(Santa Cecília de les Vinhas, França, 5 juny 1868 – París, França, 12 setembre 1927)
Escriptor i traductor. Va traduïr Santiago Rusiñol i Ramon Llull. Col·laborà a “La Veu de Catalunya”.
Escriví diversos assaigs: La Catalogne et les germanophiles, Le bienhereux Raymond Lulle (1900), La fin de l’empire espagnol d’Amèrica (1922).
(Blanes, Selva, 26 gener 1868 – el Masnou, Maresme, 28 novembre 1943)
Escriptor. Començà per publicar poemes al periòdic de Palma de Mallorca “L’Ignorància” i guanyà un primer premi amb El jovent català als Jocs Florals d’Olot.
Defensà l’autonomia de Catalunya a “La Costa de Llevant” i a “Las Provincias” de València.
Fou director de “La Ilustració Llevantina”, i escriví dues peces curtes per al teatre.
(Tarragona, 10 maig 1802 – 28 juny 1868)
Arqueòleg i historiador. Fou un dels fundadors del Museu Arqueològic de Tarragona (1843).
En col·laboració amb Andreu de Bofarull i de Brocà escriví Tarragona monumental o sea descripción de todas sus antigüedades y monumentos (1849), el primer treball modern sobre el tema.
Pertanyia a diverses corporacions doctes. Publicà algunes memòries sobre arqueologia, història i numismàtica. Reuní una bona col·lecció de monedes.
(Palamós, Baix Empordà, 2 desembre 1868 – Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental, 13 setembre 1944)
Escriptor i polític. De jove milità en la republicanisme possibilista. Els anys 1910 i 1914 fou elegit diputat. En les Corts formà part de la conjunció republicano-socialista. Proclamada la República, fou nomenat ambaixador espanyol a Bèlgica (1931-34).
És autor d’una obra lírica de filiació maragalliana: Florida de tardor (1918), Confins (1921), Òpals (1924), etc; de la novel·la Ideal (1898); d’alguna peça teatral, El despertar d’un cor (1896), i, sobretot, dels estudis Amiel (1919) i El tesoro dramático de Henrik Ibsen (1920), aquest darrer d’un gran interès.
(Sanaüja, Segarra, 4 gener 1809 – Barcelona, 1 abril 1868)
Científic. Catedràtic de Química de la Universitat de Barcelona (1845), format a la Junta de Comerç de Barcelona, on estudià física i química.
Membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts, hi llegí algunes memòries interessants: Memoria sobre las leyes que deben determinarse para elevar a ciencia la dinámica eléctrica (1833), Memoria sobre un nuevo telégrafo eléctrico (1845) i Correlación y transformaciones de las fuerzas físicas (1860).
Fou director de l’Escola d’Enginyers Industrials entre el 1860 i el 1868, tret de l’any 1864, que va ocupar el rectorat de la Universitat de Barcelona.
Prohom de la burgesia catalana, formà part del grup conservador de Duran i Bas que després del cop d’estat d’O’Donnell es giraria vers la Unió Liberal. Després del triomf de 1857, es fa palès un allunyament de les posicions polítiques pròpies d’aquesta agrupació.
(Cambrils, Baix Camp, 3 octubre 1868 – Friburg, Suïssa, 13 setembre 1943)
Cardenal i arquebisbe de Tarragona (1919-43). Inicià els estudis sacerdotals després d’haver cursar la carrera d’advocat, i fou ordenat l’any 1899. Aviat ocupà càrrecs de responsabilitat a la curia tarragonina, com el de fiscal del tribunal eclesiàstic i metropolità. Successivament canonge (1907) i vicari capitular (1911) de la mateixa arxidiòcesi, l’any 1914 fou consagrat bisbe titular i administrador apostòlic de Solsona. L’any 1919 fou designat arquebisbe de Tarragona, i el 1921 esdevingué cardenal.
Durant la dictadura de Primo de Rivera es resistí obertament a bandejar el català de la catequesi i de la predicació, per raons pastorals, i reclamà amb energia el respecte als drets legítims. Del 1931 al 1935 presidí les conferències dels metropolitans espanyols, i el seu nom encapçalava els diversos documents que l’episcopat espanyol adreçava al govern republicà. Durant aquest temps potencià la Federació de Joves Cristians de Catalunya.
El 1936, en esclatar la guerra civil, el mateix govern de la Generalitat el protegí dels incontrolats, el conduí a Barcelona i li facilità d’embarcar-se cap a Itàlia. En aquest país visqué a la cartoixa de Farneta (Lucca), en estret contacte amb la Santa Seu.
