(Palma de Mallorca, segle XIX – 1856)
Advocat. Secretari de la comissió provincial d’instrucció primària de Mallorca i de la Universal Consignació.
El 1849 fou comissionat a Madrid per resoldre el problema del deute consignat, per a la qual cosa escriví una Memoria sobre la Universal Consignación de Mallorca (1849), base per a la definitiva abolició d’aquesta càrrega que gravava l’economia mallorquina des de la baixa edat mitjana.
(Maó, Menorca, 13 maig 1856 – 4 octubre 1946)
Advocat i sociòleg. Col·laborador a “La Voz de Menorca” i a la “Revista de Menorca”. Va ésser dirigent del partit republicà de Menorca.
Entre les seves obres cal assenyalar Sa qüestió d’es treball a Menorca (1920) i els llibres de folklore menorquí Lletres a una mare maonesa, i De re cibaria (1923).
(Palma de Mallorca, 1775 – 1856)
Escriptor. Estudià humanitats i filosofia. Es dedicà també a les matemàtiques, a la pintura i a la música.
Autor en llengua dialectal mallorquina, les seves obres tenen un interès folklòric més que literari: Rondaia de rondaies (1815), Faules mallorquines (1846) i Més perd l’avariciós que l’abundós (1851).
Fou el pare de Tomàs Aguiló i Forteza i l’oncle de Marià Aguiló i Fuster.
(Santander, Cantàbria, 3 novembre 1856 – 19 maig 1912)
Erudit. Deixeble, a Barcelona, de Francesc Xavier Llorens i Barba i de Manuel Milà i Fontanals (1871-73), el qual el féu hereu de la seva biblioteca i dels seus papers.
A Barcelona es guanyà l’amistat duradora d’Antoni Rubió i Lluch, Josep Franquesa i Gomis, J.L. Estelrich, Mateu Obrador i M. Costa i Llobera, entre altres, inicià el seu constant interès per la cultura catalana i publicà el primer escrit, sobre Cervantes poeta (1873).
A la seva obra Horacio en España (1877), donà a conèixer la primerenca oda A Horaci de Costa i Llobera. A la Biblioteca Vaticana de Roma aplegà materials per al seu innovador estudi Arnaldo de Vilanova, médico catalán del siglo XIII (1879).
Fou decididament contrari al catalanisme polític. Ho palesà només en converses i en lletres privades. Per això ha estat considerat, sense distincions, com a catalanòfil, sobretot des del seu discurs en català als Jocs Florals del 1888.
Afiliat a Unión Católica de Pidal i Mon, el 1883 fou diputat liberal-conservador per les Balears, on pronuncià el seu bell discurs sobre Ramon Llull (1884), i hi guanyà nous amics, com els dos Alcover i Josep Maria Quadrado, els papers del qual passaren també a la seva biblioteca.
Des del 1893 fou senador, primer per la universitat d’Oviedo, i des del 1899 per l’Academia Española, a la qual havia entrat el 1881 amb un discurs sobre La poesía mística en España, que s’obre amb Ramon Llull i es clou amb Jacint Verdaguer.
A la Historia de las ideas estéticas en España (cinc volums, 1883-91), tot d’autors catalans hi són presents, així com als Orígenes de la novela (quatre volums, 1905-15), amb remarcables estudis sobre Ramon Llull, Anselm Turmeda, el Curial e Güelfa i el Tirant lo Blanc.
Mantingué una continuada correspondència amb molts escriptors de tots els països de llengua catalana, la qual ell considerà sempre una sola llengua, i ben diferenciada de la provençal.
(Barcelona, 1856 – 1938)
Periodista i advocat. Ingressà a la carrera judicial.
Fou redactor i col·laborador de diverses publicacions periòdiques.
(Terrassa, Vallès Occidental, 1856 – 1943)
Geòleg. Deixà treballs remarcables, com la Constitució geològica de Terrassa i dels seus voltants (198), Relaciones tectónicas entre Cataluña y las Baleares (1922), Tectónica de Montserrat (sd), etc.
També deixà algun estudi històric: La noche de San Bartolomé (1904).
(A Corunya, Galícia, 1856 – Madrid, 8 març 1921)
Polític. El 1889 fou nomenat ministre de governació del govern de Silvela-Polavieja. Nomenà d’alcaldes coneguts catalanistes (doctor Robert, Font de Rubinat, Yxart), però reprimí amb força el Tancament de Caixes.
La seva actitud i la política immobilista del govern foren la causa que el Centre Nacional Català organitzés la xiulada de què fou objecte el 4 de maig de 1900 durant la seva visita a Barcelona.
El 1913 formà govern i el 18 de desembre de 1913 féu aprovar el decret llei de la creació de mancomunitats de diputacions, que donava satisfacció a una gran part de les exigències de la Lliga Regionalista.
L’any 1920 fou nomenat cap del govern en una situació de crisi social a Catalunya. Féu costat totalment als mètodes del general Martínez Anido a Barcelona per reprimir el moviment obrer (llei de fugues).
Morí víctima d’un atemptat dut a terme per sindicalistes catalans.
(Barcelona, 1856 – 1944)
Escriptor i advocat. Fill de Teodor Creus i Coromines.
Fou vocal vitalici de la Biblioteca-Museu Balaguer de Vilanova i la Geltrú, de la qual dirigí un “Butlletí” durant deu anys. Publicà alguns treballs monogràfics en castellà.
Fou el pare de Lluís Creus i Vidal.
(Caracas, Veneçuela, 1782 – Madrid, 1856)
Militar. Lluità contra els carlins (presa de Sogorb, 1835; presa de Berga, 1840).
Fou capità general de Catalunya (1843); s’adherí, després de vacil·lar, a l’aixecament contra Espartero (la Jamància).
Dades dels Països Catalans 