Arxiu d'etiquetes: 1835

Bassa i Girona, Pere Nolasc de

2 Respostes

(el Milà, Alt Camp, segle XVIII – Barcelona, 6 agost 1835)

Militar. En esclatar la guerra contra Napoleó s’enrolà com a capità d’una companyia. Esdevingué tinent coronel, grau confirmat per Ferran VII de Borbó, i el 1830 ascendí a brigadier i a mariscal de camp.

El 1833 fou nomenat governador militar de Cadís, i el 1835, de Barcelona. Fou encarregat pel capità general Manuel de Llauder de castigar els culpables de la crema de convents de Barcelona del 25 i 26 de juliol de 1835; però, en intentar de desarmar la milícia nacional, grups de revoltats assaltaren la seva residència, fou mort d’un tret i el seu cadàver arrossegat i cremat.

Arau i Vidal, Narcís

1 Resposta

(Barcelona, 21 desembre 1835 – ?, segle XIX)

Dibuixant, litògraf, enginyer industrial, mestre d’obres i aparellador. Fill de Francesc Arau i Sanpons. El 1858 fou nomenat professor de matemàtiques del Centre Artístic Industrial.

Publicà un pla del terme municipal de la Barcelona de l’any 1719 i un Tratado completo de carpintería (1864).

Aragonès, Francesc

Deixa un comentari

(Duesaigües, Baix Camp, 1764 – Barcelona, 1835)

Religiós franciscà i escriptor. D’ideologia absolutista lluità contra la política liberal, especialment a través d’escrits: Es absolutamente ilícito el juramento de fidelidad exigido a los españoles (1811), Representación de la Iglesia a las Cortes de Cádiz (1813), i el Diccionario crítico-serio (1813), en oposició al Diccionario crítico-burlesco de Bartolomé Gallardo.

El 1822 fou processat per conspirar a favor de la restauració del govern absolutista, però fugí a França, bé que en tornà poc temps després. En aquest període publicà, amb el pseudònim d’El Filósofo Arrinconado, una col·lecció de Cartas (1822-23), en defensa de la potestat eclesiàstica, dels ordes regulars, etc.

Escriví, a més, Los franciscanos de Cataluña (1833), interessant història de l’orde del 1808 al 1828.

Ametller i Clot, Carles Francesc

Deixa un comentari

(Barcelona, 12 novembre 1753 – Cadis, Andalusia, 14 febrer 1835)

Metge. Estudià medicina a Cadis i fou metge militar de marina i, més tard, professor del Col·legi de Cirurgia de Cadis, el qual arribà a dirigir.

Entre les seves obres, ultra els discursos inaugurals dels anys 1790 i 1798, cal citar Elementos de geometría y física experimental (1788) i Memoria descriptiva de la fiebre amarilla que en 1800 se padeció en Cádiz.

Alcoverro i Amorós, Josep

1 Resposta

(Tivenys, Baix Ebre, 1835 – Madrid, 9 desembre 1908)

Escultor. Deixeble de Josep Piquer i Duart. Esculpí figuracions religioses, històriques, mitològiques i de gènere.

Entre les seves obres cal citar: les estàtues d’Alfons el Savi i el de Sant Isidor (escalinata de la Biblioteca Nacional, Madrid) i nombrosos bustos-retrats.

Alcover i Sallent, Josep

Deixa un comentari

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, juny 1835 – Madrid, 1894)

Enginyer. Va pertànyer a la primera promoció d’enginyers industrials.

Va dirigir “La Gaceta Industrial” (1865-90), on publicà més de tres-cents treballs.

Autor de diverses monografies de caràcter divulgador.

Fita i Colomer, Fidel

6 Respostes

(Arenys de Mar, Maresme, 31 desembre 1835 – Madrid, 13 gener 1918)

Historiador i eclesiàstic. Ingressà als jesuïtes (1869) i féu el noviciat a Nivelles (Bèlgica). Passà a Loiola, on cursà retòrica i filosofia i fou professor d’humanitats, gramàtica i idiomes fins el 1860. El 1865 ensenyà exegesi i llengües orientals a Lleó, on es desvetllà la seva vocació d’historiador; fou nomenat corresponent de l’Academia de la Historia.

L’any 1868 l’expulsió dels jesuïtes el porta a Vals-prép-de-Lo-Puèi (Alvèrnia), on estudià els dominis dels templers de Velai. Poc després tornà a Manresa i aviat a Banyoles, on residí a l’antic monestir, aleshores Casa Missió Diocesana, on actuà com a superior i organitzà un hospital de sang per als ferits de la guerra carlina.

Passà a residir a Madrid el 1876, on fou membre numerari (1879) i director (1911) de la Academia de la Historia, càrrec que ocupà fins a la mort. Fou també membre de l’Academia Española i de la de Bellas Artes de San Fernando, de la de Bones Lletres de Barcelona i dels instituts d’arqueologia de Berlín i Coimbra. Col·laborà en un gran nombre de revistes d’història i religioses, així com a “La Renaixença Catalana”.

