Arxiu d'etiquetes: 1840

Jaumeandreu i Triter, Eudald

4 Respostes

(Barcelona, gener 1774 – 30 agost 1840)

Economista i religiós agustí. Fou liberal en política i economia, però no en afers de comerç exterior.

L’any 1814 li fou encarregada la càtedra d’economia política creada per la Junta de Comerç, i la regentà quan fou agregada a la Universitat de Barcelona, un cop restaurada (1822), fins al 1823, privat de continuar per les seves idees liberals.

L’any 1820 s’havia fet càrrec de la càtedra de dret constitucional, i el 1833 de la d’economia aplicada als obrers industrials, fundada per l’Acadèmia de Ciències i Arts. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i assessor del grup de pressió patronal Junta de Fàbriques.

Assentà els principis teòrics del proteccionisme català a Rudimentos de economía política (1836), on polemitzava amb el gran lliurecanvista asturià Flores Estrada. La seva principal obra política, Curso elemental de Derecho Público (1836), és radicalment constitucional.

Giménez i Lloberas, Enric

Deixa un comentari

(Barcelona, 3 gener 1868 – 26 maig 1939)

Actor teatral. Fill del també actor Manuel Giménez i Iroz (Barcelona, 1840-1925).

Va debutar en l’escena catalana el 1894 i aconseguí un gran prestigi com a intèrpret de les versions catalanes d’obres clàssiques i del repertori universal, que va alternant amb el repertori català.

Va exercir també com a director d’escena i professor de declamació i va ésser un dels principals col·laboradors d’Adrià Gual en el Teatre Íntim.

Gabarró i Torrents, Salvador

Deixa un comentari

(Catalunya, 1840 – 1928)

Mestre serraller. Col·laborà amb Joan Oñós a les obres del Palau Güell d’Antoni Gaudí (1886-90).

Treballà a la Sagrada Família, al parc Güell i a d’altres obres del famós arquitecte.

Ferratges i Mesa, Antoni

1 Resposta

(Santiago de Cuba, Cuba, 12 maig 1840 – Barcelona, 21 febrer 1909)

Polític i advocat. Inicialment liberal, s’inscriví en el partit maurista.

Fou diputat per Vic (1869), governador civil a Girona (1871) i Castelló de la Plana, diputat a Corts per Granollers (1881-87 i 1891-95) i senador per Barcelona (des de 1896).

Espasa i Anguera, Josep

3 Respostes

(la Pobla de Cérvoles, Garrigues, 1840 – Barcelona, 4 juliol 1911)

Editor. Amb el seu germà Pau, i mostrant un notable esperit d’empresa que li feia suplir la manca inicial de mitjans, posà les bases de la poderosa editorial del seu nom.

El seu germà fou Pau Espasa i Anguera  (la Pobla de Cérvoles, Garrigues, 1835 – Barcelona, 1927)  Editor. Col·laborà a les primeres iniciatives del seu germà fins al 1879, any en què es retirà del negoci.

Escorsa i Cruells, Dionís

1 Resposta

(Sant Feliu de Codines, Vallès Oriental, 12 octubre 1840 – Barcelona, 7 juliol 1900)

Industrial. El 1876 establí a Barcelona, juntament amb Josep Plana i Anguera i Sebastià Agustí i Vilardebó, una foneria de ferro que esdevingué la segona foneria d’acer mòlt de l’estat espanyol, i es transformà el 1920 en les importants Foneries Escorsa SA, amb seu a l’Hospitalet de Llobregat.

L’empresa, que ocupà fins 200 obres, fallí i tancà el 1966.

Fou el pare d’Alexandre Escorsa i Sòria.

Coll i Britapaja, Josep

Deixa un comentari

(Arecibo, Puerto Rico, 18 desembre 1840 – Barcelona, 9 gener 1904)

Escriptor i compositor. Doctorat en dret a Barcelona (1865), milità dins el federalisme i col·laborà assíduament en els periòdics.

