(Barcelona, 1824 – 1890)
Enginyer. Treballà en la construcció del ferrocarril de Barcelona a Mataró fins que fou inaugurat (1848).
Més endavant, la junta directiva del ferrocarril li n’encarregà la prolongació fins a Girona, i després féu els projectes de la mateixa línia fins a Cervera de la Marenda.
Dirigí també el ferrocarril de cremallera de Monistrol a Montserrat i el funicular del Tibidabo.
(Montbrió del Camp, Baix Camp, 27 març 1824 – Barcelona, 13 gener 1890)
Prestidigitador. El 1931 la seva família es traslladà a Barcelona. Fou enllustrador i venedor ambulant de crema per a enllustrar el calçat.
Assolí grans èxits com a prestidigitador. Recorregué les principals ciutats d’Europa i Amèrica. Fou conegut amb el sobrenom d’El Merlín español.
Perseguit per les seves idees republicanes, fou nomenat, tanmateix, cavaller dels ordes d’Isabel la Catòlica i de Carles III.
(Girona, 1824 – Guanabacoa, Cuba, 1898)
Militar i escriptor. Lluità a Cuba (1868-77).
A causa de dissensions amb Martínez Campos, capità general de Cuba, demanà el retir: es mostrà partidari de la independència de Cuba.
Escriví els poemes La defensa de Holguín (1882) i Españoles e insurrectos (1890).
(Figueres, Alt Empordà, 1824 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 1905)
Guitarrista i escriptor. Germà de Bonaventura. Féu llarga estada a París, on oferí diversos concerts. En tornà en 1865. Visqué a Tortosa amb el seu germà.
Traduí amb Víctor Balaguer la novel·la Los desposados de la muerte, sobre original del vescomte d’Arlincourt. Escriví en castellà algunes obres teatrals.
Viatjà a Cuba i als Estats Units, i el 1852 arribà a Mèxic, on s’establí.
(Mataró, Maresme, 1824 – Barcelona, 6 juny 1855)
Dirigent obrer. Havia estat capità de la Milícia Nacional i figurà com a president de la Societat de Teixidors quan es produïren les accions contra les selfactines, màquines automàtiques de filar, en les quals tingué una actuació directiva, com també en la vaga general (1854-55).
Va ser el líder més popular i influent del moviment obrer a Catalunya. Probablement per això fou executat, sota el pretext d’una suposada participació en un crim vulgar.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 20 octubre 1752 – 11 febrer 1824)
Advocat i agrònom. Doctorat a la Universitat de Cervera.
Ingressà a l’Acadèmia de Jurisprudència el 1781 i a l’Acadèmia de Ciències i Arts el 1786, on amb Josep Albert Navarro i Marià Oliveres formà un grup agrarista important. Admirador de Campomanes, promogué el conreu de la patata.
Entre els seus escrits destaquen les memòries que llegí a l’Acadèmia de Ciències: Sobre el estado actual de la Agricultura en Cataluña y medios de mejorarla 1787) i Observaciones a la memoria de Don Joseph Navarro sobre la plantación y cultivo de la viña (1802).
(Barcelona, 8 juny 1824 – 5 juliol 1893)
Compositor i director d’orquestra. A Milà dirigí l’orquestra del Teatre del Re.
Dirigí l’orquestra del Teatre Principal de València i a partir de 1886 ensenyà al Conservatori del Liceu de Barcelona, del qual n’acaba essent director.
Obres seves són: La prisione di Edimburgo i la sarsuela La almoneda del diablo (1884).
(Sant Hipòlit de Voltregà, Osona, 1824 – Barcelona, 1882)
Químic. El 1857 instal·là una fàbrica de gas a Mataró; el 1859 obtingué la càtedra de Física i Química del Seminari conciliar de Barcelona; el 1862 patentà el primer gasogen d’aspiració.
Féu diversos treballs sobre temes químics i d’interpretació de la ciència des d’un punt de vista teològic.
(Barcelona, 1743 – 1824)
Farmacèutic. Professor de farmàcia, prengué part en els treballs de preparació d’una nova farmacopea catalana i fou un notable herboritzador de la flora de Montserrat.
Entre les seves comunicacions a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona cal esmentar les memòries sobre el magnetisme (1798) i els mitjans de purificar l’aigua (1803) i de purificar l’oli (1806).
Fou el pare d’Ignasi i de Joan Ameller i Ros.
(Palma de Mallorca, 1824 – Barcelona, 1912)
Poeta i bibliòfil. Col·laborà, entre altres publicacions, a “Lo Gai Saber”, “La Renaixença” i “Calendari Català”, i fou mantenidor dels primers Jocs Florals i d’altres de posteriors, en què aconseguí diversos premis el 1865 i el 1867.
Publicà Poesies i edità Lo Gènesi de Scriptura, en la versió de Guillem Serra de 1451.
Es casà amb la poetessa Victòria Penya.
Aplegà un notable fons de bibliòfil que passà a l’Ateneu Barcelonès.