L’enorme quantitat de les seves publicacions és dedicada especialment a història eclesiàstica, a epigrafia romana, hebrea i celtibèrica i a col·leccions de documents, molts d’ells de tema català, i sobresurten per la seva erudició: La epigrafia romana de la ciudad de León (1868), Els reis d’Aragó i la seu de Girona des de l’any 1462 fins al 1482 (1873), Lápidas hebreas de Gerona (1874), El gerundense y la España primitiva (1879), El Llibre Verd de Manresa (1880), El Principado de Cataluña (1883), Destrucción de Barcelona per Almanzor (1885), Tablettes historiques de la Haute Loire (1870), Fernando II de Aragón en la historia parlamentaria de Cataluña (1888), La reacción metropolitana de Tarragona y el concilio compostelano del año 959 (1901), Barcelona en 1079 (1903), Epigrafía visigótica en Barcelona (1907) i Renallo gramático (1908), a més d’un bon nombre de treballs publicats al “Boletín de la Real Academia de la Historia”.

Prologà el Llibre dels feits d’armes de Catalunya, que edità Marià Aguiló el 1873, col·laborà a l’edició de Las Cortes de Cataluña de l’Academia de la Historia i fou el més destacat col·laborador d’E. Hübner en el Corpus Inscriptionum Latinarum. A l’Academia de la Historia es conserven, sense inventariar, una gran quantitat de manuscrits seus, i és interessant la seva correspondència amb els erudits coetanis.

Català i Albosa, Jaume

1 Resposta

(Arenys de Mar, Maresme, 1 novembre 1835 – Barcelona, 1 març 1899)

Eclesiàstic. Ordenat sacerdot l’any 1856, fou professor del seminari de Girona i, posteriorment, secretari de l’arquebisbe de Tarragona Costa i Borràs. L’any 1867 es traslladà a Madrid, on exercí diversos càrrecs, com el de capellà d’honor d’Alfons XII de Borbó. Nomenat bisbe de Canàries (1878) i de Cadis (1879).

El 1883 succeí al bisbe Urquinaona a Barcelona, fins al 1899, durant el seu pontificat foren edificades o restaurades moltes parròquies i creats centres de beneficència; hom acabà també la façana de la catedral. Presidí la coronació de la Mare de Déu de la Mercè i celebrà un important sínode diocesà. Protegí Jacint Verdaguer.

Assolí una veritable popularitat, fou defensor dels drets dels obrers i presidí una manifestació popular demanant l’indult d’un caporal condemnat a mort. Amb el seu acord, Tomàs de Boada, proposa a Lleó XIII (1899) el seu trasllat i el de la cort pontifícia a Barcelona.

Biblioteca de la Universitat de Barcelona

25 Respostes

(Barcelona, 1835 – )

Biblioteca pública, radicada a l’edifici central de la Universitat de Barcelona, formant unitat amb totes les biblioteques de la universitat, el dipòsit bibliogràfic de Cervera, el registre de la propietat intel·lectual, la delegació del Dipòsit legal, la fonoteca i la videoteca. Té el seu origen en el procés de desamortització de convents i en les disposicions (1835) per instituir biblioteques provincials amb els fons respectius. Instal·lada al començament (1880) al nou edifici de la universitat.

La biblioteca té un fons de més d’un milió de volums, amb uns 2.045 manuscrits i 910 incunables, i i notables col·leccions d’impresos lul·lians, impresos barcelonins dels segles XV al XVIII, obres de mística i teologia dels segles XVI i XVII, fullets, revistes i una col·lecció de 25 cartells de la guerra civil, 896 pergamins i uns 5.000 gravats. Ha publicat diversos catàlegs de manuscrits (des del 1942) i un d’incunables (1945). Entre els exemplars més notables cal esmentar diversos manuscrits dels segles X, XI i XII; una Bíblia del segle XI; la Crònica del rei Jaume I (segle XIV), procedent de Poblet; el tercer llibre de Lo Crestià, d’Eiximenis, i Lo Somni, de Bernat Metge.

El 1979 començà la catalogació per ordinador dels impresos moderns i des del 1983 es cataloga segons les normes ISBD i s’introdueixen les dades a l’ordinador del Centre d’Informàtica de la Universitat, excepte pel que fa a la producció bibliogràfica catalana, que en rep la catalogació de l’Institut Català de Bibliografia.

Enllaç web:  Biblioteca de la Universitat de Barcelona

Ardèvol i Cabrer, Jaume Josep

1 Resposta

(la Vilella Alta, Priorat, 5 abril 1775 – Barcelona, 4 abril 1835)

Metge, doctorat a Montpeller el 1800. Estudià geologia i mineralogia, treballà per millorar els alambins de destil·lació d’alcohols, i introduí al Camp de Tarragona el clor per al blanqueig de fibres i teixits vegetals. A partir del 1805 propagà, en aquesta mateixa comarca, el conreu de la patata. Assajà amb èxit, el 1819, a Salou (Tarragonès), un aparell elevador d’aigua de la seva invenció, que anomenà hidròpata.

Metge militar durant la Guerra del Francès, el 1813 fundà i dirigí el primer diari de Reus (“Periódico Político y Mercantil de la Villa de Reus”), ferventment liberal i constitucionalista, per la qual cosa, el 1814, fou processat i empresonat. El 1823 s’exilià a Gibraltar, d’on passà a Cuba i als EUA. Tornà a Gibraltar el 1828, i el 1831 es traslladà a París, on exercí la medicina fins al 1833.

Fou un precursor de l’estadística científica a Catalunya, el seu Ensayo sobre la topografía y estadística de la villa de Reus (1820). És autor, a més, d’un estudi sobre la febre groga, publicat a París el 1833.

Fou el pare del mecànic Leandre Ardèvol i Sardà.