(Tarragona, 1751 – Madrid, 1830)
Metge. Fou cirurgià militar i de cambra de Carles III de Borbó i professor al Colegio de Cádiz.
Membre de l’Acadèmia de Ciències Naturals de Barcelona i de la junta de govern de la facultat de Barcelona. Ideà un seguit de llits i de cadires per als convalescents de fractures.
Publicà, entre altres obres professionals, Nuevas indagaciones sobre las fracturas de la rótula… (1795) i Disertación.
Defensà la unió dels estudis de medicina i cirurgia.
(Barcelona, 1830 – 7 juliol 1896)
Pintor. Es formà sota la direcció del seu pare, Antoni Ferran i Satayol. Amplià els seus estudis a París, on va ésser deixeble de Couture.
Com ell, sentí predilecció pels temes històrics i pel retrat; un dels més coneguts és el d’Antoni de Capmany de la galeria de Catalans Il·lustres de l’ajuntament de Barcelona.
(Barcelona, vers 1830 – Manila ?, Filipines, 1884)
Gravador i medallista. Era fill de Domènec Estruch i Jordan i possiblement germà de Joan.
Deixeble de Bartomeu Tomàs Coromina, treballà a la Casa de la Moneda i a la Real Fàbrica del Timbre de Madrid, fins que passà a la Casa de la Moneda de Manila.
(Tarba, Gascunya, França, 1830 – Barcelona, 1867)
Fonedor de campanes. Hereu d’una tradició familiar que es remuntava al segle XV.
Establert a Barcelona des del 1855, fongué campanes per a Barcelona, Madrid, Montserrat i, sobretot, una de monumental per a Tàrrega.
La casa, una de les més prestigioses d’Europa, s’extingí amb el seu fill Pere Dencausse i Cominal (Barcelona, 1877-1930).
(Barcelona, 1830 – 1888)
Escriptor, actor i director teatral. Utilitzà els pseudònims de Pau Pi i Rosa Pic de Aldawala.
Relacionat amb Josep Anselm Clavé, publicà, entre altres obres d’estil satíric, romàntic o costumista, L’incendi d’Hostalric (1866), en col·laboració amb Ramon Móra, Los paquetaires (1869), Gent de barri (1877), Com succeeix moltes vegades (1877), Una noia collidora (1877) i La timba (1878).
També és autor de poemes, als quals posà música Josep Anselm Clavé. Deixà texts inèdits (entre ells la sarsuela Lo matrimoni civil i La guardiola, aquesta darrera en col·laboració amb Eduard Vidal i de Valenciano).
(Barcelona, 1830 – 1888)
Escriptor en castellà. Llicenciat en medicina i cirurgia i doctor en filosofia i lletres. Treballà com a arxiver a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona.
Publicà Miscelánea (1874), recull d’articles sobre filosofia, literatura, història i religió, Chois des morceaux littéraires tirés des meilleurs écrivains français (1875) i Ensayo crítico sobre la lengua griega y su enseñanza (1875).
(Valls, Alt Camp, 1830 – Tarragona, 1905)
Organista i compositor. Fou organista des del 1860 a la catedral de Tarragona.
Afavorí el moviment wagnerià i el conreu de la cançó tradicional catalana.
Compongué bon nombre d’obres de música d’església, la sarsuela Moisés y Aarón, i d’altres obres, Escriví diversos mètodes de solfeig, piano i música vocal.
(Guadalajara, Castella, vers 1750 – Solsona, Solsonès, 25 juliol 1830)
Bisbe de Solsona (1814-30).
Durant el Trienni Constitucional fou perseguit per absolutista, i fugí a França, on signà l’Exposición dirigida a Su Santidad (1823), dels bisbes de les diòcesis d’Espanya residents a França.
També envià als seus diocesans una pastoral (1823) contra el canonge Josep Oliveres, nomenat governador eclesiàstic de Solsona pel general Rotten.
(Tarragona, 8 desembre 1830 – Ivry, París, França, 28 març 1862)
Cantant. Obtingué èxits notables a diverses capitals europees.
(Tortosa, Baix Ebre, 1830 – Barcelona, 1879)
Comediògraf i poeta. Germà d’Antoni. Formà part de la bohèmia romàntica barcelonina i no es preocupà de donar continuïtat a la seva obra literària.
Col·laborà esporàdicament a “Un tros de paper”, i Valentí Almirall li finança una revista que tingué curta vida: “El gandul”.
Com a comediògraf escriví dues peces de crítica de costums: Un mirall per les pubilles (1870) i Lo gandul (1872). En aquesta darrera plantejà un diluït enfrontament entre amo i obrer, i hom troba en el seu protagonista el reflex de l’autor.
Com a poeta i prosista satíric publicà el recull Llampecs entre tenebres (1872?).
Dades dels Països Catalans 