(Mataró, Maresme, 1787 – Igualada, Anoia, 1858)
Impressor. Treballà també amb taller propi a Puigcerdà i, el 1832, a Igualada, on fundà la primera impremta local.
Fou el pare de Joan Abadal i Casalius (Mataró, Maresme, segle XIX – Barcelona, segle XIX) Gravador al boix i litògraf. Documentat a Barcelona entre el 1850 i el 1873.
(Barcelona, 8 juny 1858 – 26 febrer 1933)
Compositor i director d’orquestra. Estudià amb J.B. Pujol i Riu. Visqué vuit anys a París.
A Barcelona fou director de la Societat Catalana de Concerts des de la seva fundació (1892) fins que fou substituïda per la Societat Filharmònica (1897); també fou director de l’Escola Municipal de Música (1896-1930).
És autor d’òperes (Un rapte, 1887, i Cor de foc, 1895), obres simfòniques (El triomf de Venus, 1882) i peces breus, com La mort de l’escolà (1900), La Mare de Déu, Divendres Sant, Captant (1904).
Fou un personatge important en la renaixença musical de Catalunya del segle XIX a causa de la seva tasca pedagògica i de les popularíssimes composicions vocals i un cicle montserratí de cançons.
Fou el pare de l’actriu Mercè Nicolau i Cusson.
(Barcelona, 3 abril 1858 – 19 setembre 1927)
Enginyer de camins i arquitecte. Juntament amb Pere Pascual, presentà un projecte de clavegueres per a la vila de Gràcia. Fou arquitecte del Govern Civil de la província i cap del servei municipal de clavegueres de Barcelona, entre altres càrrecs.
Continuador de l’obra d’Ildefons Cerdà, és l’autor de nombrosos projectes de sanejament i de plans topogràfics del pla de Barcelona i del Baix Llobregat, entre els quals cal destacar el Proyecto de saneamiento del subsuelo de Barcelona (1893, en 3 volums).
S’anà a Madrid quan el nomenaren inspector general d’Obres Públiques. Féu nombrosos projectes (ferrocarrils, pantans, canalitzacions) dins l’estat espanyol.
Publicà, entre altres fullets, Insalubridad de las viviendas de Barcelona (1890), Medios de aminorar las enfermedades y mortalidad en Barcelona (1893) i Anarquía o caciquismo (1902).
(Castellterçol, Moianès, 4 desembre 1858 – Barcelona, 22 febrer 1916)
Metge i polític. Estudià a Barcelona amb Bartomeu Robert i Jaume Pi i Sunyer i s’especialitzà en ginecologia, especialitat de la qual el 1893 guanyà la càtedra de la Facultat de Medicina de Barcelona, i fou un dels introductors de la cirurgia ginecològica.
Publicà un important Tratado de ginecología (1903-06). Presidí l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques (1914) i la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (1911-16), i el I Congrés de Metges de Llengua Catalana (1913).
En política, fou un dels fundadors de la Unió Regionalista (1900) i en promogué la fusió amb el Centre Nacional Català, de la qual sorgí la Lliga Regionalista, partit del qual fou vicepresident. Fou senador per Barcelona (1914-16).
Fou el pare de Miquel Fargas i Raymat.
(Torà, Solsonès, 16 desembre 1798 – Tortosa, Baix Ebre, 27 juliol 1858)
Eclesiàstic. Es doctorà a Cervera.
Ordenat, fou provisor de la diòcesi de Barcelona (1831) i governador de la de Solsona (1846).
Bisbe de Puerto Rico (1848), hi reconstruí la catedral i altres esglésies i amplià el palau episcopal.
Malalt, tornà a l’estat espanyol i fou nomenat bisbe de Tarassona (1855-57) i de Tortosa (1858), càrrec que no arribà a ocupar.
(Vic, Osona, 1858 – Barcelona, 1911)
Jurista. Es llicencià en dret el 1879. Fou catedràtic de dret canònic a la universitat barcelonina. Sempre tingué fama, entre els seus deixebles, de molt exigent i sever.
Publicà diverses col·laboracions al “Diario de Barcelona” i a la premsa catòlica. És autor d’una remarcable Instituciones de derecho canónico.
Fou un dels delegats per Barcelona a l’Assemblea Catalanista de Manresa (1892).
(Madrid, 23 juny 1858 – Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, 14 setembre 1897)
Advocat i enginyer agrònom. Marquès de Monistrol d’Anoia i d’Aguilar i baró de Beniparrell. Fill de Josep Maria Escrivà de Romaní i de Dusai.
Com a diputat a les corts per Olot (1883-95), defensà el proteccionisme. El 1890 fou nomenat director general d’agricultura, indústria i comerç.
Presidí la Societat Catalana d’Horticultura i fou secretari de la comissió permanent de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, a Madrid.
(Barcelona, 19 setembre 1792 – 20 juny 1858)
Metge. Estudià medicina a la Universitat de Cervera, i es doctorà en cirurgia a Barcelona, on fou deixeble de Pere Castelló.
Fou metge major de l’Hospital de la Santa Creu, catedràtic de clínica mèdica, secretari de la Junta Superior de Medicina i membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona. Arribà a ésser metge de cambra de Ferran VII de Borbó.
Publicà nombrosos articles i discursos, entre els quals destaca la clau topogràfica com a model de tots els metges del Principat.
Alertà sobre els perjudicis dels gasos de les fàbriques per a la salut pública.
(Barcelona, 1858 – 21 octubre 1917)
Veterinari. Fill de Jeroni Darder i Feliu, i germà de Francesc.
Investigà sobre la triquina i fou president del Col·legi de Veterinaris de Barcelona.
(Barcelona, 1826 – 4 agost 1858)
Filòsof. Succeí Francesc Xavier Llorens i Barba com a professor de filosofia a l’Institut de Barcelona (1847); fou catedràtic de lògica i psicologia a la Universitat de Barcelona.
El 1853 traduí al castellà A system of logic… de John Stuart Mill. Influït, però, per Ramon Martí i d’Eixalà, evolucionà cap al psicologisme escocès, com ho reflecteixen les Lecciones de psicología y lógica que donà el curs 1856-57 i que els seus deixebles publicaren el 1857.
Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1852).
Dades dels Països Catalans 