Concurrent d’Els Quatre Gats.

Amic íntim de Picasso, amb ell instal·là el seu estudi barceloní (1900) i anà a París, on se suicidà.

En la seva prometedora jovenesa havia destacat en la pintura al pastel, amb una brillant observació dels carrers i dels espectacles de París.

Hi ha obres seves al Cau Ferrat de Sitges i a diverses col·leccions.

Canigó -poema-

11 Respostes

(Catalunya, 1880)

Poema èpic de Jacint Verdaguer. Compost als 35 anys, revela la gran erudició en geografia (viscuda personalment), mitologia, literatura, història, folklore, botànica, etc.

Situat al segle XI, Gentil, fill del comte Guifré i el bisbe Oliba i enamorat de Griselda, protagonitza un drama que permet a l’autor enaltir el patriotisme català i condimentar-lo hàbilment amb belles llegendes, magnífiques descripcions paisatgístiques, costums muntanyencs, virtuts humanes i fe cristiana. L’autor en fa un homenatge als catalans del nord i demostra que el Pirineu no separa, sinó que centra els Països Catalans.

El poema tingué tot seguit un gran acolliment entre els intel·lectuals i la població en general. Ha estat traduït a l’italià (en part), al castellà i al francès i ha inspirat gran nombre dels literats catalans.

Josep Carner n’escriví una versió escènica musicada per Jaume Pahissa (1910). Antoni Massana, amb el text de Carner, compongué l’òpera Canigó (1934). El poema ha estat repetidament editat, a part de les edicions de l’obra completa de Verdaguer.

Busquets i Torroja, Modest

1 Resposta

(Reus, Baix Camp, 27 setembre 1831 – Barcelona, 23 novembre 1880)

Comediògraf i periodista. Germà de Marçal.

Dirigí diverses publicacions, entre les quals “La Gorra de Cop”, i escriví peces teatrals, com les comèdies Sistema Raspall (1866) i La qúestió són quartos (1867), i el drama Amor i gratitud (1868).