Arxiu d'etiquetes: 1866

Berenguer i Mestres, Francesc

3 Respostes

(Reus, Baix Camp, 21 juliol 1866 – Barcelona, 8 febrer 1914)

Arquitecte. Col·laborà amb Antoni Gaudí, del qual fou amic íntim, en les obres de la Sagrada Família i de la Colònia Güell.

Obres seves són el Celler Güell, al massís de Garraf (1888-90), el mercat de la Llibertat de Gràcia, l’asil-santuari de Sant Josep de la Muntanya (1910-14) i la casa on visqué Gaudí, al parc Güell (1905), entre altres construccions de cases particulars a Barcelona i al Principat.

Dibuixant hàbil i expert en decoració, s’especialitzà en projectes de brodats d’or.

Batlló i Barrera -germans-

1 Resposta

Els tres germans Feliu, Jacint i Joan Batlló i Barrera fundaren l’any 1842 la indústria Batlló Germans al carrer d’Urgell de Barcelona, que, amb els seus 2.200 obrers, fou una de les empreses tèxtils més grans i més modernes de l’època. Després de canviar el nom de l’empresa pel de Batlló i Batlló (1876-95), l’edifici fou venut (1906) per instal·lar-hi l’Escola o Universitat Industrial de Barcelona.

Jacint Batlló i Barrera  (Olot, Garrotxa, 1803 – Barcelona, 27 agost 1866)  Industrial. Establí una fàbrica a Olot i posteriorment la indústria Batlló Germans.

Joan Batlló i Barrera  (Olot, Garrotxa, 7 novembre 1812 – Barcelona, 27 octubre 1892)  Industrial. Amb els seus germans fundà la gran fàbrica Batlló Germans.

Feliu Batlló i Barrera  (Olot, Garrotxa, 1819 – Barcelona, 5 març 1878)  Industrial. Un dels impulsors de la indústria tèxtil a Catalunya. Fundà, amb els seus germans, l’empresa Batlló Germans.

Baltà de Cela, Josep

Deixa un comentari

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1866 – 1937)

Enginyer tècnic químic i llicenciat en ciències físico-químiques.

Dirigí i administrà les revistes “La atmósfera” (1892-94), dedicada a la meteorologia, i “La fotografía práctica” (1893-1908), que gaudí d’una extraordinària difusió arreu de l’estat espanyol. Fou director de l’Escola Industrial Superior de Terrassa (1908-30).

Publicà: Compendio de electroquímica (1927) i Electroquímica general (1927).

El 1916 patentà el cupriol, producte químic que combatia el mildiu i l’oïdi.

Bach i Targarona, Pere

1 Resposta

(el Bac de Collsacabra, Pruit, Osona, 1 març 1796 – Vic, Osona, 6 gener 1866)

Eclesiàstic. Membre de l’Oratori de Vic, que ell mateix restaurà el 1844 després de la supressió del 1835.

Fundà la institució dels germans de la Immaculada Concepció, la casa asil per a sacerdots vells, i el col·legi de Sant Josep per a seminaristes, conegut amb el nom de La Panissa.

Amengual i Andreu, Bartomeu

Deixa un comentari

(Felanitx, Mallorca, 1866 – Barcelona, 30 setembre 1961)

Periodista i advocat. Escriví a “La Vanguardia” i al “Diario de Barcelona” i col·laborà en nombroses publicacions de caire econòmic.

Secretari de la Cambra de Comerç i Navegació (1902-57), fomentà la reforma de les Cambres i fundà la Societat d’Atracció de Forasters, de Barcelona (1907).

Vancells i Vieta, Joaquim

1 Resposta

(Barcelona, 28 juny 1866 – 26 desembre 1942)

Pintor. Traslladat aviat amb la seva família a Terrassa, estudià dibuix i pintura (1882-83) al Cercle Artístic terrassenc amb el marinista Sivilla i el pintor de gènere Martínez i Altés, que practicava un art molt fidel al subfortunyisme en voga, i del qual ell aprengué el virtuosisme pintoresquista dels seus primers dibuixos.

Tanmateix, la influència més forta que rebé fou del paisatgisme de Joaquim Vayreda, amb la seva harmonia de colors i el seu lirisme. Anà després a Llotja, on no congenià amb Antoni Caba, i deixà l’ensenyament acadèmic per la pintura a l’aire lliure. Es perfeccionà sol, pintant a les rodalies de Terrassa.

