(Barcelona, 8 febrer 1817 – Madrid, 12 juliol 1868)
Taquígraf i escriptor. Estudià taquigrafia i humanitats a Madrid.
Fou taquígraf del congrés (1846-53) i de diversos diaris de Madrid. El 1853 assolí una càtedra de taquigrafia.
Publicà Historia militar y política de Zumalacárregui (1844), Glorias de la taquigrafía. Excelencias de la de Martí (1857) i Impresiones de un viaje a Barcelona (1858), recull d’articles publicats abans al “Diario Español”, de Madrid.
(Granollers, Vallès Oriental, 1798 – Barcelona, 1868)
Metge. Fou catedràtic de patologia interna a Barcelona i president de l’Acadèmia de Medicina.
Tingué una actuació destacada a les epidèmies de febre groga de 1821 i de còlera de 1834 i 1854.
Escriví un Tratado elemental de materia médica externa (1836) i un Resumen de clínica médica (1848).
(Barcelona, 7 gener 1868 – 9 març 1931)
Arquitecte. Fill de Jeroni Granell i Mundet. És autor, a Barcelona, de nombroses cases de pisos, de línia modernista.
Formà part de l’associació Rigalt-Granell, dedicada a la realització de vitralls -entre els millors del modernisme català-, que després continuà el seu fill Jeroni Granell i Bartomeu.
(Barcelona, 4 agost 1868 – 1 abril 1908)
Pintor i escultor. Fill de Concordi González i Puig, i germà de Juli, Dolors i Pilar. Treballà al taller de Rossend Nobas.
El 1900 anà a París amb el seu germà Juli. El seu estat de salut precari el féu tornar a Barcelona (1906).
Féu projectes per al famós ebenista Francesc Vidal. El 1906 havia exposat amb èxit a la Sala Parés.
(Barcelona, 3 gener 1868 – 26 maig 1939)
Actor teatral. Fill del també actor Manuel Giménez i Iroz (Barcelona, 1840-1925).
Va debutar en l’escena catalana el 1894 i aconseguí un gran prestigi com a intèrpret de les versions catalanes d’obres clàssiques i del repertori universal, que va alternant amb el repertori català.
Va exercir també com a director d’escena i professor de declamació i va ésser un dels principals col·laboradors d’Adrià Gual en el Teatre Íntim.
(Irun, País Basc, 1868 – Barcelona, 17 abril 1945)
Editor i bibliòfil. Fundador de l’Editorial Gustavo Gili, fou un dels promotors més importants de la indústria del llibre a Catalunya.
Fou succeït pel seu fill Gustau Gili i Esteve (Barcelona, 1906 – 24 gener 1992) Editor. Succeí al seu pare al davant de l’Editorial Gustavo Gili. Fou succeït per seu fill:
Gustau Gili i Torra (Barcelona, 1935 – 26 setembre 2008) Editor. Succeí al seu pare al capdavant de l’Editorial Gustavo Gili.
(Girona, 1868 – )
Branca de l’Església Evangèlica. Fundada per Maria Gay i Tibau.
Poc abans del 1868, George Lawrence començà el seu apostolat a Catalunya. Es lliurà a diverses activitats i organitzà escoles per a l’ensenyament d’infants i comunitats a Barcelona i a Caldes de Montbui.
Els germans oberts constitueixen el grup evangèlic majoritari al Principat. El 1986, algunes de les assemblees de Barcelona i comarques veïnes formaren l’Asociación de Iglesias Cristianas Evangélicas (ADICE), que es proposa de reforçar l’evangelització i prestar una atenció particular a l’obra social.
(Reus, Baix Camp, 1806 – Madrid, 1868)
Polític i economista. D’idees liberals, emigrà a França i s’establí a París, on va estudiar finances. En produir-se la revolta del 1832, va lluitar amb Espronceda i altres emigrats a les barricades de París.
Indultat el 1833, va retornar a Espanya. Col·laborà a “El Propagador de la Libertad” (1835-38). Conspirà (1836) per proclamar la Constitució del 1812.
Membre de la Unió Liberal, fou diputat a corts per Reus i director general de la Loteria i de la Casa de la Moneda.
És autor de Memorias sobre la reforma del sistema monetario (1861).
(Barcelona, 18 març 1868 – Buenos Aires, Argentina, 16 gener 1926)
Músic i compositor. Estudià amb Carles G. Vidiella, Francesc Alió i M. Rodríguez de Alcàntara. El 1896 fundà la Institució Catalana de Música i dirigí la societat coral Catalunya Nova (1901-02).
El 1911 es traslladà a Cuba, on fundà l’Orfeó Català de l’Havana. Més tard dirigí l’acadèmia de belles arts de Corrientes (Argentina) i s’instal·là el 1924 a Buenos Aires.
Escriví l’opereta Cors joves (1901) de Josep M. Jordà, del qual també musicà l’obra en un acte La nit de Nadal. També compongué música per a les obres d’Eduard Marquina El llop pastor (1901) i Agua mansa (1903), per a la de Joaquim Dicenta Ramon Llull (1902) i per a la de Santiago Rusiñol El jardí abandonat (1900).
És autor de Sis valsos romàntics, per a piano, i vuit cançons per a cant i piano, amb text francès. Publicà a París un recull de cançons populars catalanes per a piano i cant, amb original català i versió francesa.
Era casat amb la cantatriu Maria Pichot, més coneguda per Maria Gay.
(Barcelona, 1 març 1868 – 20 maig 1883)
(ort ant: Lo Gay Saber) Revista literària. Fundada per Francesc Pelagi Briz.
El tema central de la qual era la defensa de la unitat de la llengua arreu de les terres catalanes i representà un esforç seriós en el context de la Renaixença.
La Revolució de Setembre de 1869 aconsellà la suspensió voluntària del periòdic i deixà de sortir el 10 de novembre de 1869. Se’n reprengué la publicació l’1 de gener de 1878, incrementant-ne la part literària.
Suspesa per dificultats econòmiques el 15 de setembre de 1882, tornà a sortir com a mensual l’1 de febrer de 1883 fins al seu darrer número.
Dades dels Països Catalans 