(Palamós, Baix Empordà, 1858 – Barcelona, 1933)
Escriptor. Impressor d’ofici, col·laborà a “La Campana de Gràcia”, “L’Esquella de la Torratxa”, etc, amb el pseudònim de Valentí Julivert.
És autor de llibres de poesies castellanes i catalanes (Engrunes, 1887; Aires de l’Empordà, 1891; Bosquejos, 1887) i d’obres de teatre còmiques: Al vol! (1877), Dos i un sastre (1878) i d’altres.
(Falset, Priorat, 1858 – Barcelona, 1940)
Pintor. Format a París amb Francesc Domingo i Marquès.
Instal·lat a Barcelona vers el 1886, hi obrí una acadèmia privada de Belles Arts, que fou freqüentada, entre altres artistes, per Isidre Nonell, Xavier Nogués, Ignasi Mallol i, més tard, Enric Planas i Durà, i que encara perdura regida pel seu fill Vicenç Martínez i Gorjas.
Com a pintor seguí el fortunyisme i conreà també l’aquarel·la.
(Barcelona, 1 juliol 1858 – Buenos Aires, Argentina, 1932)
Advocat i periodista. Residí un temps a Madrid, on dirigí el diari “El Progreso”.
Sofrí persecucions a causa del seu ideari republicà. Emigrà a l’Argentina, on es dedicà a l’exercici de la seva carrera.
Hi publicà escrits de caràcter jurídic, a més de diverses col·laboracions de premsa, en bona part dedicades a fer conèixer els problemes polítics de Catalunya.
(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 18 març 1785 – Girona, 10 setembre 1858)
Heroïna de la guerra del Francès. Era germana de Jaume i Manuel.
Casada amb l’irlandès Latino Fitz-Gerald, tinent de les forces que defensaven Girona el 1808.
Es distingí en la defensa d’aquesta ciutat durant el setge del 1809 i fou comandant de l’esquadra de Sant Narcís de la companyia de Santa Bàrbara.
(Castella, 1792 – 1858)
Militar. Durant la primera guerra carlina, destacà en l’acció de Peracamps, fet que li valgué el comtat d’aquest nom.
Capità general de València (1838-39) i de Catalunya (1840-42). Reprimí l’aixecament popular de Barcelona i bombardejà la ciutat (desembre de 1842).
(Cadaqués, Alt Empordà, 5 juliol 1858 – Barcelona, abril 1915)
Periodista, autor teatral i advocat.
Dirigí “L’Aureneta” i fou redactor en cap del “Diario Mercantil”.
Publicà més de trenta obres teatrals en català, d’arrel romàntica i de to festiu, com El túnel (1895), El cor i l’ànima (1894), Ànimes perdudes (1908) i Botifarres dolces (1906).
(Tortosa, Baix Ebre, 4 febrer 1858 – Barcelona, 22 novembre 1927)
Pintor i dibuixant. Després d’una estada a Barcelona, se n’anà a Madrid, on fou deixeble del belga De Haes a l’Escola de Belles Arts.
La seva primera exposició individual, que tingué lloc a la galeria Dalmau i per iniciativa del pintor Ignasi Mallol, no se celebrà fins al 1915.
La seva obra es caracteritza pel realisme i la gran riquesa colorista i per una pinzellada àgil i lliure que l’acosten, d’una manera molt personal, a l’impressionisme.
Com a paisatgista, és autor de vistes rurals i urbanes molt notables (Racó de la Costa Brava, Un poble empordanès, Teulades de Sant Feliu).
També és autor de bones composicions amb figures, caracteritzades pels contrasts de llum (El nen del gos, Mare i fill).
(Barcelona, 3 abril 1858 – 19 setembre 1927)
Enginyer de camins i arquitecte. Juntament amb Pere Pascual, presentà un projecte de clavegueres per a la vila de Gràcia. Fou arquitecte del Govern Civil de la província i cap del servei municipal de clavegueres de Barcelona, entre altres càrrecs.
Continuador de l’obra d’Ildefons Cerdà, és l’autor de nombrosos projectes de sanejament i de plans topogràfics del pla de Barcelona i del Baix Llobregat, entre els quals cal destacar el Proyecto de saneamiento del subsuelo de Barcelona (1893, en 3 volums).
S’anà a Madrid quan el nomenaren inspector general d’Obres Públiques. Féu nombrosos projectes (ferrocarrils, pantans, canalitzacions) dins l’estat espanyol.
Publicà, entre altres fullets, Insalubridad de las viviendas de Barcelona (1890), Medios de aminorar las enfermedades y mortalidad en Barcelona (1893) i Anarquía o caciquismo (1902).
(Castellterçol, Moianès, 4 desembre 1858 – Barcelona, 22 febrer 1916)
Metge i polític. Estudià a Barcelona amb Bartomeu Robert i Jaume Pi i Sunyer i s’especialitzà en ginecologia, especialitat de la qual el 1893 guanyà la càtedra de la Facultat de Medicina de Barcelona, i fou un dels introductors de la cirurgia ginecològica.
Publicà un important Tratado de ginecología (1903-06). Presidí l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques (1914) i la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (1911-16), i el I Congrés de Metges de Llengua Catalana (1913).
En política, fou un dels fundadors de la Unió Regionalista (1900) i en promogué la fusió amb el Centre Nacional Català, de la qual sorgí la Lliga Regionalista, partit del qual fou vicepresident. Fou senador per Barcelona (1914-16).
Fou el pare de Miquel Fargas i Raymat.
(Torà, Solsonès, 16 desembre 1798 – Tortosa, Baix Ebre, 27 juliol 1858)
Eclesiàstic. Es doctorà a Cervera.
Ordenat, fou provisor de la diòcesi de Barcelona (1831) i governador de la de Solsona (1846).
Bisbe de Puerto Rico (1848), hi reconstruí la catedral i altres esglésies i amplià el palau episcopal.
Malalt, tornà a l’estat espanyol i fou nomenat bisbe de Tarassona (1855-57) i de Tortosa (1858), càrrec que no arribà a ocupar.
Dades dels Països Catalans 