L’any 1891 presentà un paisatge del Vallès a la Sala Parés, i obtingué pel seu quadre Febrer una menció honorífica a l’Exposició de Belles Arts de Barcelona. A la del 1894 guanyà una segona medalla amb Sant Llorenç del Munt, i a la del 1896 una primera medalla amb Riera de la Barata.

Del 1890 al 1896 són els seus millors quadres en gris, dels quals traspua un lirisme pictòric que l’apropa a la pintura idealista coetània, i on aconsegueix una gran poesia gràcies als vels misteriosos de boira que envolten i matisen els contorns de les serres de Sant Llorenç.

La seva amistat amb Alexandre de Riquer i Modest Urgell contribuí segurament a donar a les seves obres aquest caire sentimental, alhora que la influència del primer es féu notar en el camp de la decoració modernista que ell introduí a Terrassa: acabà la decoració de l’Institut Industrial -començada per Riquer-, decorà la casa Amat Pagès, les sales de l’Agrupació Regionalista, el cafè Comdal, la botiga Vídua Carner, en un estil modernista d’arrels britàniques.

Fou empresari i director dels espectacles d’arts Ars Lucis desenvolupats a Terrassa en 1906-07, amb la col·laboració de Joan Llongueras. Membre fundador del Cercle Artístic de Sant Lluc, pintà els paisatges de dos plafons del presbiteri de Montserrat, les figuretes dels quals són de Dionís Baixeras. És responsable de molts dels paisatges dels quadres de Josep Cusachs.

Mentre continuava conreant un paisatgisme líric i boirós de forma ja estandarditzada i comercial, la seva obra original evolucionà vers una pintura més viva de colors, amb una matèria pictòrica més vigorosa, un art més objectiu, més realista, desenvolupat en els mateixos paisatges naturals de Llavaneres i de Terrassa.

López-Picó, Josep Maria

18 Respostes

(Barcelona, 14 octubre 1866 – 18 maig 1959)

Poeta i editor. Estudià lletres i es formà literàriament amb el grup de “Joventut”. Fou cap de negociat de la diputació i secretari de la Societat d’Amics del País. El 1915, amb Joaquim Folguera, fundà “La Revista”, des d’on dugué a terme la difusió de la poesia europea i l’expansió de l’ideari noucentista.

Poeta de vasta producció, concep la poesia com una experiència de cultura, en la qual exigeix, com els escriptors noucentistes, un substrat de coneixements que s’estén des de la lingüística fins a la història literària. Recollí la tradició de la poesia catalana del segle XV i els simbolistes francesos, que, enriquint la seva poesia d’intencions estrictament idiomàtiques i abstractes més o menys filosòfico-teològiques, la feren evolucionar cap a una poesia pura.

Publicà, en un començament, Intermezzo galant (1910), Poemes del Port (1911) i Amor, Senyor (1912), i, posteriorment, L’ofrena (1915), Cants i al·legories (1917), El meu pare i jo (1920), El retorn (1921), La nova ofrena (1922) i Enyorances del món (1923). Amb Elegia (1925), que significà un nou tombant, va iniciar nous camins cap a una problemàtica metafísica que perduraren com a definitius amb Jubileu (1926) i Invocació secular (1926), i que continuà amb L’oci de la paraula (1927), Represa de la primera ofrena (1930), Variacions líriques (1935) i Epifania (1936).

A partir del 1939 creà una poesia que esdevingué de caràcter religiós, i cantà els grans temes de la litúrgia, el dogma i el santoral: Maria Assumpta (1947), Oda a Roma (1950), etc. El 1948 aparegué el primer volum de les Obres Completes.

Com a prosista aplegà aforismes, notes i epistolari a Moralitats i pretextos (1917), L’home del qual es parla (1922), etc.

Lluhí i Rissech, Joaquim

3 Respostes

(Lloret de Mar, Selva, 1866 – Castellterçol, Moianès, 1929)

Advocat, publicista i polític republicà. Estudià professorat mercantil i dret. Entrà al partit federal, dins el qual ocupà importants càrrecs, i fou col·laborador de Valentí Almirall. En formar-se la Lliga Regionalista de Catalunya, s’hi incorporà, encara que sempre mantingué el seu ideari republicà.

