(Barcelona, 9 juliol 1860 – San Salvador, El Salvador, agost 1934)
Baríton i cantant d’òpera. Fou deixeble de Joan Goula a Barcelona, on debutà el 1883 amb Faust, de Gounod. Completà la formació a França i a Itàlia i actuà amb èxit als millors teatres d’Europa i d’Amèrica.
Al Liceu de Barcelona estrenà L’Attaque du moulin, d’Alfred Bruneau, i Bruniselda, d’Enric Morera.
Una de les seves creacions més reeixides fou Falstaff, de Verdi.
(Bergara, País Basc, 4 gener 1860 – Barcelona, 12 febrer 1945)
Antropòleg i naturalista. Doctor en farmàcia i ciències naturals. Fou professor de botànica descriptiva a la facultat de farmàcia de Barcelona, de la qual fou degà; des del 1920, catedràtic d’antropologia a Barcelona.
Els seus estudis antropològics són interessants per l’enfocament biomètric i la metodologia científica que hi desenvolupà.
Entre les seves nombroses obres cal citar El pueblo Euskalduna (1891), Etnología (1899) i Problemas de la etnografía de los vascos (1907).
(Tàrrega, Urgell, 28 desembre 1860 – Barcelona, 4 febrer 1948)
Pintor i escultor. Germà d’Antoni. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i a la de Madrid.
Conreà la pintura de gènere i el paisatge. Presentà alguns quadres amb retrats i paisatges a les exposicions oficials de Barcelona i de Madrid entre el 1884 i el 1898.
(Barcelona, 1804 – 1860)
Gravador. Germà de Ramon i pare de Camil Alabern i Casas, fou un dels gravadors més coneguts i apreciats de la seva època.
Il·lustrà la majoria de les obres publicades a Catalunya del 1823 al 1850.
(Barcelona, 16 juliol 1860 – 25 novembre 1929)
Escriptor i historiador. Fill de Salvador Masriera i Vidal i germà d’Enric. Interessat per la poesia, prengué part als jocs florals, i es presenta al certamen celebrat a Montpeller, on fou proclamat mestre en gai saber amb La Piràmide. Col·laborà a la secció literària del “Diario de Barcelona” (1900-05) i a “La Vanguardia”.
Traduí autors clàssics (Èsquil i Teòcrit) i redactà un Diccionari de Diccionaris (1916-17) en què donava en cinc llengües l’equivalència de cada paraula. Fou un dels principals redactors de l’Enclicopedia Espasa.
A més de nombrosos estudis publicats a la premsa, és autor d’unes vint-i-cinc obres, entre les quals cal esmentar Perles catalanes i llegendes (1878), Poesies líriques, històriques, bíbliques i populars (1879), la llegenda Júlia (1880), Cobles en llaor de Sant Jordi (1884-1915), El catalanismo literario en las regiones (1913) i Barcelona isabelina y revolucionaria (1930).
Fou el pare de Miquel Masriera i Rubio.
(Reus, Baix Camp, 5 octubre 1860 – 4 desembre 1948)
Polític i bibliòfil. Fill de Felip Font i Trullàs i cunyat de Francesc Macià. L’any 1885 fundà l’Associació Catalanista de Reus i la revista “La Veu del Camp”, que va dirigir des del 1886 fins al 1889. També fou fundador i director de “Lo Sometent” (1886) i col·laborador de “La Renaixença”.
Membre de la Unió Catalanista, intervingué en la redacció de les Bases de Manresa (1892). Nomenat alcalde de Reus (1899-1900), fou destituït per la seva actitud independent i, de fet, abandonà la política, encara que després fou senador (1908).
Important bibliòfil, aplegà una biblioteca d’uns 40.000 volums, especialitzada en llibres de Rosembach, incunables i obres editades als Països Catalans. Restaurava els llibres i tenia molt en compte les relligadures d’època, i es relacionà amb els principals bibliòfils del món.
Des del 1904 fou president de la Societat Catalana de Bibliòfils i del Centre de Lectura de Reus i fundador de l’Institut Pere Mata. Impulsà tècniques agrícoles (projectà diversos pantans a la comarca) i els grups excursionistes. Va escriure Los Ex-libris españoles i altres monografies a les Memòries del Centre Excursionista de Catalunya (1884-90).
Fou germà seu Felip Font i de Rubinat (Reus, Baix Camp, segle XIX – 1894) Advocat. Tingué una activitat remarcable en la vida pública municipal i en la promoció del regionalisme.
(Barcelona, 1860 – 1991)
Empresa editora. Creada pels germans Josep i Pau Espasa i Anguera amb el nom d’Espasa Germans. El 1879 Pau es retirà del negoci, i el 1881 s’associà amb Manuel Salvat i l’empresa rebé el nom d’Espasa i Companyia.
Edità, entre altres obres, el Diccionari de la llengua catalana, d’Antoni de Bofarull i d’Adolf Blanch. S’ha especialitzat en obres en diversos volums i en fascicles de diversos tipus. Amb més de vuitanta volums, ha editat la famosa Enciclopedia Espasa universal ilustrada europeo-americana, iniciada el 1905, que continua publicant apèndixs bianuals.
Es fusionà amb l’editorial Calpe (1925) i publicà la popular “Colección Austral” (fundada el 1937), i d’altres col·leccions de narrativa i assaig. El 1991 s’integrà a l’editorial Planeta.
(Salt, Gironès, 15 setembre 1860 – Sant Sebastià, País Basc, 11 abril 1939)
Enginyer forestal i polític. Era marquès de Camps. Defensà les seves idees regionalistes en una vocació política que el dugué a ocupar la presidència de la diputació de Girona, a representar repetidament al districte d’Olot com a diputat a les corts i a ser senador per l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Presidí també l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre.
El 1898 formà part de la comissió especial traslladada a Madrid per presentar reivindicacions de caràcter regionalista. També signà els manifests de Solidaritat Catalana (1906) i Per Catalunya i l’Espanya Gran (1916). El 1924, a l’adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera, es retirà de la política. El 1936 s’exilià de Catalunya i morí abans d’acabar la guerra civil.
Publicà En el reino animal no existen individuos (1895), Influencia de la cuenca del Llobregat en el desarrollo de la agricultura e industria catalanas (1897), Política agraria (1915) i uns volums de narracions en català: Del meu sarró (1912), Cortal marí (1912), Toia virolada (1915) i Floren (1923).
(Camprodon, Ripollès, 29 maig 1860 – Cambo, Lapurdi, França, 18 maig 1909)
Músic i compositor. Des que era jove fou, a París, deixeble de Marmontel i efectuà llargues sortides per Europa i Amèrica. Després prosseguí els seus estudis a Leipzig i Brussel·les i rebé els consells de Liszt. Durant aquesta època escriví un nombre considerable de petites obres de caire romàntic. Després tornà a París, on continuà perfeccionant-se de mica en mica. A aquest període pertany la seva celebrada Rapsòdia espanyola.
L’any 1896, a Barcelona, compongué l’òpera còmica Pepita Jiménez. El 1899 estrenà a París el poema simfònic per a orquestra Catalònia. Seguiren diverses peces per a piano: Serenata espanyola, Granada i Sevilla, entre d’altres. La seva última producció fou Ibèria, que conté 12 peces, entre les quals destaquen: Corpus a Sevilla, Triana i Màlaga.
La música d’Albéniz s’inclou dins l’escola espanyola, equiparable a d’altres moviments semblants en diversos països europeus. S’hi troben elements post-romàntics (Liszt) i impressionistes.
Fou el pare de la pintora Laura Albéniz i Jordana.
Dades dels Països Catalans 