El 1937, en ésser-li proposat d’adherir-se a la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol, que feia de la guerra civil una croada, s’hi va negar, argumentant que aquesta carta no respectava la independència de l’Església en relació amb els poders establerts, que significava prendre partit per un dels dos bàndols abans que la contesa acabés, que podia apartar de l’Església les classes populars i que podia fer mal a les gestions que aleshores es feien per alliberar els capellans presos.
Per unes raons semblants, no acceptà de tornar a la seva diòcesi quan li ho proposà el govern de la República, el maig de 1938. Durant aquest temps no deixà de treballar pels capellans presos i famolencs.
Al final de la guerra, impedit de tornar a Tarragona pel nou règim, es negà també a renunciar a la seu metropolitana. Per aquest temps sovintejà les estades a Suïssa, a la cartoixa de la Valsainte i, més tard, al monestir d’Engelberg. El 1941 intercedí eficaçment per Ventura Gassol, empresonat pel govern francès de Vichy.
A la seva mort fou enterrat a la cartoixa de Valsainte. El 1978 les seves despulles tornaren a la seu metropolitana de Tarragona.
(Gràcia, Barcelona, 20 febrer 1868 – Prada, Conflent, 25 desembre 1948)
Gramàtic i lexicògraf. Enginyer industrial i catedràtic de química a Bilbao, es va dedicar des de jove a l’estudi de les llengües romàniques, especialment el català. Des del focus literari i intel·lectual de “L’Avenç”, va impulsar la reforma ortogràfica de la llengua catalana i va crear les bases per a fixar-ne una sistematització literària i d’ús.
Autor d’un Ensayo de gramática del catalán moderno (1891), del Tractat d’ortografia catalana (1904) i de la Gramática de la lengua catalana (1912), clara descripció de la realitat literària i dels usos de la llengua. Sota l’impuls d’Enric Prat de la Riba, arran de la creació de l’Institut d’Estudis Catalans, va ingressar a la Secció Filològica (1911), des d’on va dirigir la redacció de les Normes ortogràfiques (1913) i del Diccionari ortogràfic (1917), precedents de la seva obra posterior.
Cal fer comprendre el catalanisme, no com una política, sinó com una doctrina que abassega tota l’ànima. (Pompeu Fabra)
El 1918 publicà la Gramàtica catalana, considerada des d’aleshores normativa. El 1932, amb el mecenatge de Francesc Cambó, edità l’obra de més abast i projecció de totes les que elaborà, el Diccionari general de la llengua catalana -sòlid canemàs del projectat Diccionari de l’Institut-, reconegut com a normatiu durant més de seixanta anys. Professor a la Universitat de Barcelona, va publicar també assaigs de lingüística catalana.
No podem abandonar mai la tasca ni l’esperança (Pompeu Fabra i Poch, abril de 1947)
Les seves Converses filològiques, aparegudes originalment en forma d’articles de divulgació lingüística a la premsa, foren publicades pòstumament entre 1954 i 1956 i reeditades en part modernament, com també la Gramàtica catalana de 1946 (ed. 1956).
Va morir a l’exili. La seva autoritat és unànimement reconeguda i perpetuada amb homenatges i el nom de la Universitat Pompeu Fabra a Barcelona.
(Barcelona, 21 març 1805 – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 9 juliol 1868)
Escriptor i advocat. Publicà, en castellà, novel·les històriques de tipus romàntic, com Tancredo en el Asia (1833), La heredera de San Gumi (1835) i Lorenza (1837); alhora se sentí atret per les lletres catalanes en una etapa de pre-renaixença. Traduí al català l’obra en vers de Tommaso Grossi La fuggitiva, amb el títol de La noia fugitiva (1834).
L’interès per la llengua i la cultura catalanes el va dur a publicar estudis, com el treball Memoria acerca de las Cortes de Amor i Las revueltas de Cataluña 1838). L’any 1860 publicà el seu opuscle Cataluña y los catalanes, on per primera vegada el regionalisme rep una força de contingut polític. Dedicat al periodisme, col·laborà a la premsa (“Diario de Barcelona”, “La Imprenta”, “La Barretina”) amb articles de costums i crítica social.
Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l’Academia de la Historia de Madrid, i president de la Societat Econòmica d’Amics del País; a partir del 1859 formà part del grup restaurador dels Jocs Florals.
També va escriure Historia de España (1841), Proceso instruido contra Juan Sala y Serrallonga (1868) i un llibre de Pensamientos (1838). El 1844 classificà les col·leccions de l’antic convent de Sant Joan. Els Artículos (1890), recullen textos de costums, de crítica i de política. Havia publicat, igualment, una història de Portugal (1844), en castellà.
Dades dels Països Catalans 