L’any 1904, arran de la tàcita declaració de monarquisme que representava l’acolliment fet per Cambó i la Lliga a Alfons XIII de Borbó, sortí del partit amb Jaume Carner i Ildefons Sunyol. Fundà el diari “El Poble Català” i el 1906 fou un dels creadors del Centre Nacionalista Republicà, del qual va ésser vice-president i president durant tres anys.

Participà en el moviment de Solidaritat Catalana, si bé va conservar una actitud combativa contra la Lliga, especialment a través de les campanyes des d'”El Poble Català” (1908-09). Fou regidor de l’ajuntament barceloní, dins el qual presidí la minoria nacionalista el 1910. Contribuí a liquidar la Solidaritat i a formar la Unió Federal Nacionalista Republicana (1910), gràcies a les seves relacions amb els federals.

Tot i que preconitzà l’aliança electoral amb els radicals de Lerroux, quan aquesta es va acomplir de forma total i incondicionada deixà el partit i la política activa. Durant la Dictadura de Primo de Rivera renovà la seva actuació al si del Col·legi d’Advocats de Barcelona i participà en la gestació del complot de Sánchez Guerra, acabdillant les forces nacionalistes esquerranes, en representació de les quals hauria estat nomenat ministre si el moviment hagués triomfat.

Fou pare de Joan Lluhí i Vallescà.

Casas i Carbó, Ramon

21 Respostes

(Barcelona, 4 gener 1866 – 29 febrer 1932)

Pintor i dibuixant. Cosí germà de l’escriptor i editor Joaquim Casas i Carbó. Es formà a Barcelona i a París. Incorporà a la seva obra no solament les tècniques i els procediments clàssics, sinó també els corrents innovadors impressionistes.

Se’l pot considerar entre l’ambient artístic català com una de les figures més importants del modernisme. Féu viatges freqüents a París i a Madrid; en aquesta darrera ciutat va estudiar les obres dels clàssics espanyols, especialment Velázquez i Goya.

La seva obra és pot dividir en diferents períodes segons que predomini la recerca colorista formal (Tarda de toros, Le moilin de la Galette), aquesta mateixa recerca aplicada a temes de la vida quotidiana de les gents de Barcelona (Sortida de la processó de Corpus de Santa Maria, Avalot, Garrot, etc) o bé retrats al carbó de la major part d’artistes, intel·lectuals i personalitats del seu temps, formant una iconografia impressionant i gairebé única entorn del 1900.

Seguint la moda del temps es dedicà també al cartellisme (cartell de l’Anís del Mono) i a la il·lustració (l’Auca del Senyor Esteve). Conjuntament amb Utrillo fundà “Pèl & Ploma”, revista d’inspiració modernista.

Al costat de Rusiñol, Picasso i d’altres formà part d’Els Quatre Gats, cenacle de la bohèmia artística barcelonina a cavall del 1900. Viatjà pels EUA i Cuba, països en els quals també obtingué gran anomenada i on féu nombrosos retrats.

Blay i Fàbregas, Miquel

5 Respostes

(Olot, Garrotxa, 4 octubre 1866 – Madrid, 22 gener 1936)

Escultor. Treballà vuit anys al taller d’estatuària religiosa dels germans Vayreda. Fortament influenciat per l’escola olotina i pel seu mestre Josep Berga i Boix, la seva obra és una expressiva síntesi del realisme amb el primer modernisme i el simbolisme per derivar finalment cap al classicisme, marcà una fita en l’evolució artística del país, en una època de decadentisme escultòric acusat. Residí a París, Roma i Buenos Aires, i finalment (1906) s’instal·là a Madrid.

Són obres seves: Els primers freds (1892) i Flor silvestre (1896), al Museu d’Art Modern de Barcelona, Eclosió (1908) i La cançó popular, instal·lada a l’angle de la façana del Palau de la Música Catalana. També és autor de les escultures que adornen la font monumental de la plaça d’Espanya, a Barcelona, i el monument a Mariano Moreno, de Buenos Aires.

A part altres distincions rebudes, fou nomenat membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona i de la de Madrid i obtingué nombrosos premis.