(Vinaròs, Baix Maestrat, 1835 – Barcelona, 1868)
Escenògraf. Establert a Barcelona. Deixeble de Marià Carreras.
En col·laboració amb Soler i Rovirosa, féu els decorats de Gli Ugonotti, L’Africana i Dinorah.
(Tortosa, Baix Ebre, 1868 – 15 març 1935)
Comerciant d’oli. Obrí el mercat nord-americà i, en especial, l’argentí.
Fou el pare de Joaquim Bau i Nolla.
(Barcelona, 1 abril 1868 – juliol 1868)
Periòdic obrerista en castellà. Tingué un total de 14 números.
Fou dirigit per Josep Roca i Galès, defensà un ideari cooperativista i es mostrà favorable al grup demòcrata individualista i enemic de la intervenció de l’estat en el camp de l’economia.
(Barcelona, 1868 – València, 1934)
Escriptor en castellà. Educat a Madrid, formà part de la redacció d'”El Liberal”. Visqué alguns anys a València, on treballà per a l’Editorial Guerri, especialitzada en la publicació de novel·les per fascicles.
Seguint la línia valenciana del gènere fulletonesc (Ayguals d’Izco, Pérez i Escrich, Lluís de Val), popularitzà el pseudònim Mario d’Ancona amb obres com íSin justicia!, El soldado de la Paz, Gorriones sin nido, Madre, etc.
(Reus, Baix Camp, 1806 – Madrid, 1868)
Polític i economista. D’idees liberals, emigrà a França i s’establí a París, on va estudiar finances. En produir-se la revolta del 1832, va lluitar amb Espronceda i altres emigrats a les barricades de París.
Indultat el 1833, va retornar a Espanya. Col·laborà a “El Propagador de la Libertad” (1835-38). Conspirà (1836) per proclamar la Constitució del 1812.
Membre de la Unió Liberal, fou diputat a corts per Reus i director general de la Loteria i de la Casa de la Moneda.
És autor de Memorias sobre la reforma del sistema monetario (1861).
(Barcelona, 18 març 1868 – Buenos Aires, Argentina, 16 gener 1926)
Músic i compositor. Estudià amb Carles G. Vidiella, Francesc Alió i M. Rodríguez de Alcàntara. El 1896 fundà la Institució Catalana de Música i dirigí la societat coral Catalunya Nova (1901-02).
El 1911 es traslladà a Cuba, on fundà l’Orfeó Català de l’Havana. Més tard dirigí l’acadèmia de belles arts de Corrientes (Argentina) i s’instal·là el 1924 a Buenos Aires.
Escriví l’opereta Cors joves (1901) de Josep M. Jordà, del qual també musicà l’obra en un acte La nit de Nadal. També compongué música per a les obres d’Eduard Marquina El llop pastor (1901) i Agua mansa (1903), per a la de Joaquim Dicenta Ramon Llull (1902) i per a la de Santiago Rusiñol El jardí abandonat (1900).
És autor de Sis valsos romàntics, per a piano, i vuit cançons per a cant i piano, amb text francès. Publicà a París un recull de cançons populars catalanes per a piano i cant, amb original català i versió francesa.
Era casat amb la cantatriu Maria Pichot, més coneguda per Maria Gay.
(Barcelona, 1 març 1868 – 20 maig 1883)
(ort ant: Lo Gay Saber) Revista literària. Fundada per Francesc Pelagi Briz.
El tema central de la qual era la defensa de la unitat de la llengua arreu de les terres catalanes i representà un esforç seriós en el context de la Renaixença.
La Revolució de Setembre de 1869 aconsellà la suspensió voluntària del periòdic i deixà de sortir el 10 de novembre de 1869. Se’n reprengué la publicació l’1 de gener de 1878, incrementant-ne la part literària.
Suspesa per dificultats econòmiques el 15 de setembre de 1882, tornà a sortir com a mensual l’1 de febrer de 1883 fins al seu darrer número.
(Barcelona, 12 abril 1868 – 1945)
Arquitecte (1890). Fill de Modest Fossas i Pi. Ocupà diversos càrrecs municipals a Barcelona, Malgrat de Mar, el Masnou i Arenys de Mar.
En les seves obres, que es mouen dins el corrent modernista, s’observa, sovint, la influència de Gaudí com la casa de veïns del carrer de Llúria núm. 80, a Barcelona (1907), d’una altra casa al mateix carrer núm. 129 (1907), i de la vil·la Sant Rafael de Tarragona (1912), d’un modernisme més contingut.
(Barcelona, desembre 1868 – 1879)
Organisme proteccionista. Creat per combatre la política lliurecanvista de Laureà Figuerola.
Fundat per Pere Bosch i Labrús, Domènec Sert i J. Puig i Llagostera, entre d’altres, i presidit per J. Güell i Ferrer; aconseguí la participació obrera en la seva campanya proteccionista.
Intentà, sense gaire èxit, l’extensió organitzadora a la resta d’Espanya i aconseguí la formació d’entitats semblants a Madrid, Santander, València i Castelló de la Plana, que pretengueren la constitució d’una Lliga Proteccionista Espanyola. El seu òrgan de premsa fou “El Protector del Pueblo”.
El 1876 una part del seus membres s’escindí i creà el Foment de la Producció Espanyola.
El 1879 es fusionà amb l’Institut Industrial de Catalunya i constituí l’Institut de Foment del Treball Nacional.
(Móra d’Ebre, Ribera d’Ebre, 3 abril 1841 – Valls, Alt Camp, 13 agost 1868)
(Filomena Ferrer i Galzeran) Monja mínima. Germana de l’escultor Feliu Ferrer i Galzeran. Entrà a l’orde a Valls (1860).
Religiosa exemplar, féu vot de cercar sempre el més perfecte (1866). Morí en un rapte místic. El seu cos és conserva incorrupte. Deixà alguns escrits religiosos.
El 1897, Lleó XIII, la declarà venerable.
Dades dels Països Catalans 