(Figueres, Alt Empordà, 1824 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 1905)
Guitarrista i escriptor. Germà de Bonaventura. Féu llarga estada a París, on oferí diversos concerts. En tornà en 1865. Visqué a Tortosa amb el seu germà.
Traduí amb Víctor Balaguer la novel·la Los desposados de la muerte, sobre original del vescomte d’Arlincourt. Escriví en castellà algunes obres teatrals.
Viatjà a Cuba i als Estats Units, i el 1852 arribà a Mèxic, on s’establí.
(Mataró, Maresme, 1824 – Barcelona, 6 juny 1855)
Dirigent obrer. Havia estat capità de la Milícia Nacional i figurà com a president de la Societat de Teixidors quan es produïren les accions contra les selfactines, màquines automàtiques de filar, en les quals tingué una actuació directiva, com també en la vaga general (1854-55).
Va ser el líder més popular i influent del moviment obrer a Catalunya. Probablement per això fou executat, sota el pretext d’una suposada participació en un crim vulgar.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 20 octubre 1752 – 11 febrer 1824)
Advocat i agrònom. Doctorat a la Universitat de Cervera.
Ingressà a l’Acadèmia de Jurisprudència el 1781 i a l’Acadèmia de Ciències i Arts el 1786, on amb Josep Albert Navarro i Marià Oliveres formà un grup agrarista important. Admirador de Campomanes, promogué el conreu de la patata.
Entre els seus escrits destaquen les memòries que llegí a l’Acadèmia de Ciències: Sobre el estado actual de la Agricultura en Cataluña y medios de mejorarla 1787) i Observaciones a la memoria de Don Joseph Navarro sobre la plantación y cultivo de la viña (1802).
(Barcelona, 8 juny 1824 – 5 juliol 1893)
Compositor i director d’orquestra. A Milà dirigí l’orquestra del Teatre del Re.
Dirigí l’orquestra del Teatre Principal de València i a partir de 1886 ensenyà al Conservatori del Liceu de Barcelona, del qual n’acaba essent director.
Obres seves són: La prisione di Edimburgo i la sarsuela La almoneda del diablo (1884).
(Sant Hipòlit de Voltregà, Osona, 1824 – Barcelona, 1882)
Químic. El 1857 instal·là una fàbrica de gas a Mataró; el 1859 obtingué la càtedra de Física i Química del Seminari conciliar de Barcelona; el 1862 patentà el primer gasogen d’aspiració.
Féu diversos treballs sobre temes químics i d’interpretació de la ciència des d’un punt de vista teològic.
(Barcelona, 1743 – 1824)
Farmacèutic. Professor de farmàcia, prengué part en els treballs de preparació d’una nova farmacopea catalana i fou un notable herboritzador de la flora de Montserrat.
Entre les seves comunicacions a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona cal esmentar les memòries sobre el magnetisme (1798) i els mitjans de purificar l’aigua (1803) i de purificar l’oli (1806).
Fou el pare d’Ignasi i de Joan Ameller i Ros.
(Palma de Mallorca, 1824 – Barcelona, 1912)
Poeta i bibliòfil. Col·laborà, entre altres publicacions, a “Lo Gai Saber”, “La Renaixença” i “Calendari Català”, i fou mantenidor dels primers Jocs Florals i d’altres de posteriors, en què aconseguí diversos premis el 1865 i el 1867.
Publicà Poesies i edità Lo Gènesi de Scriptura, en la versió de Guillem Serra de 1451.
Es casà amb la poetessa Victòria Penya.
Aplegà un notable fons de bibliòfil que passà a l’Ateneu Barcelonès.
(Reus, Baix Camp, 21 maig 1824 – Madrid, 5 gener 1879)
Escriptor i científic. Fundador del “Diari de Reus”, fou un dels directors de “La Abeja Médica Española”.
Escriví Instrucción popular acerca del cólera morbo asiático (1854) i El Instituto Agrícola catalán y la subdelegación de Reus (1858). Molt interessat en la física i la química, traduí un tractat de galvanoplàstia.
Va ser diputat a Corts per Reus.
(Barcelona, 21 abril 1824 – 25 febrer 1874)
Músic, poeta i polític. Germà d’Antoni. Des de la joventut estigué afiliat al partit republicà, i prengué part activa en la revolta del 1843, a Barcelona, per la qual cosa restà dos anys empresonat a la Ciutadella.
Projectà la creació de societats corals per reunir i instruir els obrers. El 1845 fundà la societat filharmònica l’Aurora, que es convertí en La Fraternitat (1850), societat d’auxilis mutus i primera coral peninsular. El 1857 Clavé li canvià el nom pel d’Euterpe, i aviat aparegueren per tot Catalunya nombroses societats euterpenses, origen dels Cors de Clavé.
Moltes de les cançons que Clavé compongué a partir del 1858 foren en català, amb la qual cosa contribuí a popularitzar l’obra de la Renaixença.
Després de la Revolució de setembre de 1868 milità en el naixent partit republicà federal, i fou president de la diputació provincial de Barcelona, càrrec que ocupava en ésser proclamada la I República (1873). El nou règim el nomenà governador civil de Castelló.
És autor de nombroses obres que aparegueren en fascicles a partir de l’any 1859, en català i castellà, destinades a les societats corals, com: Les flors de maig (1859), Los néts dels almogàvers (1860), ¡Gloria a España! (1864), La Maquinista (1867) i la traducció catalana de la lletra de la Marsellesa.
Fou el pare de la compositora Àurea Rosa Clavé i Bosch.
(Barcelona, 11 desembre 1824 – Madrid, 14 gener 1901)
Polític, historiador, poeta i dramaturg. Figura important del moviment de la Renaixença, cultivà intensament el periodisme i, també, els estudis històrics, si bé en aquest terreny actuà més aviat com a divulgador fantasiós i romàntic del passat de Catalunya. Col·laborà al “Diario de Barcelona” (1850) i fou fundador dels diaris “El Catalán” (1849), “La Corona de Aragón” (1854) i “El Conceller” (1856). Enviat a Itàlia com a corresponsal d’“El Telégrafo”, assistí a les darreres etapes de la unificació italiana.
S’inicià escrivint drames romàntics de caràcter històric, primerament en castellà, com Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón (1850-63) i Historia política y literaria de los trovadores (1878). Ja en català, destaquen Los trobadors moderns (1859), Els bandolers catalans o el ball d’en Serrallonga (1868), Tragèdies (1876), Noves tragèdies (1879), Les esposalles de la morta (1879) i Los Pirineus (1893), drama musical traduït a diverses llengües.
El 1859 participà en la restauració dels Jocs Florals de Barcelona i el 1861 va ser proclamat mestre en gai saber. De la seva producció poètica són remarcables els reculls El trobador de Montserrat (1861) i Esperances i records (1866).
Les seves inquietuds polítiques, profundament liberals i progressistes, el van portar a participar activament en la política espanyola com a figura important del partit progressista, on representava els interessos industrials catalans, intervingué en l’intent revolucionari del general Prim (1866). per la qual cosa hagué d’exiliar-se a França, on féu una gran amistat amb Mistral.
Durant la Revolució de Setembre (1868) fou membre de la junta revolucionària de Barcelona i, després, president de la diputació provincial. Elegit diputat, fou membre de la comissió parlamentària que comunicà al duc Amadeu de Savoia la seva elecció com a rei d’Espanya. Va ésser ministre d’Ultramar (1877) i de Foment (1872). Durant la restauració tornà a ésser ministre d’Ultramar (1886).
Fundà la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer a Vilanova i la Geltrú.
Dades dels Països Catalans 