(Igualada, Anoia, 1845 – Barcelona, 1905)
Actor, autor i director teatral. Es destacà amb obres de Frederic Soler “Pitarra”, amb la companyia La Gata.
Treballà també per a les formacions teatrals de Conrad Colomer i de Mateu.
(Barcelona, 3 març 1845 – 5 febrer 1880)
Pintor. Estudià a l’Escola de Llotja i freqüentà el taller del gravador Eusebi Planas.
El 1863 se n’anà a París, on féu la coneixença de Thomas Couture, que li aconsellà que es dediqués de ple a la pintura. Tornà a Barcelona i viatjà sovint a Madrid, on estudià i copià els grans mestres del Museo del Prado.
Al seu taller de Barcelona féu obres d’encàrrec: temes religiosos (Sant Sebastià, Ntra. Sra. de la Salette), retrats (F. Vidal i Jevelli, ebenista) i quadres de gènere (Els borratxos, Jugadors de daus, L’hereuet, Les cartes). Féu, també, pintures murals a les esglésies del Pi i de Sant Agustí.
El seu estil, encara que molt personal i representatiu del realisme català, acusa la influència dels grans mestres espanyols, francesos i flamencs. Són ben coneguts els seus dibuixos a la mina de plom.
Rebé una proposició d’Alfons XII de Borbó per ésser pintor de cambra (1877).
El seu germà fou Enric Gómez i Polo (Barcelona, 1841 – 1911) Gravador. Destacà en els treballs al boix. Fou un dels litògrafs més remarcables del seu temps.
(Barcelona, 1800 – 1845)
Ciutadà de Barcelona. Fou un dels membres de la junta revolucionària que, durant la revolta de 1842, tractà sense èxit d’arribar a una transacció amb el general van Halen. El fracàs de la gestió tindria per conseqüència el ferotge bombardeig de terror ordenat pel general Espartero.
Fou deportat a Cuba per algun temps. Allí fundà l’Ateneu Català de la Classe Obrera, així com una Societat Benèfica que es titulà d’Amics dels Pobres.
Fou el pare del metge Antoni Giberga i Gibert.
(Reus, Baix Camp, 24 maig 1845 – Barcelona, 26 juliol 1902)
Pintor. Deixeble de Martí i Alsina a l’Escola de Llotja. L’any 1874 es traslladà a Roma, on rebé la influència de Marià Fortuny i n’esdevingué seguidor.
Havent-ne tornat, la seva exposició a Barcelona (1874) tingué una sorollosa acollida: Narcís Oller l’elogià apassionadament pel seu naturalisme i el mostrà com a exemple contra la pintura d’història. En exposar a Madrid el 1890, la regent li adquirí una obra.
Excel·lí com a aquarel·lista (Els traginers) i com a pintor de paisatges, marines i quadres de costums (La fira, Mercat a Granada, Escena popular andalusa, Posta de sol, Un carrer, Regates a Sorrento, etc).
(Barcelona, 7 juliol 1845 – Berga, Berguedà, 1928)
Polític. Pertanyent al partit conservador, representà el districte de Berga-Manresa a la diputació provincial.
En constituir-se Solidaritat Catalana, s’afilià al catalanisme. Fou senador per Girona (1907-08), diputat a corts per Berga (1910-16) i governador civil de Toledo (1921).
(Vilajuiga, Alt Empordà, 1845 – Barcelona, 14 agost 1904)
Catedràtic de llengua hebrea (1882) i de filosofia a la Universitat de Barcelona.
Publicà, a més de nombrosos opuscles de filosofia i ciència del llenguatge, Curso de geografía histórica (1873), Curso de metafísica (1881), Método de enseñanza de lengua hebrea (1881) i Diccionario de la lengua castellana (1890), amb correspondència catalana.
En col·laboració amb Rafael Bocanegra, va publicar Novísimo Diccionario Enciclopédico de la lengua castellana.
(Terrassa, Vallès Occidental, 18 febrer 1845 – 21 maig 1904)
Músic i advocat. Exercí l’advocacia a Barcelona. Abandonà la professió per seguir la seva vocació musical.
Destacà com a director d’orquestra. El 1882 actuà a València i ho féu repetidament a Barcelona.
(Barcelona, 25 abril 1845 – Madrid, 1 novembre 1925)
Periodista i escriptor. Visqué gairebé mig segle a Nova York, on fundà una de les primeres revistes en català d’Amèrica “La Llumanera de Nova York” (1874-81).
Seguí l’esperit de la Renaixença i fou corresponsal de diversos periòdics de Madrid.
El seu Diccionario español-inglés e inglés-eapañol (1876) ha esdevingut clàssic, i és reeditat constantment.
Entrà en contacte amb Baden-Powell i l’escoltisme. Un cop instal·lat a Madrid, fou elegit comissari general dels Exploradors d’Espanya.
(Barcelona, 12 novembre 1845 – Montemayor, Extremadura, 25 setembre 1916)
Almirall i polític.
Intervingué en el combat naval de Santiago de Cuba (1898) com a comandant de la Infanta María Teresa i com a cap de l’estat major de l’esquadra de Cervera.
Afiliat al partit liberal, fou ministre de Marina amb Segismundo Moret, el 1905 i el 1909. Posteriorment, fou senador vitalici (1912).
(Barcelona, 28 gener 1845 – 22 agost 1915)
Metge. Germà de Joan. Catedràtic de fisiologia a la Universitat de Barcelona.
Inicià, amb Lluís Carreras i Aragó, l’estadística demogràfica sanitària, que, establerta per ell a Barcelona, s’estengué per tot l’estat espanyol.
Membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona i d’altres corporacions.
Dades dels Països Catalans 