(Barcelona, 26 abril 1824 – Sanlúcar de Barrameda, Cádiz, 30 setembre 1881)
Polític i escriptor. Fou figura distingida del partit progressista, com a diputat i senador.
Escriví per a la premsa i el teatre. Fundà la revista “La América”.
(Riudecanyes, Baix Camp, 16 novembre 1824 – Barcelona, 12 abril 1877)
Pianista, compositor i mestre de cant. Professor de la Societat Filharmònica de Barcelona fins al 1844.
Després es traslladà a Nova York. Es casà amb la cantant d’òpera italiana Elena d’Angri.
Formà alguns cantants de fama, com la soprano anglesa Zaré Thalberg i la cantant italiana Carmelina Poch.
(Barcelona, 1796 – 1 abril 1824)
Erudit i eclesiàstic. Catedràtic de filosofia (Cervera) i de Sagrada Escriptura (Barcelona), fou membre fundador de la Societat Filosòfica de Barcelona (1815) i membre participant de les acadèmies de Bones Lletres i de Ciències Naturals.
Deixà escrit un Elogio del I.S. D. Juan Antonio Desvalls i de Ardena (1821).
(Catalunya, 1760 – 1824)
Industrial. Fundà, al principi del segle XIX, una foneria de campanes i canons a la Barceloneta (Barcelona), que traslladà (vers el 1822) a les Masies de Voltregà.
Fou el pare de Francesc Lacambra i Pont i el rebesavi de Francesc Lacambra i Lacambra.
(Barcelona, 1824 – 1885)
Mestre fonedor. Estudià a l’Escola de Belles Arts. Aprengué al taller del seu pare, fundat en temps del seu avi.
Als vint anys emprengué una llarga sèrie de viatges per Europa, on estudià els procediments galvànics per argentar i daurar els metalls. El 1866 introduí a Catalunya el bronze dit aluminium, usat per a la confecció de vasos sagrats.
Gran expert en metal·lística, obtingué nombrosos premis internacionals i guanyà un alt prestigi entre els especialistes de tot el món.
(Arenys de Mar, Maresme, 1824 – Matanzas, Cuba, 1880)
Industrial. Partidari de la independència cubana i de l’aboliment de l’esclavitud, fou perseguit perquè era simpatitzant de Carlos Manuel Céspedes.
Els seus fills moriren als EUA perseguits pel seu ideari independentista.
(Tàrrega, Urgell, 26 octubre 1781 – Barcelona, 19 gener 1867)
Banquer. Primer membre destacat de la família.
Creà una petita casa de banca a Barcelona i comprà l’extensa propietat actualment coneguda com a castell del Remei (Penelles).
Foren fills seus Manuel Girona i Agrafel (junt amb el qual fundà la Societat de Diligències i Missatgeries de Barcelona), Jaume Girona i Agrafel, i de:
(Florència, Itàlia, 1791 – Barcelona, 27 març 1824)
Arquitecte. Després de viatjar per Grècia i Egipte, s’establí a Barcelona (1814?).
És autor dels plànols del cementiri Vell (1818); hi edificà la capella neoclàssica d’aquest, la portalada i el monument als morts de l’epidèmia del 1821.
En la seva obra, escassa i poc coneguda, hi ha una combinació original d’elements grecs, romans i egipcis que li donen un caràcter molt particular, i que fou durament criticada per Antoni Cellers.
Fou vice-cònsol de la Toscana a Barcelona.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 27 novembre 1752 – Barcelona, 6 maig 1824)
Comerciant i polític. Fou vocal i després secretari de la Junta de Comerç de Barcelona (1792-1817).
Diputat del comerç a l’Assemblea de Notables reunida a Baiona (1808) per Napoleó, no hi pogué arribar a causa de l’inici de la guerra. Negà el jurament a França i fou empresonat, però va ser alliberat gràcies al seu càrrec de cònsol de Rússia.
Sense ésser advocat escriví Defensa ante comisiones militares francesas (1808), també és autor d’España con industria, fuerte y rica (1816).
Fou el pare de Pau Fèlix Gassó.
(Terrassa, Vallès Occidental, 1778 – Balmonte, Castella, 1824)
Compositor. Estudià violí i orgue a Montserrat, i l’any 1794 ingressà a l’orde dels jerònims a l’Escorial.
Compongué algunes misses, una Salve Regina, un Veni Creator i unes matines, estrenades en presència de Ferran VII de Borbó (1821).
Era conegut pel sobrenom de Pere Montserrat.
Dades dels Països Catalans 