Retirat de la política, formà part del grup de Frederic Soler; escriví, en castellà i en català, un gran nombre d’obres teatrals, la majoria de les quals de sàtira política, pertanyents al gènere lírico-còmic, per a les quals sovint compongué la música, que el convertiren en un dels autors més populars del seu temps.

Compongué, entre d’altres, les sarsueles o revistes musicals Robinson petit (1871), De Sant Pol al Polo Nord (1872), L’Angeleta i l’Angelet (1879), Els Banys Orientals (1880) i La Campana de Sarrià (1885).

Castellví i Vilallonga, Lluís de

Deixa un comentari

(Tarragona, 26 octubre 1840 – Barcelona, 24 setembre 1918)

Militar. Participà en la lluita contra els patriotes cubans (1864-74) i, en tornar, contra els carlins al Principat i al País Basc, i ascendí a brigadier.

Governador militar del castell de Montjuïc, resultà ferit en l’atemptat contra Martínez Campos a Barcelona (1893). Destacà en la repressió de la vaga general del març de 1908.

El 1910 fou nomenat capità general de València.

Carreras i Lastortras, Lluís

Deixa un comentari

(Mataró, Maresme, 1840 – Barcelona, 1888)

Periodista i polític. Inicià estudis al seminari de Barcelona.

Milità al partit republicà i, essent diputat, proposà a la diputació de Barcelona la conversió de Catalunya en estat republicà federal dins l’estat espanyol (febrer 1873). Visqué anys a Madrid i a París.

Havia col·laborat als periòdics “El Café”, “El Principado” i “El Diluvio”, i publicà París a sangre y fuego. Jornadas de la Commune (1871), El rey de los carlistas (1879), Retratos a la pluma (1884), Estudios sobre el arte de escribir bien (1885) i la novel·la Elvira (1885).

Utilitzà el pseudònim de Manuel Manrique de Lara.

Carlina, Primera Guerra -1833/40-

134 Respostes

(Estat espanyol, 2 octubre 1833 – 6 juliol 1840)

(o Guerra dels Set Anys)  Guerra civil. Tingué els principals escenaris a les terres de Navarra i del País Basc, al Maestrat i a les zones interiors de Catalunya; la costa i les ciutats catalanes restaren dominades pels liberals.

La guerra fou, essencialment, un enfrontament entre els exèrcits regulars isabelins i les àgils formacions carlines, no tan ben equipades, però afavorides per la coneixença del terreny muntanyenc on solien actuar; la lluita es desenvolupà amb gran ferotgia per part de tots els bàndols, sobretot fins que no fou signat el conveni de lord Eliot (abril 1835), encaminar a assolir un tracte humà per als presoners.

A Catalunya predominaren una sèrie de caps de quadrilles que mai no acceptaren d’unificar les seves tropes sota la direcció d’una sèrie de comandants generals que envià don Carles. Per això la guerra a Catalunya no superà la fase de guerrilles. En canvi, al Maestrat, Ramon Cabrera aconseguí d’imposar-se i dominar des de Morella un extens territori.

Del maig al novembre de 1837 hom assajà una operació audaç; l’expedició Reial, anomenada així perquè hi participava el mateix pretendent, Carles V, partí d’Estella, travessa Aragó i Catalunya (on s’hi afegí Cabrera amb els seus homes) i es dirigí cap a Madrid, on, a les portes de la capital, les forces governamentals obligaren els carlins a retirar-se.

Després de signar-se el conveni de Vergara (agost 1839), Cabrera resistí encara al Maestrat i a Catalunya, però a la fi es va veure obligat a traspassar amb els seus homes la frontera francesa (juliol 1840).

Al cap de poc temps, aparegueren a Catalunya una sèrie de petites partides, formades sobretot per antics combatents carlins, que foren anomenats trabucaires. Aquestes partides, encara que es presentaven com a defensores de don Carles, eren autèntiques quadrilles de bandolers.

El 1845, Carles V abdicà en el seu fill Carles Lluís (Carles VI), que hom intentà de casar-lo amb Isabel II de Borbó, però, en fracassar, començà la Segona Guerra Carlina.