(Maó, Menorca, 13 maig 1856 – 4 octubre 1946)
Advocat i sociòleg. Col·laborador a “La Voz de Menorca” i a la “Revista de Menorca”. Va ésser dirigent del partit republicà de Menorca.
Entre les seves obres cal assenyalar Sa qüestió d’es treball a Menorca (1920) i els llibres de folklore menorquí Lletres a una mare maonesa, i De re cibaria (1923).
(Palma de Mallorca, 1775 – 1856)
Escriptor. Estudià humanitats i filosofia. Es dedicà també a les matemàtiques, a la pintura i a la música.
Autor en llengua dialectal mallorquina, les seves obres tenen un interès folklòric més que literari: Rondaia de rondaies (1815), Faules mallorquines (1846) i Més perd l’avariciós que l’abundós (1851).
Fou el pare de Tomàs Aguiló i Forteza i l’oncle de Marià Aguiló i Fuster.
(Barcelona, 1856 – 1938)
Periodista i advocat. Ingressà a la carrera judicial.
Fou redactor i col·laborador de diverses publicacions periòdiques.
(Terrassa, Vallès Occidental, 1856 – 1943)
Geòleg. Deixà treballs remarcables, com la Constitució geològica de Terrassa i dels seus voltants (198), Relaciones tectónicas entre Cataluña y las Baleares (1922), Tectónica de Montserrat (sd), etc.
També deixà algun estudi històric: La noche de San Bartolomé (1904).
(A Corunya, Galícia, 1856 – Madrid, 8 març 1921)
Polític. El 1889 fou nomenat ministre de governació del govern de Silvela-Polavieja. Nomenà d’alcaldes coneguts catalanistes (doctor Robert, Font de Rubinat, Yxart), però reprimí amb força el Tancament de Caixes.
La seva actitud i la política immobilista del govern foren la causa que el Centre Nacional Català organitzés la xiulada de què fou objecte el 4 de maig de 1900 durant la seva visita a Barcelona.
El 1913 formà govern i el 18 de desembre de 1913 féu aprovar el decret llei de la creació de mancomunitats de diputacions, que donava satisfacció a una gran part de les exigències de la Lliga Regionalista.
L’any 1920 fou nomenat cap del govern en una situació de crisi social a Catalunya. Féu costat totalment als mètodes del general Martínez Anido a Barcelona per reprimir el moviment obrer (llei de fugues).
Morí víctima d’un atemptat dut a terme per sindicalistes catalans.
(Barcelona, 1856 – 1944)
Escriptor i advocat. Fill de Teodor Creus i Coromines.
Fou vocal vitalici de la Biblioteca-Museu Balaguer de Vilanova i la Geltrú, de la qual dirigí un “Butlletí” durant deu anys. Publicà alguns treballs monogràfics en castellà.
Fou el pare de Lluís Creus i Vidal.
(Caracas, Veneçuela, 1782 – Madrid, 1856)
Militar. Lluità contra els carlins (presa de Sogorb, 1835; presa de Berga, 1840).
Fou capità general de Catalunya (1843); s’adherí, després de vacil·lar, a l’aixecament contra Espartero (la Jamància).
(Reus, Baix Camp, 1856 – Catalunya, segle XIX)
Compositor. Estudià al Liceu de Barcelona. El 1874 fou nomenat mestre de capella de l’església de Sant Francesc de Paula, a la capital.
Gran part de les seves obres són d’inspiració religiosa.
(Barcelona, 1856 – la Canonja, Tarragonès, 6 març 1923)
Metge. Estudià a la Universitat de Barcelona i es doctorà a Madrid.
Molt interessat per l’higienisme, és autor de notables escrits mèdics i de divulgació a la premsa barcelonina, especialment a “La Veu de Catalunya”.
Participà activament en diversos Congressos de Metges de Llengua Catalana.
(Barcelona, 24 gener 1821 – 20 maig 1856)
Metge. Pertanyia a l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.
Hi presentà la memòria titulada Influencia de las pasiones en la marcha de las enfermedades, notable per al seu temps.
També va escriure sobre l’educació física i moral dels nens.
Dades dels Països Catalans 