(Tarba, Gascunya, França, 1830 – Barcelona, 1867)
Fonedor de campanes. Hereu d’una tradició familiar que es remuntava al segle XV.
Establert a Barcelona des del 1855, fongué campanes per a Barcelona, Madrid, Montserrat i, sobretot, una de monumental per a Tàrrega.
La casa, una de les més prestigioses d’Europa, s’extingí amb el seu fill Pere Dencausse i Cominal (Barcelona, 1877-1930).
(Barcelona, 1 maig 1870 – 7 maig 1946)
Metge i escriptor. Començà a escriure per al teatre el 1909. Són remarcables les seves comèdies Burgeseta i Dolça llar.
El seu germà Vicenç Corominas i Prats (Barcelona, 1877 – 1961), també escriptor, traduí al català diverses obres teatrals estrangeres. Destacà també com a dibuixant.
(Girona, 1832 – Àvila, Castella, 1877)
Polígraf. Dominicà, fou professor de dret canònic a la Universidad de Santo Tomás de Manila, de la qual fou rector i canceller el 1874. Fou vicari provincial dels dominicans de Manila (1875). Emmalaltí i tornà a Àvila.
Publicà el tractat de dret canònic Jacobi Devoti Episcopi olim Anamiensis… Institutionum Canonicorum Libri IV (Manila, 1871) i Las campanas (Manila, 1863), recull d’articles publicats en els periòdics “Católico Filipino” i “El Oriente”, de Manila.
(Barcelona, 22 novembre 1877 – 29 maig 1951)
Metge i publicista. Dedicat a la psiquiatria, el 1904 fou nomenat metge del manicomi de l’hospital de la Santa Creu de Barcelona. El 1911 formà part de la inspecció del manicomi de Sant Boi, i el 1916 fou membre de l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona.
Col·laborà a “La Il·lustració Catalana”, a “La Veu de Catalunya” i a “La Vanguardia”, i dirigí la revista “Laboratorio”.
Entre els seus treballs cal esmentar Sectarios y locos (1905), La locura en las religiones, las artes y las civilizaciones (1913), Leyendas y tradiciones de la locura (1917) i Los anormales en la historia: el infante don Carlos (1916).
(Lleida, 1877 – Barcelona, 1957)
Bronzista i repussador. Fou l’iniciador d’una família d’artistes. Residí a Barcelona. També féu treballs decoratius sobre coure i aram.
Obtingué nombrosos premis, a Barcelona, Mèxic i París.
Fou membre del jurat de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.
Els seus fills i continuadors foren Xavier i Valeri Corberó i Trepat (Barcelona, 1908 – 2001) Pintor i decorador. Es formà a l’Ateneu Polytechnicum amb Francesc d’A. Galí, i també a Ginebra i a París. Prengué part en diverses exposicions i fou un dels fundadors del Saló d’Artistes Decoradors Catalans (1936).
(Barcelona, 5 març 1806 – 12 gener 1877)
Matemàtic. Fou catedràtic i membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts. En aquesta corporació presentà alguns treballs de càlcul remarcables.
(Barcelona, 10 maig 1877 – 17 agost 1956)
Enginyer industrial. Catedràtic d’anàlisi matemàtica a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona, en fou director del 1913 al 1932.
Inventà la balança algèbrica, aparell per determinar i inscriure mecànicament les equacions algèbriques i transcendents, i l’indicador de velocitat, nova disposició mecànica aplicable a màquines, transmissions i vehicles per determinar-ne la velocitat.
Publicà diversos treballs a l’Acadèmia de Ciències.
(Barcelona, 30 juny 1877 – 16 setembre 1958)
Pintor i dibuixant. Format a l’Escola de Llotja i a l’Acadèmia Baixas de Barcelona.
Col·laborà en revistes catalanes (“Forma” i “La Ilustració Catalana”), franceses (“Le Rire” i “La Vie Parisienne”) i alemanes (“Jugend” i “Simplicissimus”). Mentre residí a París formà grup amb Cappiello, Sem i Steinlen.
El seu estil, que subordina la forma al color, càlid al principi i de gammes fredes en la maduresa, té punts de contacte amb el de Gosé i el d’Anglada i Camarasa. La seva temàtica se centra en l’element femení.
(Badalona, Barcelonès, 1877 – Barcelona, 1940)
Eclesiàstic i escriptor. Ordenat sacerdot a Barcelona el 1901, fou director literari de l’editorial catòlica Subirana (1906).
Esmerçà el seu apostolat en famílies pobres i els malalts de la parròquia de Sant Josep, al Barri Xinès de Barcelona, i, colpit pels desnivells classistes, publicà un llibre, polèmic i avançat a l’època, El colectivismo y la ortodoxia católica (1928).
Col·laborà al diari “El Matí” i a les revistes “La Paraula Cristiana” i “Cuestiones Sociales”.
Després de la guerra civil, evolucionà cap a posicions tancades: Cartas de combate en defensa de la fe, dirigidas a las juventudes cristianas (1940).
(Barcelona, 1795 – Madrid, 15 març 1877)
Doctor en farmàcia. Fou catedràtic i degà a la facultat de farmàcia de Madrid (1835), diputat a corts el 1833 i conseller d’instrucció pública.
Membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1833), publicà Lecciones de práctica de operaciones farmacéuticas (1871) i col·laborà a la “Farmacopea Española”.
Dades dels Països Catalans 