(Barcelona, 1868 – València, 1934)
Escriptor en castellà. Educat a Madrid, formà part de la redacció d'”El Liberal”. Visqué alguns anys a València, on treballà per a l’Editorial Guerri, especialitzada en la publicació de novel·les per fascicles.
Seguint la línia valenciana del gènere fulletonesc (Ayguals d’Izco, Pérez i Escrich, Lluís de Val), popularitzà el pseudònim Mario d’Ancona amb obres com íSin justicia!, El soldado de la Paz, Gorriones sin nido, Madre, etc.
(Catalunya, segle XIX – 1868)
Actor. Formà part del repartiment de l’estrena de La Verge de les Mercès (1856), l’obra de Manuel Angelon que obrí al teatre català renaixentista un camí ambiciós.
Les seves actuacions foren molt aplaudides.
Fou el pare de l’actriu Anna Monner i Bassas.
(Santa Coloma de Farners, Selva, 1868 – Canet de Mar, Maresme, 1919)
Advocat. Des del 1894 treballà a Barcelona, on assolí una gran fama des de la seva actuació en alguns processos polítics.
Fou redactor de “La Renaixença”. Pertanyia a diverses corporacions doctes.
És autor d’obres jurídiques.
(Barcelona, 28 agost 1868 – 12 febrer 1940)
Advocat i historiador. Redactor de “La Veu de Catalunya” (1891) i de “La Renaixença” (1895). Del 1906 al 1912 publicà i dirigí la col·lecció “Recull de Textos Catalans Antics”, juntament amb Lluís Faraudo i de Saint-Germain.
L’any 1908 ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, on s’especialitzà en notícies biogràfiques d’antics membres de l’Acadèmia.
Col·laborà en diverses revistes (“Lo Catalanista”, de Sabadell, “L’Arc de Sant Martí”, “Joventut”, etc).
Entre la seva nombrosa producció historiogràfica figuren Resum sintètic de la història de Catalunya, La lletra de reials costums de Petrarca (1909), Notes per a la biografia de Bruniquer (1912), Textos catalans i provençals dels segles XIII i XIV, la continuació de la Història de Catalunya d’Aulèstia i Pijoan (1922) i l’edició en facsímil de la Descripción de las excelencias de la muy insigne Ciudad de Barcelona (1928), de Dionís Jeroni Jorba.
(Vilallonga del Camp, Tarragonès, 23 gener 1868 – 17 març 1949)
Polític, metge i agrònom. Milità al partit Unió Federal Nacionalista Republicana. Fou diputat provincial el 1909, i més tard vicepresident i president (1913-18) de la diputació de Tarragona.
Va organitzar nombroses societats cooperatives i sindicals, així com també la revista “Tarragona Agrícola”, que va fundar i dirigir. Conseller de la Mancomunitat (1914-18), a instàncies seves es creà una càtedra ambulant d’agricultura.
Fou destituït per la Dictadura de Primo de Rivera de la presidència del col·legi de metges de Tarragona.
Va publicar, entre d’altres, El cultiu de la vinya i tractament de llurs malalties, Experiències d’adobs i El pugó.
(Barcelona, 26 juny 1871 – 6 juny 1955)
Empresari teatral. Féu estudis de música. Dedicat especialment als espectacles musicals, el 1915 s’encarregà del Liceu, que regentà molts anys.
Com a músic féu diverses adaptacions i compongué la música d’El caballero Wolframo.
Va escriure El Gran Teatro del Liceo visto por su empresario (1945).
El seu germà Salvador Mestres i Calvet (Barcelona, 1868 – 1950) fou baríton.
(Barcelona, maig 1868 – 1911)
Nom donat a diversos setmanaris carlins en català. Primer l’utilitzà una publicació simplement humorística, de molt curta durada, publicada des del maig del 1868.
Del 20 de novembre de 1868 al 27 d’abril de 1872 aparegué el primer setmanari carlí d’aquest nom -per a combatre liberals i republicans-, substituït, durant una suspensió, per “Lo Entreteniment” (1870).
Tornà a sortir del 12 de juliol de 1888 al 23 de gener de 1890, i encara del 26 de juny de 1897 al 17 de març de 1900.
Editat a Manresa del 23 de març al 10 d’agost de 1907, fou un setmanari escolar carlí.
Finalment, fou publicat setmanalment durant el 1910, i mensualment l’any següent.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 1868 – Barcelona, 1962)
Compositor de sardanes.
Tocà a la cobla Principal de la Bisbal.
Entre les seves composicions sobresurten les titulades Compassiva, Viola doble i Rosaura.
(Barcelona, 9 novembre 1809 – Madrid, 1868)
Viatger, diplomàtic, escriptor, lingüista i pintor. Coneixedor de moltes llengües, viatjà per Orient del 1834 al 1851.
Fou agent diplomàtic del govern espanyol a la Xina (1848-51) i durant el seu pelegrinatge pels països orientals trameté a Madrid importants treballs i dades estadístiques d’interès comercial i polític.
Va publicar obres sobre impressions dels seus viatges, i el 1844 publicà a Macau L’Idéographie, en que propugnava un llenguatge universal que servís per a tots els països; un dels seus millors estudis fou Sistema musical de la lengua castellana (1832).
(Barcelona, 1868 – 1935)
Periodista i escriptor. Fill del metge Joan Marsillach i Parera i germà de Joaquim.
D’idees lerrouxistes, col·laborà a “La Publicidad” i “El Diluvio”, des d’on atacà, amb el pseudònim El Maleta Indulgencias, les tendències catalanistes de l’època.
Els seus articles a “El Diluvio” foren aplegats el 1903 en el llibre Catalanistas en adobo.
Escriví també obres de teatre, com ara El redentor del pueblo (1915).
Dades dels Països Catalans 